Arran que la Xina ha inventat el comunisme capitalista, a Occident alguns plantegen, com a solució per al nostre futur, una altra paradoxa política: la creació de democràcies autoritàries, o il·liberals, com els anomena l’hongarès Viktor Orbán. En realitat, penso que n’hauríem de dir democràcies nacionalistes, molt marcades per l’obsessió patriòtica. Amb serenitat, Enric Juliana ha anat dibuixant en els últims articles l’esbós del que podria ser el futur mapa d’Europa, amb diferents graus de llibertats, segons el país en què ens trobem. L'escriptor portuguès Gabriel Magalhães comparteix aquesta visió de Juliana, vol dir que cal que prenguem nota de per on aniran les noves democràcies europees i molt més en concret l'Espanyola, que és la que més ens afecta.

En una primera fase d’aquest procés, van pujar a l’escena alguns potiners com Donald Trump i Jair Bolsonaro, que van ensopegar en la seva pròpia ignorància i, de moment, han estat desbancats. Però el procés continua en marxa. Que això va molt de debò ho vaig comprendre a Pau ( França), a finals de setembre, en un congrés sobre novel·la policíaca: Meloni havia acabat de guanyar les eleccions i els companys italians van arribar una mica capcots a les primeres sessions del col·loqui. Els professors francesos els van dir, com si els donessin l’absolució: “A nosaltres ens passarà el mateix d'aquí a uns anys”.

Convoquem sa senyoria la història, tan menyspreada en aquest temps hipnotitzat pel present. Sempre que hi ha una globalització, hi ha una potència, o algunes, que s’enfilen al nou carrusel planetari per dominar el món. Va ser així que les idees de la Il·lustració, tan universals, es van transformar en exèrcits francesos napoleònics fent un tomb bèl·lic per tot Europa. En aquestes globalitzacions, que sempre tenen una connotació agressiva, els particularismes –o sigui, els que no viatgen en el nou carrusel– activen virulents nacionalismes defensius. Espanya va explotar en una brutal reacció patriòtica que va expulsar les tropes franceses: va ser la guerra de la Independència. Aquests nacionalismes reactius, encara que puguin vèncer la potència global, assenyalen sempre una situació de crisi i solen desencadenar convulsions posteriors. En el cas espanyol, el que va venir després va ser un amarg segle XIX, amb tres guerres civils carlines.

L’última gran globalització es va desencadenar a partir del 1989, caiguda del mur de Berlín, i el 1991, la fi de la Unió Soviètica. Les potències occidentals es van enfilar al nou carrusel de comerç mundial, internet i viatges low cost, convençudes que s’ empassarien el món. Algun ingenu va decretar que la història s’havia acabat. El primer particularisme que va reaccionar va ser l’Islam radical. Atemptat de les Torres Bessones, any 2001. Sent coherents amb les seves ambicions globals, els països d’ Occident van voler contraatacar: van combatre a l’ Iraq i l’ Afganistan, per controlar­ l’estrany patriotisme religiós islàmic­ i també el petroli que, en part, l’alimenta.

Però el veritable problema era la Xina. Com saben els sinòlegs, el comunisme xinès no és sinó una forma de nacionalisme. Davant el poder d’ Occident, la Xina ha sabut propulsar una mena de contra globalització. Es tracta d’una d’aquelles claus subtils, pròpies de les arts marcials de l’extrem Orient, en què s’aprofita la força de l’enemic per tombar-lo. Occident es va precipitar en les oportunitats que el comunisme capitalista xinès li donava i, avui dia, es veu a si mateix caient al buit. El món torna a ser el que tradicionalment ha estat: en el panorama dels últims quatre mil·lennis, la zona més rica del planeta no és Europa­, ni Amèrica, sinó l’esplèndid món oriental.

Davant una globalització que ja no és només nostra, amb la sensació que ens fan fora del carrusel triomfant, ara som nosaltres els que activem nacionalismes defensius. El diagnòstic dels problemes occidentals i sobretot europeus resulta demo­lidor: demografia envellida, conflictes migratoris, greus problemes ambientals, empobriment de la classe mitjana, retard tecnològic en alguns terrenys clau. Ara, Occident ja no combat a l’ Afganistan, sinó a Ucraïna per defensar les seves fronteres.

Tot i això, aquests nous nacionalismes autoritaris europeus no seran més que un segell, una firma que podrem afegir a la nostra decadència. Generaran, a més, conflictes endèmics interns i entre els diversos països. Seran el rostre d’una llarga crisi, d’un dolorós declivi. Instaurant democràcies autoritàries, estarem adoptant l’acte reflex dels perdedors de la història. El nostre veritable futur passa per altres solucions. Tant de bo sapiguem trobar-ne.