L'expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, va confirmar aquest dilluns al matí a través d'un tuit que no aniria al ple del Parlament Europeu a Estrasburg. Segons explica ell mateix, esperava que la cambra europea li garantís que no fos detingut en el seu desplaçament a França, cosa que no li han confirmat, ha afegit.

D'aquesta manera, l'expresident ha comunicat que ni ell ni Toni Comín assistirien al ple "en contra de la intenció i el deure". Antonio Puigverd li ha escrit un article a la vanguardia en què intenta tornar l'expresident a la realitat, lluny del món de Matrix de Waterloo.

"Benvolgut Carles, fa molt de temps que no parlem. Em vas escriure una carta molt dura l’any 2018. No vaig dormir durant dues nits seguides, però no te la vaig contestar. L’escrivies des de la presó d’Alemanya. Explicaves les teves dificultats i temors. Me’n culpaves. Imaginaves un futur personal ple de neguits, lluny de les teves filles. Em deies que potser acabaries en una presó espanyola, mentre jo tindria una vida regalada i passejaria amb els meus nets per l’Empordà. M’acusaves, sobretot, d’haver-te deshumanitzat en els meus articles. Tancaves “el calaix de la nostra amistat”.

Vaig entendre el teu menyspreu. I avui encara l’entenc més. Fa molts anys que ho passes malament. No saps el greu que em sap. Sé que el xalet de Waterloo no serà mai una casa pròpia. En comptes de la vida regalada que descriuen els que t’odien, t’has castigat amb un estranyament –jo no en diré mai exili– que, en termes psicològics, és tant o més dur que una presó; i, a més, pel que es va veient, no tindrà fi. Estàs en terra estranya, sense protecció, i reps moltes amenaces. Entenc que el teu xalet no és el palau d’un aprofitat, com t’anomenen, sinó un espai simbòlic des d’on has volgut imitar el president Tarradellas i l’exili de postguerra. De fet, has creat un santuari d’una catalanitat sectària, que mai no podrà aspirar al triomf col·lectiu perquè respon a una visió essencialista. La visió herderiana que Pujol va cultivar i que tu vas compartir des de ben jove. 

Una visió que ja aleshores era oposada a la complexitat del país. Una visió abstracta. Molts van creure que es faria realitat. S’hi van il·lusionar; ara viuen en la desesperança. Ara creuen que el català es mor i que el país també. El perill és el ressentiment, una benzina política molt potent, però amarga i estèril, que es converteix en cercle viciós. Més d’un i més de dos abraçaran la mutació ri­pollesa.

Quan jo era jove i tu anaves amb moto, discutíem cordialment en un xamfrà del carrer Maragall. Jo et deia que el país estava preparat per sintetitzar les cultures d’acollits i acollidors; que el pacte social a Catalunya podia afavorir una nova catalanitat i que aquest pacte era una assegurança de vida per a la llengua. Però el que jo deia no t’interessava; tu estaves preocupat pel fet que a Europa no sabien res de Catalunya.

Els nostres camins van anar en paral·lel uns anys, quan tu només eres periodista. Vaig perdre una oportunitat professional, que tu, en canvi, vas poder tastar gràcies a la teva proximitat amb el poder convergent local. Unes casualitats et van portar a l’alcaldia de Girona i a la presidència de la Generalitat, objectius que no buscaves. Nacionalista de cor, mai no vas aspirar a cap càrrec. Ara ets el màrtir d’una abstracció.

Molts dels que t’entronitzaven s’han rendit. D’altres s’han cansat. N’hi ha que se senten enganyats i estan rabiosos contra tu. Et tinc molt d’afecte, però discrepo de tot el que heu fet. Et vaig demanar que no portessis la gent a l’escorxador. No només heu enganyat la vostra gent; heu cremat la causa catalana. Com adolescents solipsistes, jugàveu a un joc de rol, que va resultar ser mortal per al país.

No has perdut només tu. Tot Catalunya ha perdut. No sabíeu què és el poder i la política? L’engany també t’ha fet mal íntimament. La teva vida és àcida i extenuant. Mentre somiàveu amb un país abstracte, el país real se’ns ha escolat, com aigua, de les mans. Tots, no solament a tu, estem ficats al pou de la irrellevància". 

BENVOLGUT CARLES 

Antoni Puigverd 

lavanguardia.cat