Dels centenars de definicions del nacionalisme, la més ajustada probablement la va formular George Bernard Shaw: "Patriotisme és el teu convenciment que el teu país és superior a tots els altres perquè tu vas néixer en ell". El que sol ser font de conflictes, atès que els nacionalistes d'altres països pensen exactament el mateix. Tot nacionalisme és lamentació i reivindicació alhora. En realitat, un nacionalisme només es crispa enfront d'un altre nacionalisme, quan aquest l'amenaça, es aleshores quan en veure's en perill davant les ambicions d'una altra naciò, reacciona.
Una Catalunya independent seria "un país marginat governat per mediocres fanàtics", ens va dir un desmesurat Premi Nobel de Literatura, peruà i espanyol, que ara es revifa al costat d'una reina rosa i ni així suavitza la seva agra expressió. Un ex-ministre ens veu perduts per les Galaxies siderals. El que es creu Déu, en altre temps popular president del govern, Felipe González, desgrana malsons en què es baten Hitler, Mussolini, Stalin, Maduro, Pinochet elevat als altars, Gas Natural, iots i el seu propi passat a oblidar, i tots junts componen el rostre d'un català "secessionista" que se li entravessa injectant en sang els seus ulls d'un odi visceral.
I no sé jo si van gaire desencaminats, estan passant coses molt rares últimament, que francament em preocupen. Unes actituds que no presagien res de bo des del punt de vista democràtic. Sabem, que quan lluiten dos nacionalismes enquistats i exacerbats, el més débil sempre hi surt perdent, i en aquest país - malauradament - som experts en desaparicions i derrotes. Unes derrotes que fins i tot les celebrem.
