El centre de Barcelona el van ocupar diumenge, encara que fos amb l’ajuda de cotxes, autocars i trens vinguts de tot Espanya, els de la manifestació nacionalista espanyola. Hi havia molts ciutadans corrents, com vostè o com jo, i també bastants ultres, franquistes o fatxes, als qui es va pregar que amaguessin àguiles, braços a la romana i retrats de Franco, és a dir, que intentessin dissimular. Gairebé ho aconsegueixen, encara que, si un s’hi fixava bé, de seguida se’ls podia veure aquí i allà. També resultaven visibles els pasquins enganxats amb sentides crides a la pau –'Una estelada, una pedrada'– i alegres cants al diàleg: «'¡Puigdemont, a prisión!'» Com va assegurar Cristina Cifuentes, presidenta de la Comunitat de Madrid, al seu compte de Twitter, van venir a defensar «els drets i llibertats de tots els catalans». Venen a salvar-nos. Ho fan pel nostre bé. Fins i tot unes nenes enviàven a Puigdemont a prisión, o Puigmont segons Vargas LLosa, quina llosa de plasta.
La manifestació de Societat Civil Catalana (¿qui finança aquesta entitat?) va rebre el suport explícit del PP, Ciutadans i el PSC. Tots tres s’haurien de preguntar per què els fatxes sempre, sempre, s’acaben sumant a aquesta mena de convocatòries com les mosques a la mel. Si un es veu permanentment en una companyia com aquesta, potser s’hauria de fer a si mateix unes quantes preguntes.
No cal dir que són lliures de manifestar-se per Barcelona, només faltaria. Saben que ningú es ficarà amb ells ni els acusarà de sediciosos. No deixa de cridar l’atenció, tot i això, el gran entusiasme que van vessar tants milers de persones –«¡Yo soy español, español, español!»– per exigir, a l’Europa democràtica i avançada del segle XXI, ni més ni menys, que es prohibeixi votar. Sona estrany, com una mica rar.
Però anem al missatge de la manifestació. Al meu entendre, els que es diuen a si mateixos «majoria silenciosa» pretenien respondre a la catàstrofe que van suposar per a ells l’1-O i l’aturada massiva a Catalunya del 3 d’octubre passat, a més a més de pressionar el president Carles Puigdemont, el seu Govern i la majoria absoluta que el recolza al Parlament perquè no declarin la independència.
Per part del nacionalisme espanyol, l’exhibició a la capital catalana és una manera, també, de mostrar el que ens espera si es declara la independència. I es pot entendre que el que ens espera és una Catalunya dividida. Es tractaria de dotar de més realisme aquesta amenaça, de visibilitzar-la. Precisament no va oblidar insistir-hi el Rei l’altre dia en la seva al·locució televisada. La idea, però, les coses tal com són, va ser de José María Aznar:«Catalunya no podrà mantenir-se unida si no es manté espanyola», va amenaçar, atenció, ja fa gairebé cinc anys, quan va presentar el primer volum de les seves memòries.
Ells saben que el catalanisme, en totes les seves variants, és extraordinàriament sensible a aquest perill. També ho són Puigdemont i Junts pel Sí. Una ruptura interna és més temuda que l’amenaça de la violència física –la brutalitat policial de l’1-O– o l’amenaça de ruïna econòmica, individual o generalitzada. Per cert: ¡quanta pornografia en la incontenible satisfacció del PP davant del trasllat de seus socials de companyies catalanes! Tot pel nostre bé. - Marçal Sintes.
Parlen de recuperar el 'seny', o 'seni', i ho diuen, precisament, els adalils de la rauxa.
