* ACTUAL
* ACTUAL
Quim Monzó ha decidit clausurar la seva llarga i molt fructífera etapa com a articulista a La Vanguardia. La seva decisió suposa una pèrdua per al nostre diari i per a tots els lectors. Però l'escriptor barceloní, que tant ens ha il·lustrat i divertit article a article, és amo dels seus actes, i després d'uns quaranta anys de contribució regular en aquest rotatiu diu que li ha arribat l'hora de no pensar més i de relaxar-se. La primera col·laboració de Monzó al nostre diari data del 1982, quan des de Nova York va remetre una crònica sobre un recital al Carnegie Hall de l'actor Fermí Reixach, recentment mort. Abans, en els primers anys amb projecció pública, havia exercit el periodisme per a altres capçaleres, des del Sud-est Asiàtic, durant la guerra del Vietnam. Però va ser a partir del 1985, concretament a les pàgines en català de La Vanguardia, prèvies a la quotidiana edició en català, que Monzó va iniciar una col·laboració periòdica amb aquest diari. Aquesta secció es va mantenir fins al 1989. Més tard en van venir d'altres. A partir de 1996 sota l'epígraf La nòria. Després va seguir a les pàgines d'Opinió, on el 13 de juliol va publicar el que serà el seu darrer article,
“Com saber si ja ets vell”.
"Això de Joe Biden és una muntanya russa. Un dia sembla que finalment li han fet entendre que el millor que pot fer és un pas al costat i l’endemà llegeixes que l’elit demòcrata li dona suport de manera infrangible. Dilluns, The New York Times ens va despertar amb un editorial demolidor: “El Partit Demòcrata ha d’explicar al president la crua realitat”. Argumenta que és de tota evidència que les seves capacitats mentals estan en declivi i que el millor que pot fer, per evitar més mals als demòcrates, és plegar de la cursa electoral: “Sembla que hagi perdut la noció del seu propi paper en aquest drama nacional. A mesura que la situació s’ha anat fent més desesperada s’ha anat veient a ell mateix com a indispensable. Sembla que no entén que ara el problema és ell, i que la millor esperança perquè els demòcrates continuïn a la Casa Blanca és que s’aparti”. Però l’endemà les notícies són que manté la seva convicció que és el millor candidat per derrotar Trump. D’aquí no el treus, i els 'palmeros' demòcrates aplaudint, convençuts o no, per fer pinya. Als que tenim una edat avançada, Biden ens recorda Ronald Reagan. L’un és demòcrata, l’altre era republicà, però en tots dos casos la seva capacitat mental ha estat qüestionada. En el cas de Reagan, després d’un debat amb el seu opositor Walter Mondale. Reagan va estar desastrós. Més tard, amb el pas dels anys, a mesura que l’alzheimer s’evidenciava, Reagan insistia a fer com si no passés res. Biden ha anunciat ara que, per estar més en forma, farà cas als metges i dormirà més hores. Ha decidit no assistir a actes públics després de les vuit del vespre. És una decisió que també fa pensar en Reagan, que per resoldre d’una vegada el dubte etern de si ja ets vell o encara no, va sentenciar: “Un s’adona que es fa vell quan, davant de dues propostes per passar el vespre, tria la que li permet ser a casa a les nou”. Monzó té només 72 anys, i dic només perquè Saramago va començar a publicar a 63 anys en jubilar-se, i l'Espinàs va estar al peu del canó amb la seva columna diària més enllà del seu temps afegit, fins al 2019 amb 92 anys, encara que últimament els seus articles eren repeticions d'altres anteriors. Monzó plega, crec, per un excés d'honestedat que l'honora, crític amb ell mateix, suposo considera que publicar per publicar ja ho fan altres, però ell ja en té prou, i sent com és un tipus d'idees fixes, no crec que torni. Clar que és prou jove i no descartaria una última novel·la, crec que se la deu i ens la deu als que l'hem seguit des del primer dia, sense caure en la dissidència. L'agost de 2020 el varen entrevistar a la vanguardia. Hi ha dos comentaris, un d'ells d'una comentarista i l'altre meu, que defineixen crec el que era i encara és Quim Monzó.
* Monzó
Això ve a tomb per l'onada de boles, mentides i notícies falses que amenacen d'inundar no només les nostres democràcies, sinó, també, les nostres ments, deixant al seu pas a propis i aliens totalment superats davant una exposició com aquesta a tones de mendacitat interessada en estat putrefacte. Després: a qui creure?, en qui o en què creure?
A mitjans de juliol el president Pedro Sánchez va anunciar un pla de regeneració a manera de vacuna contra el que va denominar “el virus dels bulls”. Bé, ell sabrà, pensaran més d'un i de dos, ja que ell mateix està patint a les seves pròpies carns el que és ser el blanc d'un atropellament mediàtic en tota regla. Però com en el judici que Kafka va presenciar a París, no hi ha ninots ni joguines capaces de recrear o presentar una veritat inapel·lable sobre els fets. De manera que només depèn d'un mateix, com a membre d'un jurat popular immens, la seva interpretació dels suposats fets un cop analitzades les versions presentades i argumentades per les parts. I trobant-se en la tessitura d'haver de decidir entre culpable o innocent -o no culpable, que diuen els americans-, no hi ha res com recórrer a les xarxes, els digitals valencians o els mitjans escandalosament subvencionats. Donar amb l'edat –en el cas que existís tal cosa- és el menys important. Opino, després existeixo i et condemno o et perdono la vida perquè em dona la gana.
Seria difícil assenyalar el moment exacte en què les notícies falses van entrar a so de bombo i platerets en escena amb la indissimulada intensió d'arrabassar el protagonisme a la informació mesurada i constatada (i molt cara), que, ai, resulta per als lectors amb presses un pèl avorrits. Tindrà a veure amb les quotes d'audiència, la quantitat de lectors o de seguidors?
La proposta de Pedro Sánchez pretén ser un programa genèric per protegir i enfortir la democràcia, a més de reforçar la llibertat d'expressió i garantir el dret a la informació veraç. Perquè, tal com queda emmarcat al reglament europeu, “el problema no és la discrepància, la democràcia té un problema amb la mentida”. Per al líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, la principal mentida d'Espanya no és cap altra que Pedro Sánchez. I és clar, hi ha opinions per a tots els gustos, com ha de ser en una democràcia. Però el mal subjacent, que ja és enorme i no para de créixer, difícilment cedirà l'escenari al bonisme, per molt encomanable que sigui. Ningú surt impol·lut de la lluita en un fangar.
En fi, no existeixen ara com ara -ja veurem la incidència que tindrà sobre aquests menesters la IA- suficients ninots o joguines que ens ajudin a distingir la veritat de la mentida. Potser mai n'hi va haver. De tota manera, mentrestant seguim i seguirem asseguts al llindar de la Justícia, que, si algun dia obrissin les portes, ben segur que no seria perquè hi entréssim nosaltres, Kafka dixit. El virus de les boles no té antídot. JWW - La vanguardia.
* KAFKA
Rússia és tan russa. Em telefona una amiga de Moscou, l’Inna, professora de llengües tintada de malenconia: troba a faltar bedolls al meu jardí mediterrani. “Per què et fixes tant en les libèl·lules i no pas en els coets?”, em va preguntar; no vaig saber què dir. Va néixer a Kursk i ara viu al barri moscovita de Iassénevo, al costat d’un gran parc. “Per aquests arbres hi passejava Puixkin, llum de la poesia russa –m’explica–. Encara hi ha roures vius que recorden el poeta. Ens vam conèixer als peus de la seva estàtua, recordes?”. Plàcid Garcia-Planas a Cabaret Voltaire. Va ser al centre de Moscou, al monument i plaça de Puixkin, a la cruïlla dels bulevards Tverskói i Strastnoi amb Tverskaia, el carrer per on entraven els tsars a Moscou procedents de Sant Petersburg. El punt on es va obrir el primer McDonald’s de Rússia. Demano a l’Inna que em parli del paisatge que la va veure néixer. “ Kursk és la terra dels rossinyols, saps?”. Ho desconeixia. Kursk no m’evoca el trinat dels rossinyols, sinó ocells més aviat apocalíptics: la batalla de tancs més gran la història el 1943 contra el Tercer Reich (el nombre de morts és impossible de comptar); m’evoca el submarí nuclear enfonsat en aigües àrtiques (118 ofegats el primer agost de Putin al poder) i m’evoca que Rússia és –pel flanc de Kursk– el primer país amb armes nuclears de la història envaït territorialment per un país que no té armes nuclears. Els rossinyols de Kursk em porten a les buguenvíl·lees de Gaza. És el que més em va sorprendre de la franja: no les desfilades de la Gihad Islàmica a les onades de la platja ni els crits de Hamàs apuntant al cel, sinó les seves immenses i frondoses buguenvíl·lees. Tan fort les retinc que pregunto al fotògraf que m’acompanyava, David Ramos, si la memòria no em deu estar enganyant.– David, les buguenvíl·lees de Gaza eren impressionants, oi? – i tant! Enormes –responc. Encara que ja no existeixin, encara que les hagin arrencat de soca-rel, aquelles buguenvíl·lees estaran sempre per damunt de tots els míssils. Com les papallones grogues que voletejaven pels camps afganesos o les libèl·lules que omplien els camps libis. Camps de batalla. Insectes que m’intrigaven amb l’obsessió d’un lepidopteròleg. I ara l’Inna em descobreix que els rossinyols, amb tota la seva fragilitat, defineixen Kursk i estan molt per damunt de tancs, submarins i invasions. A la seva terra dediquen maratons, museus, hotels, escultures i festivals a aquest diminut ocell que a l’hivern busca calor al sud de l’Àfrica: amb prou feines té la mida d’un puny i s’allunya volant milers de quilòmetres. Cap pla quinquennal poètic no va dissenyar aquesta passió russa pels rossinyols de Kursk. És una cosa més ancestral. Cal recordar el tremend vol d’una paisana de l’Inna, la cantant favorita de Nicolau II, Nadejda Plevítskaia, que el tsar va batejar com el rossinyol de Kursk. Molt rossinyol , efectivament: amb la revolució d’octubre, Plevítskaia i el seu marit es van unir als russos blancs fins que –per calés– es van passar als estalinistes per delatar els blancs dins i fora de Rússia. Ella va ser empresonada pels francesos i ell va aconseguir fugir a la Barcelona soviètica del 1937, evaporant-se sense deixar rastre. L’Inna m’explica que, al parc que hi ha a tocar de casa seva, acaba d'enraonar amb dos soldats. A la vora hi ha una estació d’autobusos que els porta i els torna del front de guerra. Un dels soldats és de Pskov, a la frontera amb Estònia, i l’altre, de Buriàtia, al districte de l’ Extrem Orient rus. Van a la batalla pel kontrakt . Per 2.200 euros al mes. És un dels problemes que els blogaires russos han detectat: l’incentiu econòmic provoca que els soldats no tinguin per objectiu primari avançar, sinó sobreviure per gaudir dels diners guanyats.
“Estaven una mica beguts”, diu l’Inna, i a la conversa van aparèixer els antirossinyols : els drons bomba són l’arma que més els aterreix, confessaven els dos joves humitejats en alcohol. És l’elevació compartida per drons i rossinyols. Aquell punt entre el cel i la terra el color del qual van detectar els francesos el 1914. La seva tropa vestia pantalons vermells i, a les trinxeres, calia camuflar-la amb el to de l’horitzó al nord de França: van crear un teixit gris blavós, el bleu horizon. Els drons penetren ara els blaus de l’horitzó i canvien les regles del joc i la biologia. És l’evolució de les espècies : els ucraïnesos van irrompre a Kursk encegant electrònicament els drons russos, i els russos contraataquen amb drons guiats per fibra òptica immunes a les interferències.
Quirúrgicament, els drons ja van a rebentar l’intestí de cada soldat. És la por confessada pels dos nois davant els roures de Puixkin. “Mirant un roure solitari diré: em sobreviurà”, va escriure el poeta rus. Com les papallones, com les libèl·lules, com els rossinyols.
* Estats
Una ocasió especial, com la del sorteig de la nova Champions, ha servit perquè Cristiano Ronaldo tragués o traguera a pasturar les seves millors gales. El futbolista va assistir enfundat en un vestit impecable de doble botonadura amb camisa blanca i sense corbata. Un estilisme en què, sens dubte, les joies van ser les grans protagonistes. El futbolista va recuperar del seu joier un dels rellotges més cars, un Franck Muller Cintrée Curvex exclusiu, que està valorat en 1,5 milions d'euros. Puc entendre l'ostentació carrinclona de Cristiano, si m'atenc als seus humils orígens a l'illa de Madeira. M'ha vingut al cap que després de la guerra i fins i tot quan SEAT va començar a fabricar cotxes com el SEAT 900, el 1400 o el popular 600, la gent no dèiem cotxe, sinó "auto", o "automòbil", i en aquestes que estava jo quan el cervell que sovint parcera pel seu compte m'ha fet venir al cap la paraula "Haiga" que era així com se'n deia dels autos de luxe o grans. No sabia el perquè d'aquesta curiosa definició i acudint a Sant Google ho he trobat, i no era pas com hom es pensava que venia de l'anglès. Ací trobareu l'origen de la paraula:
"Poc després de finalitzar la Guerra Civil espanyola (1936-1939) van començar a circular per les carreteres els últims i més cars models d'automòbil de la indústria estrangera, als quals la gent va anomenar haiga. Aquest nom va néixer a Madrid basat en una anècdota amb la qual es tractava de ridiculitzar la incultura i l'origen plebeu dels que, enriquits per la guerra, començaven a airejar els milions aconseguits gràcies a l'estraperlo i el mercat negre.
Aquells nou-rics eren ignorants i toscos, i es deia que quan compraven un automòbil, no preguntaven ni pel preu ni per la marca, només exigien amb fatxenderia "el mejor que haiga". d'ací doncs l'expressió 'Haiga'. Per cert, el rellotge de Franck Muller no pot ser més lleig.
* Haiga