INUTILITAT DE L'ESPAI DEL TEMPS 11.7.23

"Dissabte al matí vaig anar a Vilanova del Vallès. No vaig agafar la bicicleta atès els del temps havien avisat el dia abans que el dissabte plouria molt. Tant a l'anada com a la tornada, a Catalunya informació anaven avisant periòdicament que la gent anés amb compte atès els aiguats serien molt forts i sobretot que vigilessin amb les rieres. No va caure ni una gota al Vallès aquell dissabte en tot el dia i quatre gotes el diumenge al matí. Les rieres segueixen resseques i els del temps han ben errat en el seu pronòstic, una vegada més, i van... 

És una de les coses que no acabo d'entendre, que als informatius radiats o televisius donin tanta importància al temps, quan no tan sols no en té, sinó que no té sentit que donin els pronòstics. Erren massa quan la situació s'aparta de la normalitat, espanten la gent i perjudiquen l'hostaleria i als llocs d'esbarjo. I quan encerten és quan ja sabem - cadascú al seu territori - el temps que farà. Si algú vol informació té on consultar per informar-se i no cal malbaratar el temps radiat o televisiu. La vida segueix cada dia faci el temps que faci, i el que succeeix és que s'ha generat com una obsessió per saber el temps que farà. Abans ho pelàven ràpid, però cada vegada ocupen més temps d'un TN com el de TV3 prou escadusser. Com els àrbitres assistents, si erren més del compte, vol dir que no serveixen per a gran cosa i millor seria suprimir-los. El gremi d'hostaleria ho agraïria, els xiringuitos de la platja també, i els de la neu encara més".

Aquest comentari es del 2011 però plenament vigent, i en tinc un altre de 2016, és més, diria que la cosa entre el canvi i el climàtic, ha empitjorat, a veure si arriba la intel·ligència artificial a l'espai del temps, perquè la intel·ligència natural brilla per la seva absència. A casa ja ens en fotem amb la Nuri de les prediccions de la bleda assolellada de la Mònica ho Sap a Rac1. L'estiu passat va fer molta més calor que enguany i molt abans, però porten tot el santi dia avisant que ens fregirem, que podrem fer ous ferrats a terra, bla, bla, bla. Ara que son les 15:48 a Sabadell, estem a 32º, una temperatura normal i assumible per un mes de juliol, i a més fa marinada. Recordar només que no hi ha res que no hagi passat abans. Un cas curiós i il·lustratiu: El dia en què es va casar la germana del Mauri aquest va predir bon temps, sol i calor,...., doncs bé, els va caure un aiguat al damunt que encara li deuen recordar sovint tots els assistens a la boda, i molt especialmente aL seva germana. O com el dia que el de les taques a la paret va intentar tornar a TV3 per canviar el seu pronòstic d'absència de pluges i no va poder perquè es va inundar el seu camí de tornada. Us ho diu en Picó.

Els del temps addueixen com a justificació que els microclimes de Catalunya són molt complexos, cert, però raó de més, doncs, perquè s'ho deixen córrer, al cap i a la fi, cadascú al seu territori ja sap el temps que farà, i a pagès encara més.  Clar que si al TN de TV3 li treus l'espai del temps i els esports  (bé, el Barça) ja no queda res. En el resum dels fets; Piove, porco governo, non piove, porco governo.

METAMORFOSI SANCHISTA 11.7.23

Ahir a la nit no vaig veure el debat entre Sánchez i Feijóo, per higiene mental, una mica de mandra, per vergonya aliena, i perquè si no juga el Barca, el menda lerenda, o sia, servidor de vostès o de valtros, s'en va al sobre a les 10 de la nit, en aquella hora en què el peix del dia ja està tot venut i només queda esperar a un altre dia igual de monòton i avorrit com l'anterior, a veure si `passa alguna cosa. Pel que diuen els mitjans, es veu que va guanyar Feijóo, tot i que semblava que Sánchez havia d'escombrar-lo, (no comptaven els seus assessors en el fet que Feijóo és gallec). Però de fet, això no té cap importància de cara als resultas del 23-J. No se qui va guanyar, però si sé qui va perdre, i vàrem ser els ciutadans, la democràcia i sobretot la intel·ligència. Reflexiona sobre el tema, el 'letrado Melero' en aquest kafkià article a la vanguardia que compateixo al cent per cent.

"L'altre dia en despertar-me vaig notar que alguna cosa estranya havia passat. Així com el protagonista de La metamorfosi de Kafka va mutar en un insecte, jo m'havia convertit en sanchista durant el somni. Primer vaig pensar que es devia a una intoxicació causada per la gira extenuant de Sánchez per tots els mitjans de comunicació que se li posessin a tret, però no podia ser per això: aquestes entrevistes eren més tedioses que la segona part d'Avatar i també em trobava Feijóo fins i tot a la sopa sense experimentar la menor transfiguració, per més que l'aspirant no deixés d'esmentar un dels meus músics favorits, el gran Brus Esprínter.

I no és que experimentés una revelació sobtada sobre les seves qualitats. Certament, Sánchez parla un anglès fluid i els vestits no el senten com un espantaocells, però aquestes gràcies –encara que escasses en la política espanyola actual– no justificaven la meva conversió. Com que no ho feien les seves disquisicions erudites sobre les diferències entre mentir i canviar d'opinió. Al cap ia la fi, sempre he cregut que la sinceritat és una virtut molt sobrevalorada i que, com deia Oscar Wilde, si algú diu la veritat, és segur que tard o d'hora serà descobert.

Tampoc no crec que fos per por a la coalició de les dretes. Com vostès comprendran, no és gaire fàcil espantar algú que va viure la primera part de la seva joventut sota els governs d'Arias Navarro i amb Fraga com a ministre de l'Interior. Les dretes locals, en comparació, semblen més aviat un tigre de paper i la política polaritzada en blocs, de la qual Sánchez és corresponsable, s'assembla massa a la de les barres braves al futbol. I ja saben que les torçades són antiesportives per definició perquè inciten a menysprear l'adversari, cosa que, des de la campanya electoral del dòberman, resulta una mica tòxic.

Així que, després de pensar-ho molt, vaig arribar a la conclusió que em vaig aixecar sanchista per pur afartament de l'antisanchisme. Perquè suposo que els deu passar una cosa semblant i també vostès estan envoltats de gent que detesta Pedro Sánchez. Alguns –cal dir que els menys pesats– es limiten a posar-ho per escrit a les seves columnes o ho divulguen als seus programes i tertúlies. Altres, molt més molestos, es recreen a la sobretaula i t'amarguen el sopar; els pitjors reenvien mems del perrosanche i el txapote i acabes per donar-te de baixa del grup. En tot cas, deuen haver vist que no només són votants de Vox o del PP, ni aquests nous thatcheristes que no són més que anarquistes de classe mitjana. L'odi a Sánchez és transversal, persistent al temps i plurinacional, com l'Estat de les autonomies.

Per aquestes llars, tant se val que es tracti d'independentistes com d'unionistes. Pels primers, la tírria contra Sánchez ve de sèrie i no es tracta de res personal: només són negocis. Per molt que es prodigui amb indults i desinflamacions, Sánchez no deixa de ser un pèrfid espanyol i, a més, el president d'aquell país que, malgrat ser més pobre i ignorant que la Catalunya enlluernadora, ens té colonitzats. És l'exemple curiós –i potser únic a la història– d'un invasor manifestament inferior a l'envaït. Ja veuen quines coses!

Després hi ha els que s'han autoproclamat defensors de la unitat de la pàtria (aquests per als que tan espanyols són Trajano com Indíbil i Mandoni i no es treuen Sagunt, Numància i Puigdemont del cap) i que, no cal dir, tampoc ho poden ni veure. Ja saben; els pactes per normalitzar la convivència a Catalunya són propis d'un traïdor i un 'vendepatrias' i, si cal reconduir alguna cosa en aquesta terra, s'ha de fer utilitzant aquell Codi Penal que tantes alegries ens va donar als anys del procés i tornant a posar als peus dels cavalls als infortunats policies que van haver de patir la covardia i el desgavell del Ministeri de l'Interior durant el Govern de Rajoy.

Des d'aquest punt de vista, la pacificació de Catalunya no seria res més que una altra de les atrocitats del feló i al que caldria tornar és als alegres dies en què els carrers cremaven i eren pastura dels vàndals. No sé com ho veuran vostès, però es tracta del discurs que acabaria confirmant la idea que l'espanyol és l'únic poble del món capaç d'alegrar-se no dels mals aliens, sinó dels propis.

Així que aquí em tenen, preguntant-me si m'he convertit al sanchisme per raons reactives i creient que el problema del món és que tots van unes quantes copes per darrere".

EN LA MORT DE NÚRIA SALES 11.7.23

La historiadora i traductora Núria Sales (Barcelona, 1933-2023) va morir aquest diumenge als 90 anys. Filla dels editors Joan Sales i Núria Folch, i mare de l'editora Maria Bohigas, era considerada una de les renovadors de la història moderna de Catalunya, disciplina en què havia estat deixeble de Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. Poc en sabia d'ella, i si del seu pare l'editor Joan Sales, l'home gràcies al qual vaig començar a llegir en català.

"The uncertain glory of an a April day" - Aquestes paraules de William Shakespeare, foren les que m’animaren a començar a llegir en català a l’edat de 35 anys. Fins aquell moment la meva lectura havia estat sempre en castellà, per desconeixement del meu propi idioma, per la costum en haver fet tot l’ensenyament en castellà i per comoditat i falta d’interès per la meva pròpia llengua, siguem sincers. "The uncertain glory of an april day", son les primeres paraules del pròleg d’Incerta Glòria de l'escriptor i editor Joan Sales.
El meu pare tenia la novel·la a casa i un dia va cridar la meva atenció, en veure que era en català vaig arrufar el nas, però vaig començar-la ia llegir i ja no la vaig deixar, de tan ben escrita que estava la història que explicava la guerra civil des d'un front mig perdut a Terol, de la Barcelona de la guerra i la postguerra per acabar uns anys després. La definició dels personatges, en Lluís, la Trini, les cartes que s'envien, o potser la Carlana és la que més em va impressionar i en Juli Soleràs amb qui més m’identificava. La descripció de la Barcelona de la postguerra, el desencís, l'exili.

La rellegeixo de tant en tant encara i segueix sent un plaer. A partir d’aquí sempre més he llegit en català i a més a més m’he convertit en lletraferit i maniàtic de la llengua, puig des d’aquella època i ja ha plogut, no hi ha dia que no m’apunti una paraula que he escoltat i desconec el seu significat o com es diu correctament en català, per mirar-ho al diccionari, a la mare de tots els diccionaris, el de F de B.Moll, que ve a ser com Google però amb tapes vermelles.
-
Ara em succeeix que si alguna novel·la d’aquelles que em compro als encants del diumenge a la plaça del Mercat és en castellà, se'm fa estranya la lectura, vol dir doncs que n'he fet virtut de l’hàbit i que gràcies a en Joan Sales escric i llegeixo en català. Per això, malgrat els dubtes i les incerteses i el clar retrocés, palès de la nostra llengua, aquesta no desapareixerà mai, perquè la seva immortalitat està en les pàgines que han escrit els nostres escriptors i poetes i per més de temps que passi, sempre hi haurà algun ignorant com jo, que agafarà un llibre entre les seves mans i aprendrà a estimar, parlar i llegir la seva llengua. Sabadell, 27 de desembre de 2012.

Sales havia nascut a Barcelona, però es va haver d'exiliar el 1939, primer a França –on se'ls uniria el pare, oficial de l'exèrcit republicà–, i amb l'ocupació alemanya van emigrar primer a la República Dominicana i posteriorment a Mèxic, com ella mateixa va relatar en una breu autobiografia a la web de Club Editor, l'editorial primer dels pares i ara de la filla. DEP
*

BENVOLGUT CARLES 10.7.23

L'expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, va confirmar aquest dilluns al matí a través d'un tuit que no aniria al ple del Parlament Europeu a Estrasburg. Segons explica ell mateix, esperava que la cambra europea li garantís que no fos detingut en el seu desplaçament a França, cosa que no li han confirmat, ha afegit.

D'aquesta manera, l'expresident ha comunicat que ni ell ni Toni Comín assistirien al ple "en contra de la intenció i el deure". Antonio Puigverd li ha escrit un article a la vanguardia en què intenta tornar l'expresident a la realitat, lluny del món de Matrix de Waterloo.

"Benvolgut Carles, fa molt de temps que no parlem. Em vas escriure una carta molt dura l’any 2018. No vaig dormir durant dues nits seguides, però no te la vaig contestar. L’escrivies des de la presó d’Alemanya. Explicaves les teves dificultats i temors. Me’n culpaves. Imaginaves un futur personal ple de neguits, lluny de les teves filles. Em deies que potser acabaries en una presó espanyola, mentre jo tindria una vida regalada i passejaria amb els meus nets per l’Empordà. M’acusaves, sobretot, d’haver-te deshumanitzat en els meus articles. Tancaves “el calaix de la nostra amistat”.

Vaig entendre el teu menyspreu. I avui encara l’entenc més. Fa molts anys que ho passes malament. No saps el greu que em sap. Sé que el xalet de Waterloo no serà mai una casa pròpia. En comptes de la vida regalada que descriuen els que t’odien, t’has castigat amb un estranyament –jo no en diré mai exili– que, en termes psicològics, és tant o més dur que una presó; i, a més, pel que es va veient, no tindrà fi. Estàs en terra estranya, sense protecció, i reps moltes amenaces. Entenc que el teu xalet no és el palau d’un aprofitat, com t’anomenen, sinó un espai simbòlic des d’on has volgut imitar el president Tarradellas i l’exili de postguerra. De fet, has creat un santuari d’una catalanitat sectària, que mai no podrà aspirar al triomf col·lectiu perquè respon a una visió essencialista. La visió herderiana que Pujol va cultivar i que tu vas compartir des de ben jove. 

Una visió que ja aleshores era oposada a la complexitat del país. Una visió abstracta. Molts van creure que es faria realitat. S’hi van il·lusionar; ara viuen en la desesperança. Ara creuen que el català es mor i que el país també. El perill és el ressentiment, una benzina política molt potent, però amarga i estèril, que es converteix en cercle viciós. Més d’un i més de dos abraçaran la mutació ri­pollesa.

Quan jo era jove i tu anaves amb moto, discutíem cordialment en un xamfrà del carrer Maragall. Jo et deia que el país estava preparat per sintetitzar les cultures d’acollits i acollidors; que el pacte social a Catalunya podia afavorir una nova catalanitat i que aquest pacte era una assegurança de vida per a la llengua. Però el que jo deia no t’interessava; tu estaves preocupat pel fet que a Europa no sabien res de Catalunya.

Els nostres camins van anar en paral·lel uns anys, quan tu només eres periodista. Vaig perdre una oportunitat professional, que tu, en canvi, vas poder tastar gràcies a la teva proximitat amb el poder convergent local. Unes casualitats et van portar a l’alcaldia de Girona i a la presidència de la Generalitat, objectius que no buscaves. Nacionalista de cor, mai no vas aspirar a cap càrrec. Ara ets el màrtir d’una abstracció.

Molts dels que t’entronitzaven s’han rendit. D’altres s’han cansat. N’hi ha que se senten enganyats i estan rabiosos contra tu. Et tinc molt d’afecte, però discrepo de tot el que heu fet. Et vaig demanar que no portessis la gent a l’escorxador. No només heu enganyat la vostra gent; heu cremat la causa catalana. Com adolescents solipsistes, jugàveu a un joc de rol, que va resultar ser mortal per al país.

No has perdut només tu. Tot Catalunya ha perdut. No sabíeu què és el poder i la política? L’engany també t’ha fet mal íntimament. La teva vida és àcida i extenuant. Mentre somiàveu amb un país abstracte, el país real se’ns ha escolat, com aigua, de les mans. Tots, no solament a tu, estem ficats al pou de la irrellevància". 

BENVOLGUT CARLES 

Antoni Puigverd 

lavanguardia.cat