Ahir a la nit no vaig veure el debat entre Sánchez i Feijóo, per higiene mental, una mica de mandra, per vergonya aliena, i perquè si no juga el Barca, el menda lerenda, o sia, servidor de vostès o de valtros, s'en va al sobre a les 10 de la nit, en aquella hora en què el peix del dia ja està tot venut i només queda esperar a un altre dia igual de monòton i avorrit com l'anterior, a veure si `passa alguna cosa. Pel que diuen els mitjans, es veu que va guanyar Feijóo, tot i que semblava que Sánchez havia d'escombrar-lo, (no comptaven els seus assessors en el fet que Feijóo és gallec). Però de fet, això no té cap importància de cara als resultas del 23-J. No se qui va guanyar, però si sé qui va perdre, i vàrem ser els ciutadans, la democràcia i sobretot la intel·ligència. Reflexiona sobre el tema, el 'letrado Melero' en aquest kafkià article a la vanguardia que compateixo al cent per cent.

"L'altre dia en despertar-me vaig notar que alguna cosa estranya havia passat. Així com el protagonista de La metamorfosi de Kafka va mutar en un insecte, jo m'havia convertit en sanchista durant el somni. Primer vaig pensar que es devia a una intoxicació causada per la gira extenuant de Sánchez per tots els mitjans de comunicació que se li posessin a tret, però no podia ser per això: aquestes entrevistes eren més tedioses que la segona part d'Avatar i també em trobava Feijóo fins i tot a la sopa sense experimentar la menor transfiguració, per més que l'aspirant no deixés d'esmentar un dels meus músics favorits, el gran Brus Esprínter.

I no és que experimentés una revelació sobtada sobre les seves qualitats. Certament, Sánchez parla un anglès fluid i els vestits no el senten com un espantaocells, però aquestes gràcies –encara que escasses en la política espanyola actual– no justificaven la meva conversió. Com que no ho feien les seves disquisicions erudites sobre les diferències entre mentir i canviar d'opinió. Al cap ia la fi, sempre he cregut que la sinceritat és una virtut molt sobrevalorada i que, com deia Oscar Wilde, si algú diu la veritat, és segur que tard o d'hora serà descobert.

Tampoc no crec que fos per por a la coalició de les dretes. Com vostès comprendran, no és gaire fàcil espantar algú que va viure la primera part de la seva joventut sota els governs d'Arias Navarro i amb Fraga com a ministre de l'Interior. Les dretes locals, en comparació, semblen més aviat un tigre de paper i la política polaritzada en blocs, de la qual Sánchez és corresponsable, s'assembla massa a la de les barres braves al futbol. I ja saben que les torçades són antiesportives per definició perquè inciten a menysprear l'adversari, cosa que, des de la campanya electoral del dòberman, resulta una mica tòxic.

Així que, després de pensar-ho molt, vaig arribar a la conclusió que em vaig aixecar sanchista per pur afartament de l'antisanchisme. Perquè suposo que els deu passar una cosa semblant i també vostès estan envoltats de gent que detesta Pedro Sánchez. Alguns –cal dir que els menys pesats– es limiten a posar-ho per escrit a les seves columnes o ho divulguen als seus programes i tertúlies. Altres, molt més molestos, es recreen a la sobretaula i t'amarguen el sopar; els pitjors reenvien mems del perrosanche i el txapote i acabes per donar-te de baixa del grup. En tot cas, deuen haver vist que no només són votants de Vox o del PP, ni aquests nous thatcheristes que no són més que anarquistes de classe mitjana. L'odi a Sánchez és transversal, persistent al temps i plurinacional, com l'Estat de les autonomies.

Per aquestes llars, tant se val que es tracti d'independentistes com d'unionistes. Pels primers, la tírria contra Sánchez ve de sèrie i no es tracta de res personal: només són negocis. Per molt que es prodigui amb indults i desinflamacions, Sánchez no deixa de ser un pèrfid espanyol i, a més, el president d'aquell país que, malgrat ser més pobre i ignorant que la Catalunya enlluernadora, ens té colonitzats. És l'exemple curiós –i potser únic a la història– d'un invasor manifestament inferior a l'envaït. Ja veuen quines coses!

Després hi ha els que s'han autoproclamat defensors de la unitat de la pàtria (aquests per als que tan espanyols són Trajano com Indíbil i Mandoni i no es treuen Sagunt, Numància i Puigdemont del cap) i que, no cal dir, tampoc ho poden ni veure. Ja saben; els pactes per normalitzar la convivència a Catalunya són propis d'un traïdor i un 'vendepatrias' i, si cal reconduir alguna cosa en aquesta terra, s'ha de fer utilitzant aquell Codi Penal que tantes alegries ens va donar als anys del procés i tornant a posar als peus dels cavalls als infortunats policies que van haver de patir la covardia i el desgavell del Ministeri de l'Interior durant el Govern de Rajoy.

Des d'aquest punt de vista, la pacificació de Catalunya no seria res més que una altra de les atrocitats del feló i al que caldria tornar és als alegres dies en què els carrers cremaven i eren pastura dels vàndals. No sé com ho veuran vostès, però es tracta del discurs que acabaria confirmant la idea que l'espanyol és l'únic poble del món capaç d'alegrar-se no dels mals aliens, sinó dels propis.

Així que aquí em tenen, preguntant-me si m'he convertit al sanchisme per raons reactives i creient que el problema del món és que tots van unes quantes copes per darrere".