García Calvo no era pas sospitós de simpatitzar amb l'Opus ni feixistes a l'ús, ho dic per què d'una altra manera, insistia en el mateix tema que ell fa temps i em varen titllar del que deia abans i altres coses. No és utòpic el que reclama Garcia Calvo, és l'única sortida per abandonar l'edat mitjana en la qual encara estem i de la que no en sortirem mentre existeixin els Estats.
"És clar que aquestes coses que el cor i la raó estan demanant, que els diners desapareguin de la faç de la terra, que ressusciti l'ús i amor de les coses palpables en comptes del domini de l'ideal que ho està matant, que, en lloc de treballar per fer el que està fet, es deixin les mans i els enteniments lliures per fer coses, les que el desig i la raó demanin, que, en comptes de complir el Futur fatal traçat des del d'Alt, es deixi a la gent inventar camins, que es deixi viure a la terra gent en comptes de Masses d'Individus comptades en unitats i cada unitat constituïda en diners purs, tot això és impossible mentre segueixi havent-se de comptar amb idees com 'Japó', 'Alemanya' o, per al cas, 'Galícia' o 'Tanzània', sempre formats sobre el mateix model de l'Estat, i es pensi que aquelles desitjables transformacions es refereixen als territoris i poblacions dominats per idees com aquestes. Això no té sentit ni dir-ho.
La caiguda del Capital arrossega amb ell la caiguda de l'Estat, i en la Societat del Benestar més inevitablement que en qualsevol situació imaginable. Això prova fins a quin punt ha arribat al Desenvolupament el matrimoni i la identificació de l'un amb l'altre. Però a qui li fa falta que hi hagi França? A França, indubtablement: no a la gent que rebolla per la riba esquerra del Rin o per la cara Nord dels Pirineus; en tot cas, a l'individu davant seu televisor o a la massa al seu estadi, que, en batre la marca l'atleta revestit de la tricolor (importat pel cas de Zanzíbar), criden emocionats «Hem batut la marca! Hem triomfat! »Però aquests no són gent, sinó França.
Cal recordar, una i mil vegades, que el desig aquell que el Diner desaparegui i que tornin la vida i la raó comuna a governar-nos, no té res d'utòpic, d'impossible en si, gens ni mica: amb comunitats tan petites que els veïns puguin ser, sense vots ni representants democràtics que valguin, els mateixos que les cuitin de la seva administració i el seu govern, amb el senzill afegit d'unes oficines i xarxes de comunicacions entre les comunitats del globus, les que de debò es necessiten, és bastant i està a la mà, de la manera més o menys que s'enunciava ja en el manifest de la comuna antinacionalista zamorana, que gaudeix de la mateixa salut que el poble tot: que, com no existeix, mai mor. I, no obstant això, cal reconèixer-ho: aterra a les ànimes el fet d'imaginar la desaparició d'Espanya, de l'Iraq, d'Indonèsia: molta sang innocent s'ha abocat al llarg de la Història per a sostenir aquestes idees (en formes més endarrerides de domini, sacrificant ramats de gent, el millor de la fresca i en la flor de vida, que és la més perillosa, quan «el crit de PÀTRIA ressona», fins que ja «no hi ha un grapat de terra sense una tomba espanyola»; i en formes més avançades del mateix, condemnant a mort en vida a les poblacions numerades, davant el televisor, en l'embús de cotxes personals, en l'estrèpit de discoteques i d'estadis), i aquesta quantitat de morts que les Idees han costat no pot sinó pesar sobre les nostres consciències. Però això ¿servirà per a mantenir el mateix aparell que l'ha executat? Més raonablement, per aprendre a dir així: ¿Va complir l'Imperi Romà seves funcions, i les van complir el Regne de Castella i el d'Aragó, i l'Imperi Britànic i la Independència de Veneçuela, per arribar a això?. Així havia de ser, ja que així ha estat. Però això és la Història; i nosaltres no estem en la Història, sinó en això. »Més encara: com l'Administració està constituïda comptant amb la idea dels estats, cal fer-se càrrec dels enormes trastorns i dificultats que els esperen als que vulguin tornar-la a transformar en la senzilla administració de les comunitats per la gent, no més Groenlàndia Lliure, ni Europa Una i Gran, repetint, mantenint i ampliant l'Administració estatal amb diversos noms, no més Govern des del Centre i les Altures, sinó un mínim govern des de baix i segons la norma de 'Si més no, doncs millor'.
És dur el canvi, sí; però, a canvi, ¡ l'alè de pensar l'enorme estalvi que això comporta, de temps, d'energies, de mentides!: només amb imaginar el no haver de sostenir més aquests Ideals, ni el Futur del Desenvolupament ni la imatge d'Espanya pel món, només amb calcular pel baix l'estalvi de paperassa, de sou d'executius, de captura de pantalla d'Ordinadors, de Congressos, d'avions, de producció de notícies televisives, a la gent se'ns fa la boca aigua"...
Agustín García Calvo - 1926/2012 del bloc ARREZAFE
.jpg)
