DE L'EDAT SUBJECTIVA

Quants anys tinc? / Què importa això! / Tinc l'edat que vull i sento! / Però no és l'edat que tinc, ni allò que la gent diu, / sinó allò que el meu cor sent i el meu cervell dicti. - José Saramago.


Preguntem molt per l'edat, aquesta edat cronològica que és tan fàcil de calcular tan quantitativa, tan matemàtica. Per contestar només cal restar a l'any actual el de naixement. Però què aporta aquesta dada? Ofereix molta informació?. La veritat és que no, només serveix per encasellar una persona en un model predeterminat socialment i cultural, i caracteritzar-lo amb atributs que qui interroga té fixats per al nombre resultant. L'edat cronològica d'una persona aporta poca informació i els atributs assignats a aquest individu estan altament esbiaixats.

Hi ha una dada també numèrica, però molt més interessant que l'edat cronològica: l'edat subjectiva. Aporta més informació i té un gran pes en el benestar físic i emocional i, per tant, a l'edat de les cèl·lules que marquen el nostre envelliment biològic.

Què és l'edat subjectiva? - S'entén per edat subjectiva els anys que una persona sent que en té. Determinada per com ens sentim i quina és la nostra resposta emocional, es relaciona amb l'estat cognitiu, els pensaments i les conductes associades a aquesta manera de sentir. Diferents estudis indiquen que aquest concepte agafa realment pes a partir que en complim els 50.

Un treball dut a terme per l'investigador alemany Markus Wettstein determina que “l'edat subjectiva s'està tornant més jove i roman més estable a la mitjana edat i als adults més grans d'avui”. Perquè, curiosament, aquest efecte està augmentant amb el temps: els individus amb dates de naixement més recents tendeixen a exhibir un biaix d'edat subjectiva més gran en comparació amb les generacions anteriors. És a dir, la gent se sent més jove avui que fa deu o vint anys. I és una excel·lent notícia, com veurem.

El pas del temps, de manera inevitable, passa la factura a les nostres cèl·lules. No és possible aturar el procés, però sabem que determinats determinants, com l'entorn o l'estil de vida, poden alentir el procés d'envelliment. En aquesta línia, diferents estudis evidencien que sentir-nos més joves del que marca el carnet d'identitat té un gran impacte positiu al nostre organisme. Una investigació de la Universitat de Carolina del Nord, liderada pel doctor Matthew Hughes, va concloure fins i tot que l'edat subjectiva és un bon predictor del benestar i la salut.

Pel que fa a la salut mental, diversos estudis suggereixen que actua com a factor de protecció específic davant dels trastorns afectius com la depressió. Una anàlisi transversal amb una mostra de 1.608 adults realitzada als Estats Units va vincular la percepció de joventut amb una valoració més positiva de la pròpia memòria. I per si no n'hi hagués prou, un estudi realitzat a Corea del Sud el 2018 concloïa que les persones grans amb esperit juvenil no només mostraven un volum més gran de substància grisa en la circumvolució frontal inferior i en la circumvolució temporal superior, sinó que també gaudien d'una edat cerebral més jove. Les troballes reforcen el paper dels mecanismes neurobiològics de l'edat subjectiva com a important marcador de la salut neurocognitiva al final de la vida.

En definitiva, l'evidència científica vincula aquesta sensació de joventut amb una millor salut física i cognitiva, més benestar, més salut sexual, més resiliència a l'estrès i menys riscos de mortalitat. Per maximitzar aquest efecte positiu, el desajust entre l'edat cronològica i la subjectiva ha de ser com a mínim uns deu anys, cosa que podem entendre per una generació.

Em sento rejovenir! - I què passa si, per contra, em sento més vell del que sóc? Què puc fer per canviar aquesta sensació? Promoure una edat subjectiva més jove és factible mitjançant intervencions que poden ser apreses i treballades:

No pensar en l'envelliment com una limitació per seguir marcant-nos metes, sinó com una nova etapa en què cultivar la felicitat, buscar nous reptes i treure partit a la nostra experiència i a tot allò aconseguit a la vida.

No témer les dificultats: les hem d'afrontar i seguir aprenent-ne. És allò que s'entén per resiliència. L'experiència brinda un saber perquè els obstacles a què ens enfrontem es puguin solucionar més fàcilment. O, si més no, la seva entesa ens aportarà serenitat i capacitat per gestionar-los.

Seguir sent curiosos, tenir ganes d'aprendre i continuar coneixent gent, promocionar les relacions socials, generar projectes i gaudir-ne. En aquest punt, i sempre amb el respecte a un mateix i a la parella o parelles si se'n tenen, la sexualitat adquireix un pes fonamental. És necessari tenir curiositat, experimentar, no estancar-se, obrir-se i gaudir del sexe. No debades, és un indicador clau de salut.

Fer de la nostra professió i/o ocupació una activitat gratificant. Aquest punt és essencial i està directament relacionat amb edat subjectiva: si no trobem sentit al nostre treball o ocupació, passarem la vida esperant la jubilació o que activitat finalitzi. És a dir, estarem pensant en el futur, volem ser més vells del que som. Aquest pensament ens generarà un estrès crònic, decepció o fins i tot vulnerabilitat, cosa que ens conduirà a patir un envelliment prematur. - amb informació de el periòdico i national library of medicine.

SER GOVERNAT

Oh, humanitat!, humanitat! I és possible que durant seixanta segles hagis viscut en tanta abjecció? Et dius santa i sagrada i no ets més que la constant i gratuïta prostituta dels teus lacais, dels teus capellans i dels teus soldats. Tu el coneixes, i, no obstant això, ho pateixes! Estar governat equival a una societat estar amb guàrdies de vista, a viure inspeccionada, espiada, dirigida, legislada, reglamentada, trepitjada, adoctrinada, sermonejada, violentada, estimada, apreciada, censurada i manada per homes que per a això no tenen títols, de ciència i de virtuts... Estar governat equival a estar registrat, tarifat, timbrat, mesurat, cotitzat, llicenciat, privilegiat, esmenat, amonestat, violat, impedit, reformat, dirigit i corregit a cada operació, a cada transacció, a cada moviment que emprenguis. Sota el pretext d'utilitat pública i en nom de l'interès general s'imposen contribucions, es fa l'execució dels béns de l'individu, se li exigeix rescat i se l'explota, monopolitza, contusiona, precipita, mistifica i roba; després, a la menor resistència, a la primera queixa, se'l reprimeix, se'l multa, se'l vilipendia, se'l vella, se'l pega, se'l sacseja, se l'intima, se'l desarma, se l'engarrota, se l'empresona, se l'afusella, se'l metralla, se'l jutja, se'l condemna, se'l deporta, se'l sacrifica, se'l ven, se'l traeix, i, a sobre d'això, no falta qui després se'n burli en les barbes, l'ultratge i el deshonri. Heus aquí el govern, heus aquí la justícia, heus aquí la moral. I, no obstant això, entre nosaltres hi ha demòcrates que pretenen que el govern té alguna cosa bona; hi ha socialistes que en nom de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, sostenen aquesta ignomínia; existeixen, en fi, proletaris que accepten candidatures a la presidència de la República. Hipòcrites! -  Pierre Joseph Proudhon-

LA (FEDERACIÓN) ESPAÑOLA CUANDO BESA...

Elles guanyen el Mundial, però el trending topic durant dos dies és per a Luis Rubiales. El president de la Reial Federació Espanyola de Futbol és “el cunyà”, el “bavós”, “Torrente”, "Arensivia"... Petó a la boca a Jennifer Hermoso,  i el calb de la loteria es converteix en trending típic spanish mascle. Rubiales presumia que la federació faria amb les noies el mateix que amb els jugadors que van guanyar el Mundial el 2010. 

No vaig veure un petó als morros Sergio Ramos o Iniesta i si, a més, la jugadora s'ha d'explicar per l'excés de testosterona del seu cap, la seva actuació es converteix en abús. Sense consentiment, això de Rubiales és delicte? @PabloEchenique no deixa anar la presa i hores després el retret és imparable: això de les ministres en funcions Belarra i Montero era de manual. La intervenció de Miquel Iceta, obligada. Mentre la premsa esportiva a Espanya jugava a despistar, a L’Équipe són implacables: “El cap de la federació espanyola besa per força una jugadora a la boca després de la final”. I darrere seu la CNN, The Guardian i fins i tot el New York Time's. Tots uns “gilipolles” i “uns ximples”, segons Rubiales. “Hauré de demanar disculpes”. "Segurament em vaig equivocar", diu forçat per la magnitud de la tragèdia. Ara celebra títols agafant-se els testicles mentre el seleccionador Jorge Vilda crida “som campions”. I el pitjor, el més greu, és que Rubiales no és conscient que va obrar malament en besar Jennifer Hermoso per la força, com no ho seria per a Torrente que és el seu homònim, o potser el Sergent Arensivia. Això és el més greu de tot. 

Abans de la final, Hermoso va escriure: “El partit. El partit de les que van començar ahir. El partit de les que seguim avui. El partit de totes les que comencen demà”. Ni Hermoso és la Ventafocs, ni Rubiales un Príncep encantador, si de cas, un gripau bavós. Però elles han canviat el conte, són futbolistes i han fet història. Mentre Rubiales, segueix un parell de segles enrere, atònit, sense ser conscient del que ha fet.

RIP MARE NOSTRUM

Diverses famílies contemplen el capvespre a Alexandria, Egipte, sobre blocs de ciment a manera d'escullera per contenir la pujada del nivell de mar. En aquesta sèrie de 7 reportatges que s'inicia avui, La Vanguardia navega les aigües mediterrànies i visita les costes de Tunísia, Líban, Egipte, Grècia i Espanya per documentar l'impacte de l'escalfament global i la pesca massiva a les poblacions de les ribes.
El darrer crit de la Mediterrània. Al llogaret d'Abu Homos, al cor del Delta del Nil, l'ancià Abdel Rasik se subjecta la galabiya groga, rebel pel vent, i es col·loca a la gatzoneta davant dels seus cultius morts. “Malih, Malih”, xiuxiueja. Palpa la terra erma amb la mà i s'emporta el dit índex als llavis. “Malih! Veus? ¡Sal!, La terra està salada, per això les collites no creixen!”
A l'altre extrem del Mediterrani, a bord del veler Va de Bon Coeur, el biòleg marí Alex Jonson escorcolla amb uns prismàtics les aigües al sud de les illes balears a la recerca d'un assassí fantasma: artefactes de pesca abandonats que el corrent arrossega mar endins i atrapen cada any milers de tortugues i cetacis.
A tres mil quilòmetres d'allà, al port d'Amchit, el pescador libanès Emili Hershey amaga el seu disgust sota una gorra verda i espetega la llengua desesperat. “Les xarxes són buides”, lamenta. Té clar el culpable: el peix lleó, una espècie invasora tropical del mar Roig que s'ha introduït a través del canal de Suez i en l'última dècada ha conquerit els cada vegada més càlids corrents mediterranis.
Tot i que distants geogràficament entre si, els crits d'auxili de Rasik, Jonson i Hershey tenen la mateixa arrel: la crisi climàtica amenaça la supervivència del Mare Nostrum. El Mediterrani no és només el mar que més ràpid s'escalfa sinó el més sobrepescat i el que aglutina més contaminació plàstica. Tot i que l'amenaça és global i que les conseqüències entre el nord i el sud mediterranis són diferents, hi ha un denominador comú: el temps per reaccionar s'acaba. L'espiral de degradació és alarmant, adverteixen els experts.
La crisi climàtica i l'acció de l'home asfixien la Mediterrània. Com que és un mar semitancat, les seves aigües s'escalfen entre tres i cinc vegades més ràpid que el global dels oceans. Aquest increment produeix canvis irreversibles en els seus ecosistemes i castiga la vida de milions de persones que viuen a la vora. La proliferació d'arts perjudicials de pesca, que causen la desaparició d'espècies natives i minva la diversitat marina, només hi afegeix més pressió. Amb unes aigües ja assetjades per la sobrepesca, el canvi climàtic accelera encara més aquest procés de degeneració.
Els veïns que habiten la costa són els primers testimonis del canvi. Al llogaret egípcia de Maadiya el pescador Hamdi, de 61 anys, llança la canya des d'una filera de roques blanques i assenyala amb resignació un altre dels impactes climàtics que planen sobre alguns punts de les costes mediterrànies. “Ens enfonsarem. Cada any el mar puja més, tard o d'hora ens n'haurem d'anar d'aquí”. Segons el Panell Intergovernamental de les Nacions Unides sobre el Canvi climàtic (IPCC a les sigles en anglès), el nivell del Mediterrani creixerà entre 30 centímetres i un metre abans de final de segle. Les pujades de les últimes dècades ja han començat a salinitzar terres de cultiu ia engolir parts de la costa en zones especialment vulnerables com al Delta del Nil, a Egipte.
Envoltat de 22 països d'Europa, Àfrica i Àsia, el Mediterrani és un laboratori de l'impacte del canvi climàtic. També de les solucions. “És un moment clau per veure si països socialment molt dispars són capaços d'unir-se per afrontar un problema comú”, explica Jofre Carnicer, especialista en canvi climàtic a la Mediterrània del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals). Parla de finestra d'oportunitat: “Tant la rapidesa de la pujada de la temperatura com del nivell del mar –afirma– dependrà de l'acció global els propers 20 o 30 anys”. I aquesta reacció haurà de tenir en compte els més vulnerables.


CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA