BREAKING NEWS EXPRÉS



💭El nivell d'ansietat per veure si el que has escrit fa 10 minuts resisteix les últimes 'breaking news', comença a ser insuportable - Xavier Sardà. 

"En definitiva, mocions de censura que no prosperen. Un Parlament amb màgia Borràs perquè potser no hi ha Govern. Ciutadans que no sabem si arriben a Setmana Santa. Ignorem si a Madrid hi haurà eleccions, moció de censura o el sursum corda. A Castella i Lleó el PSOE demana l'atenció d'Arrimadas, que no sap/no contesta. Rumors de moció de censura a Andalusia, però Susana Díaz diu e no sap res, o sigui que potser sí. No sabem el que diran Rajoy i Aznar com a testimonis de Jehovà en el judici de la 'caixa b'. No sabem què li van dir a Messi a París, amb tant manyagueria i frases a l'oïda després del seu meravellós penal fallit. No sabem si provaran les vacunes xungues d'AstraZeneca amb les infantes per rematar la feina.

A aquest pas, els diaris ens donaran als periodistes una 'app' per actualitzar les nostres columnes en temps real. Qualsevol cosa per evitar el ridícul. El nivell d'ansietat per veure si el que has escrit fa 10 minuts resisteix les últimes 'breaking news' comença a ser insuportable. Crec que tot és culpa de les plataformes que et deixen veure una sèrie sencera d'una tirada. La sobredosi d'esquivaments de guió sense la vella dosificació setmanal està provocant una enorme angoixa al no poder anticipar el que passarà en els propers tres minuts.

L'escena de la diputada de Ciutadans a Múrcia que va formar part del comitè negociador per carregar-se el PP, pactant després el pas al PP, seria reservada sens dubte per la típica escena final de la primera temporada i no servida en el segon capítol. Fins i tot a 'House of Cards'. Si vostès també pateixen aquestes tribulacions, els recomano una altra sèrie els capítols són tan clàssics i previsibles com els culebrons. Els protagonistes aparenten discrepar i es barallen molt entre si. Hi ha infidelitats, insults, atacs, llibres que escriuen uns contra els altres, però a la fi sempre triomfa l'amor. La sèrie és tan 'casolanament' predictible que no fa ni falta que els digui el títol ni el canal on veure-la."

El principi de la navalla d'Ockham s'ha utilitzat en economia, en lingüística, en biologia i fins i tot en la música. Hauríem aplicar-lo a la política: "en igualtat de condicions, l'explicació més senzilla sol ser la més probable". En el fons no són més que guerres de poder i tot allò que hi ha d'allò meu. Tot aquest sarau són guerres de poder, és política..., i tot per seguir ocupant butaques amb les seves corresponents i generosos sous. Si!, li diuen política, però només és pura misèria ètica i moral.

MENYSPREU A TORRENT I AL PARLAMENT



💭Hi ha setmanes en què és una llauna dedicar aquestes línies a l’anàlisi de la política catalana. No perquè hi hagi res interessant a dir, sinó perquè s’estrenen vodevils i sainets de més substància del tipus «¡Múrcia, que bonica ets!» o «El suïcidi d’Inés». Amb tot, i a l’espera que la maça del licitador doni inici al repartiment de béns i estris de Ciutadans, girem la vista al teatre català, que ha estrenat el guió d’una nova comèdia.

Del primer tràmit seriós de la legislatura, la constitució de la Mesa del Parlament, cal assenyalar diverses qüestions. La primera és rellevant perquè afecta la mateixa naturalesa de la institució i la presidència de la Cambra. Amb la narrativa que s’ha volgut construir hi ha hagut moments en què semblava que ens volguessin donar gat per llebre. Ni la mesa ni la seva presidenta són el Parlament. Les seves responsabilitats comencen i acaben en el que disposa l’Estatut, les lleis i el reglament de la mateixa institució. Ningú, tampoc la presidenta tot i que porti penjat un bonic medalló, pot fer el que li doni la gana El que hem vist no era una entronització, tot i que s’hagi volgut presentar així. Era tan sols l’elecció de qui ha de garantir el bon funcionament de la cambra.

La segona qüestió és menor. Té a veure amb el poc respecte que la presidenta del Parlament ha demostrat a la institució que ha promès servir amb tant afany. El menyspreu de Laura Borràs a l’anterior president de la Cambra, Roger Torrent, que no va merèixer ni una sola referència per part de la seva substituta, demostra fins a quin punt és fràgil la concepció democràtica de qui s’ha convertit en la segona autoritat de Catalunya. Perquè, deixant de banda l’educació, cal assenyalar que la continuïtat entre mandats és un element principal de les institucions democràtiques.

Una Joana d’Arc amb estelada - Borràs es va saltar aquest punt, va esborrar la presidència de Torrent, el va acusar implícitament d’haver traït les seves obligacions i va voler presentar les seves credencials com si es tractés d’una Joana d’Arc que ha canviat el crucifix per l’estelada per alliberar la institució de les mans d’un quintacolumnista. La pretesa humiliació al seu predecessor es va tornar en canvi en elogis a la presidència de Carme Forcadell. Doncs bé, faria formidablement Borrás, si la seva devoció per Forcadell és sincera, a llegir i escoltar la seva admirada predecessora referint-se a la falta d’empatia amb els ciutadans no independentistes per enfocar correctament el seu mandat. Borrás pertany a la nova categoria de polítics nacional populistes amb una accentuada concepció anorèctica de la democràcia, almenys en els seus discursos, que creu que la legitimitat que atorga el vot equival a la impunitat a l’hora de manejar les institucions.

De la posada en marxa de la Mesa del Parlament hi ha un altre element molt destacable. Veure la CUP abstenir-se per facilitar la presidència a una persona investigada pels mercadejos amb els contractes formalitzats quan presidia la Institució de les Lletres Catalanes, permet treure la conclusió que els cupaires estan ja amb els dos peus al test de la política tradicional. Falta saber si la contrapartida és tan sols la secretaria de la Mesa del diputat de la CUP Pau Juvillà o el viatge a posicions netament sistèmiques de l’extrema esquerra inclou alguna prebenda més que desconeguem.

Resolt el tràmit de la Mesa dona inici ara la negociació per investir president i formar govern. Riguin si volen del tòpic que segueix a continuació: hi haurà dificultats i no serà fàcil, tot i que tot indica que existirà finalment un acord entre ERC i JxCat per investir Pere Aragonés i posar-se l’executiu a caminar. El que no és risible, en canvi, és que aquesta negociació se celebrarà amb el convenciment –fet, no opinió– que només es tracta d’aconseguir un arranjament per a mitja legislatura perquè no seria justificable davant la ciutadania la repetició d’eleccions.

Tornant al tauler espanyol, el moviment desastrós per als seus interessos d’Inés Arrimadas té derivades a Catalunya. Si la per ara líder de Cs imposa el seu nou criteri, cosa que cal veure, i comença a voler ballar amb Pedro Sánchez al Congrés, la influència d’ERC pot quedar en una trista destrempada. S’intueix cert ànim entre els socialistes de situar-se en un escenari preelectoral. I en aquest escenari les possibilitats de negociacions reals amb el Govern català s’esfumarien definitivament.- Josep Martí Blanch

¿QUO VADIS POLÍTICA?



💭L'era de la modernitat sòlida ha arribat a la seva fi. Per què sòlida? Perquè els sòlids, a diferència dels líquids, conserven la seva forma i persisteixen en el temps: duren. En canvi els líquids són informes i es transformen constantment: flueixen. Per això la metàfora de la liquiditat és l'adequada per a aprehendre la naturalesa de la fase actual de la modernitat. La dissolució dels sòlids és el tret permanent d'aquesta fase. Els sòlids que s'estan fonent en aquest moment, el moment de la modernitat líquida, són els vincles entre les eleccions individuals i les accions col·lectives. És el moment de la desregulació, de la flexibilització, de la liberalització de tots els mercats. No hi ha pautes estables ni predeterminades en aquesta versió privatitzada de la modernitat. I quan ho públic ja no existeix com a sòlid, el pes de la construcció de pautes i la responsabilitat de l'fracàs cauen total i fatalment sobre les espatlles de l'individu. L'adveniment de la modernitat líquida ha imposat a la condició humana canvis radicals que exigeixen repensar els vells conceptes que solien articular-la...

Aquest seria en línies generals el resum de la Modernitat líquida de Zygmunt Bauman, i en els temps actuals, estan de plena actualitat. El líquid es va ensenyorint de tot, així d'una societat líquida sorgia una política líquida i d'ella una governança igualment líquida. Un exemple clar és el que ha passat al nostre país les últimes hores. Des del matí de dimecres 10 a les 10 h. tot ha succeït a una velocitat de vertigen, producte de la liquiditat en la qual estem immersos en la política actual. José Luis Úriz Iglesias ho analitza en el seu article a Público.

QUO VADIS POLÍTICA?

"Primer el sorprenent anunci de la moció de censura presentada per Cs i PSOE contra el govern murcià presidit per PP. Al mateix temps s'obría la hipòtesi que fos un moviment de llarg abast, al què se sumarien altres a Castella-Lleó i probablement en la joia de la corona, Madrid. Tot semblava producte de la ment maquiavèl·lica d'un guru de la política actual, Iván Redondo, que des de la seva talaia de Moncloa teixeix i desteix al seu gust. A partir d'aquí els telèfons cremen al carrer Gènova, perquè això podria portar com a conseqüència la pèrdua gairebé absoluta del seu poder autonòmic, només amb l'excepció de Galícia on té majoria absoluta. Després de la desfeta a Catalunya i el desgast del Bárcenasgate, la decisió de la seva marxa de la seva icònica seu i els rumors de crisis internes, auguraven el qüestionament del lideratge de Pablo Casado. Algú en aquest moment, probablement l'altre guru en aquest cas de la dreta, Miguel Ángel Rodríguez, llançava el seu contraatac en forma de dimissió sorprenent d'Isabel Díaz Ayuso i per tant convocatòria de noves eleccions a Madrid per al proper 4 de Maig. Queda per als historiadors propers si va informar prèviament al seu líder.

La tàctica s'imposava a l'estratègia, els interessos partidistes als col·lectius. Mentrestant, a fora el virus es fregava les mans, sabent que mentre ens barallàvem entre nosaltres el trauríem del punt de mira. No importa la pandèmia, tampoc la crisi econòmica en què estem immersos, ni el patiment dels que la pateixen, dels que lluiten cos a cos contra ella, ni els sectors econòmics arrasats, o els milers de llocs de treball destruïts i en perill. Només càlculs electorals, màrqueting, estudis demoscòpics. No s'intueix ètica per als no creients, ni moral per als que sí que ho són, ni tan sols el mínim escrúpol a l'hora d'executar les seves ambicions.

En aquesta política líquida tot val i a les crisis sanitària i econòmica se li uneix una altra més profunda de valors. Hi ha teories d'estudi de comportament humà a través de l'expressió corporal. Així veure la cara d'Ayuso en una roda de premsa plena de mentides i manipulacions, no traslladava la més mínima emoció, tot i que sí s'endevinava en la breu xerrada que va mantenir amb els seus conseller allí presents abans de la mateixa. Semblava que els estava comunicant que tot el pla es posava en perill, per les mocions de censura presentades a corre-cuita per Més Madrid i PSOE. Més despropòsit afegit a el ja existent, que sumia a la ciutadania en un mar d'incertesa i perplexitat.

Hi haurà eleccions o es debatran les mocions? Els experts es posaven en moviment analitzant lleis, reglaments, traient conclusions diverses, en molts casos contradictòries. Tenia ganes de llançar-se en paracaigudes enmig del disbarat provocat i cridar amb enuig: així no senyors i senyores polítiques; així no!.

Enmig d'una terrible pandèmia i de crisis econòmiques no toca. El que s'ha de fer és buscar consensos per afrontar els propers mesos, especialment el pont de Sant Josep i Setmana Santa, agilitzar el procés de vacunació i atendre les demandes dels sanitaris, que mentre ells jugaven al Monopoly es trobaven de vaga en defensa dels seus drets, precisament a Madrid i Catalunya. Però no, Redondo i Rodríguez han decidit dedicar-se a aquesta baralla de galls i com a conseqüència ficar-nos a tots en ella.

Què passarà a partir d'ara? A l'hora d'escriure aquest article resulta arriscat aventurar res, tot i que fa olor de que sigui la justícia la que decideixi i ja se sap com està. Si accepta que la presentació de la mocions de censura prevalguin, amb el grau d'enuig de Cs (cal escoltar i llegir a Aguado o Garrido), el probable és que sortissin endavant. Fins i tot després de el moviment realitzat per Carmena sense necessitar els vots de Mas Madrid i Podem, ja que PSOE més Cs i els 4 de Carmena donen. Això podria permetre repetir la jugada de Múrcia i que el Aguado afligit d'avui, paradoxes de la destinació, fos el substitut d'una Ayuso per al desballestament. Després quedaria veure quines conseqüències tindrà per a l'Ajuntament d'Almeida. Ha estat patètic veure-li enxampat fora de joc coneixent el que estava passant literalment per la premsa.

A l'igual que li ha passat a qui sona com a més que probable successor d'una Casat en hores baixes, Núñez Feijóo, que casualment a aquesta hora es trobava reunit amb el ministre Ábalos aliè a terratrèmol, tal com s'ha observat per la cara posada davant la pregunta d'una periodista a la roda de premsa posterior. En el cas que s'imposés la celebració d'eleccions tot quedaria obert. Però avancem una hipòtesi, si el PSOE (Rodó-Sánchez) repeteix la jugada mestra de l'efecte Illa de Catalunya i posa com a cap de cartell a Margarita Robles, la ministra més valorada a hores d'ara, aquest "efecte Robles" podria donar la volta a les enquestes actuals. O com a mínim obligar Ayuso i el PP a haver de recórrer a VOX, probablement a un preu molt més alt, sense descartar la seva exigència d'entrada en el govern. Dóna la sensació que el que ha passat aquest matí del 10, ha provocat que un dels damnificats sigui Pablo Casado, menyspreat a Múrcia i probablement a Madrid. Potser els únics realment informats hagin estat Iván Redondo i MA. Rodríguez. Terrible però cert. Els que han convertit la política del nostre país en una baralla de galls en un pati de col·legi. 

Nous temps s'obren en aquesta política líquida, tot i que potser l'anàlisi que val per avui deixi de ser útil a penes 24 h després"

I va encertar plenament José Luis Úriz, l'anàlisi ha caducat el mateix dia de la seva publicació, i s'ha capgirat la situació amb els tres trànsfugues de C,s a Múrcia i el contraatac amb uns altres trànsfugues de VOX. Això ahir divendres. Avui dissabte, ningú ho sap, ni els gurus del PP i PSOE. Això s'enfonsa en la misèria sòlida i no líquida. ¿Quo vadis política?

FER TRIBUTAR ELS ROBOTS




💭La intel·ligència artificial destruirà una quantitat ingent de llocs de treball els pròxims anys. No només els de baixa qualificació i salaris, sinó llocs de treball de «coll blanc» de mitjana o elevada qualificació que comporten tasques que poden fer ara robots intel·ligents i algoritmes que prenen decisions (que abans feien les persones). Les decisions sobre concessió de crèdits que depenien dels directors d’oficines bancàries ara les fan de forma més ràpida i segura els algoritmes. Passa en altres professions, com diagnòstics mèdics, sentències judicials o tràmits o tasques que abans realitzaven registradors i secretaris d’ajuntaments.

He tornat a sentir aquest pronòstic aquest dijous en un acte a València amb què es presentava en societat la nova Fundació LAB Mediterrani, promoguda per l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE). El tema escollit per al debat va ser el que planteja un interessant i suggestiu llibre dels professors i emprenedors Luis Moreno i Andrés Pedreño: ‘Europa frente a EEUU y China. Prevenir el declive en la era de la inteligencia artificial’.

Una de les propostes dels autors, compartida per altres experts i estudiosos, per no perdre el tren de la digitalització i, alhora, evitar l’impacte negatiu en l’ocupació, és millorar l’educació. La idea és que si estem més formats els robots no ens podran substituir en les nostres tasques. L’educació ens permetrà escapar-nos de l’amenaça dels robots i els algoritmes.

Confesso que no em sento còmode amb aquesta proposta. Hi ha moltes i molt bones raons per millorar l’educació dels joves i la formació dels treballadors, especialment els aturats. Però l’educació no és la resposta al desafiament que planteja la intel·ligència artificial. Si no és la resposta, hem de tornar a fer la pregunta.

¿Per què les empreses compren més robots dels necessaris per substituir els treballadors existents o evitar contractar-ne de nous? Una resposta intuïtiva és que els robots són més eficients i productius. A més, no plantegen reivindicacions salarials ni fan vagues.

Però les dades disponibles no avalen del tot aquesta explicació. Les investigacions de Daron Acemoglu, un prestigiós economista del MIT, sobre la productivitat de l’economia nord-americana, conclouen que hi ha un excés d’automatització. Aquesta seria també l’explicació al creixement econòmic menys compartit que hem tingut des dels anys 80. Per cert, si són aficionats a les apostes, apostin per Acemoglu com a futur premi Nobel d’economia.

¿Què explica aquest excés d’automatització previ a la Covid-19 i que ara la pandèmia està exacerbant? La resposta d’Acemoglou és la diferent fiscalitat sobre les màquines i els treballadors. En les últimes dècades els governs han reduït de forma contínua la fiscalitat empresarial sobre les màquines, alhora que en subvencionen la compra. Al contrari, els impostos sobre el treball (cotitzacions a la seguretat social) s’han mantingut molt elevats. Així les coses, és lògic que s’estigui produint un excés d’automatització.

La conclusió que podem extreure d’aquesta anàlisi és que la solució a la destrucció d’ocupació no és l’educació, sinó fer tributar els robots i disminuir el cost fiscal dels treballadors. - ANTON COSTAS - elperiodico.cat/ca/


más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-