EL SUÏCIDI INVISIBLE 23.9.24

Els més grans de 80 anys concentren la taxa més elevada d'aquestes morts a Espanya i Sanitat els ha inclòs com a col·lectiu que requereix atenció prioritària en el nou pla d'acció contra el suïcidi. Les dades oficials diuen que la taxa més elevada de suïcidis a Espanya es dona entre les persones més grans de 80 anys. No obstant això, és difícil trobar els supervivents –les seves famílies o amics– en els grups de suport que hi ha de llarg a llarg del país. Són morts invisibles, especialment difícils de prevenir i amb prou feines intents fallits, coincideixen tots els experts consultats. El nou Pla d'Acció contra el Suïcidi que està ultimant el Ministeri de Sanitat inclou aquest col·lectiu entre les persones que requereixen atenció prioritària perquè són “especialment vulnerables” a llevar-se la vida. La majoria són homes.

“Molts grans no es queixen de tristesa, sinó del cos, que li fan mal coses. I si el sanitari o sanitària no coneix que l'alerta hi pot venir, no se n'adona. No us expliquen que estan desesperats o que la vida no té sentit. Hem de preguntar més, tenir una actitud de diàleg i d'alerta perquè en gent gran les depressions poden ser una avantsala del suïcidi”, desenvolupa el psiquiatre. A aquesta situació s'hi afegeix que tenen menys intents autolítics que altres grups d'edat. No acostumen a fallar, de manera que la taxa puja. I l'impacte dels supervivents que els envolten és brutal per aquest caràcter, de vegades, tan inesperat. “A les teràpies veus persones adultes, independents, a les quals els afecta de manera molt forta la pèrdua dels seus pares o mares molt grans. Els necessitaven, malgrat que la persona que es treu la vida pot pensar que és prescindible”, afegeix.

Si la bretxa de gènere al suïcidi és present en totes les edats, en les persones més grans es dispara. És un assumpte estudiat des de fa temps per a la gent gran i té fins a nom. L'antropòleg Benno de Keijzer en diu “caiguda del sistema”. “L'home jubilat es queda sense el seu lloc-identitat, molt centrada en la feina, i es queda sense projecte perquè no ho ha construït o preparat. Molts tornen a casa a temps complet sense involucrar-se en allò domèstic o en la criança, com sí que ho fan les dones, jubilades o no. També les dones aconsegueixen construir més vincles emocionals significatius i diversos que els homes”, explicava aquest reportatge. A les dades de suïcidi es posen negre sobre blanc “els mandats de la masculinitat tradicional” per a molts homes: “ser forts, no demanar ajuda, no reconèixer la vulnerabilitat o tenir un concepte equivocat d'autosuficiència”. La transició de la vida productiva al final “resulta més dura” per als homes, subratlla Lebrusan. “Quan fem anàlisi de quant surten les persones al carrer a edats avançades, veiem que les dones han tendit a moure's tradicionalment en cercles petits i els homes exploren l'espai més enllà. Quan hi ha una ruptura amb aquest espai exterior perquè s'acaba la feina i per qüestions de salut física, o totes dues, hi ha molt d'impacte”, analitza la sociòloga.

Tot i que la tendència que els suïcidis siguin més freqüents en persones grans està molt consolidada en el temps i no varia gaire amb el pas dels anys, critica Mateos, “l'acadèmia i la ciència ha tingut certa mandra a perfilar els instruments que usem per avaluar la salut mental dels adults més grans”. El resultat és que continua existint “molta patologia amagada”. Una patologia que malgrat l'aparent  interès del Govern, en crear 'el pla d'acció contra el suïcidi', no crec crec que els preocupin excessivament.

LA NOVA SAVIESA 23.9.24

El Govern ha aprovat un procediment d'actuació contra les conegudes com a 'fake news' mitjançant el qual monitoritzarà la informació i podrà sol·licitar la col·laboració dels mitjans de comunicació per perseguir-la. Genís Roca a la vanguardia. La informació és poder, i així ha estat sempre. En molts episodis de la nostra història, la diferència entre una victòria o una derrota ha depès de la informació. Si aconsegueix desxifrar el codi secret de la màquina Enigma i així poder accedir als missatges de l'enemic, o filtrar informació falsa i fer-li creure que el desembarcament serà per Calais en lloc de Normandia. El control i la gestió de la informació sempre han estat claus per a qualsevol objectiu i, en concret, per a l'exercici del poder. Com apunta el sempre brillant i pessimista Yuval Noah Harari, en els règims dictatorials la informació flueix principalment de dalt a baix i es dificulta que circuli de manera descontrolada o fins i tot entre iguals, mentre que a les societats democràtiques es permet i promou que la informació flueixi en múltiples sentits –llibertat de premsa, llibertat d'expressió, lleis de transparència…– o almenys així hauria de ser, perquè la informació és poder i, per tant, desperta instints baixos i males pràctiques. El cas Pegasus és un exemple de com el desig d'informació pot anar més enllà del que és legal en un Estat democràtic, i les fake news són un altre exemple de com els poders polítics i econòmics poden corrompre la informació per despistar ja no l'enemic, sinó també a la població.És paradoxal que en ple desenvolupament de la societat de la informació ja no siguem capaços de discriminar quina informació és certa i quina no. Potser sempre havíem viscut enganyats, però mai no havíem estat tan desinformats. Com diuen els especialistes en crisis humanitàries, quan es pateix una inundació, cal preservar les fonts d'aigua potable. Quan tot és aigua, la supervivència depèn de poder preservar-ne la bona. Passa el mateix amb la informació: la supervivència dependrà d'aconseguir preservar les fonts. Abans la informació era poder, però ara no sempre. Ara només tens poder si tens accés a un flux constant de bona informació. És a dir, no n'hi ha prou de tenir la informació de fa uns dies, necessites tenir-la actualitzada. I no serveix de res tenir gaire informació, sinó que necessites tenir-ne la bona. Així que cal posar el focus a les fonts, i, per tant, tornen els editors. Quina és la teva font per descobrir nous intèrprets de jazz? Quina és la teva font per tenir opinió del conflicte al Pròxim Orient? Quina és la teva font per analitzar els moviments de la competència al teu sector? Quina és la teva font per entendre el problema de l’habitatge a Espanya? En uns casos serà un mitjà de comunicació, en altres una conversa amb una amiga davant una cervesa, en altres un desconegut a Twitter. No serveix per res llegir molt, col·leccionar subscripcions, atendre múltiples canals o estar sempre en línia. La quantitat és una nosa. La nova saviesa és recuperar el criteri de saber a qui escoltar. Si et prens quelcom seriosament, tria bé a qui fas cas. Menys és més.

KAMALA, ARMADA I PERILLOSA 22.9.24

Una tercera part dels nord-americans té almenys una arma a casa per a la protecció personal, un dret protegit per la Segona Esmena de la Constitució que molt pocs posen en qüestió. El debat, sempre viu en un país on es produeixen regularment matances per tiradors desequilibrats, gira al voltant de la necessitat d'imposar controls més estrictes i prohibir determinats tipus d'armes, com els fusells d'assalt. La vicepresidenta i candidata demòcrata a la Casa Blanca, Kamala Harris, és partidària de més restriccions, però defensa el dret a posseir una arma. Ho defensa... i en té. En una entrevista aquesta setmana amb la televisiva Oprah Winfrey, Harris va confirmar que té una arma per defensar-la personal a casa seva a Califòrnia, cosa que ja havia admès el 2019. Però aquesta vegada va anar més enllà i, en to distès, va dir: “Si algú entra a casa meva, li tiro”. Davant la sorpresa de la seva interlocutora, Harris va afegir rient: “Probablement no hauria d'haver dit això. Però el meu personal ja se n'ocuparà més tard”.  Més clar impossible.  Sovint confonem la sinceritat amb el cinisme, i cal reivindicar el cinisme, en el fons allò que anomenem cinisme no és sinó l'antídot de la hipocresia. La figura oposada al cínic, no és el virtuós, ni tan sols el purità, és el fariseu.  Cal tenir-ho en compte abans de jutjar algú.

"JO JA ERA UNA INTEL·LIGENCIA ARTIFICIAL" 22.9.24

Peter Sloterdijk és un dels filòsofs més grans les últimes dècades i, segurament per això, no li falta humor. Després d'una distesa conversa a quatre per parlar del seu darrer llibre Gris. El color de la contemporaneïtat. A la vanguardia l'han entrevistat, i preguntat, a ell que ja va polemitzar amb Jürgen Habermas sobre les millores genètiques en els humans i que la tècnica no li és gens aliena: ¿Què passarà amb la intel·ligència artificial?

“Jo ja era una intel·ligència artificial abans que algú comencés a parlar-ne. Perquè com a animal que parla, soc una intel·ligència artificial, les frases no creixen en els arbustos i els arbres. Ja som força artificials com a éssers vius que parlen”, respon amb ironia. “Però és cert –reconeix– que som al llindar d'un capítol nou en la història de la intel·ligència. I pot ser que la intel·ligència hagi estat mal entesa fins ara. Potser els antics teòlegs van tenir la bona intuïció quan van creure que Déu és intel·ligència i que els humans són epifenòmens de la intel·ligència divina. I potser la intel·ligència artificial que estem creant ara és el capítol següent en la història de l'autorealització de la intel·ligència divina. Aquesta seria una resposta teilhardiana. Teilhard de Chardin va parlar de qüestions d'aquesta mena ja als anys quaranta i cinquanta”.  

“De tota manera –conclou– crec que la millor manera d'abordar aquesta qüestió és recordar la teva pròpia artificialitat. I sorprendre't que siguis capaç de parlar un idioma, més d'un idioma. I que un nen de tres o quatre anys pugui dominar la seva llengua materna, cosa que s'assembla al fet que un nen t'expliqués la teoria de la relativitat general d'Einstein, et sorprendries encara més, però en realitat, dominar la gramàtica de l'espanyol, de l'alemany o del polonès és, des del punt de vista de la complexitat, comparable al que fan aquests físics.  Així que jo els aconsellaria que desenvolupessin més la seva autoestima com a intel·ligències artificials”.

MONUMENT DEDICAT A LES PROSTITUTES 21.9.24

No sé com i per què va ser, però una nit vaig somiar que a l'Argentina havien erigit un monument a la prostitució. Com acostumo a tenir somnis documentats, els responsables del moviment eren un moviment que es feia anomenar Doctor Feel God. Al matí se'm va acudir comprovar si existia aquest monument i els seus responsables, però no vaig trobar, només la meva imaginació desbordada a l'hora del son, però si vaig trobar Belle. No a l'Argentina, sinó a Amsterdam.

Si bé hi ha altres països on la situació de les professionals del sexe també s'ha legalitzat, segurament no trobem una altra ciutat com Amsterdam a tot el món. No només s'ha permès la prostitució, sinó que s'ha enaltit com una cosa pròpia i especial, fins i tot per atraure turistes. La normalitat amb què les prostitutes s'exhibeixen en aquesta zona de la ciutat pot deixar més d'un sorprès. Això sí, no topa abans amb l'estàtua de Belle, considerat el primer monument del món dedicat a les prostitutes. La talla, gairebé de mida natural i creada en bronze, s'ubica al mateix Barri Vermell, com no podia ser d'una altra manera, als afores d'una antiga església reconvertida en centre cultural. No deixa de ser curiós que la primera estàtua d'una prostituta és fora d'un temple…

Belle va ser dissenyada per l'artista local Els Rijerse, a petició de Mariska Majoor. Aquesta darrera desenvolupa des de principis del segle XXI una tasca encomiable a la ciutat, mitjançant un centre d'informació sobre prostitució. Ajuda les noies que volen iniciar-se, les que volen deixar-ho, i suposa un veritable bàlsam d'autenticitat i veracitat en un tema tan convuls i difícil de tractar. L'estàtua es va col·locar el març del 2007, després de ser autoritzada pel mateix ajuntament, en un nou gest de suport a aquest negoci. Des d'aleshores, Belle ha esdevingut un més dels molts reclams que els turistes tenen a la zona vermella d'Amsterdam. Un lloc únic al món, on la prostitució no s'amaga, sinó que pràcticament se celebra.

L'estàtua de Belle representa una jove prostituta de marcats encants, que es mostra insinuant en el marc d'una porta. Una imatge habitual durant segles a Amsterdam, especialment en aquesta zona vermella. L'elecció del nom va ser idea de la pròpia escultural, Els Rijerse. Belle és simplement un pseudònim que englobaria qualsevol amant professional del món. De fet, a la base del monument trobem una placa que anuncia “Respecte per a totes les treballadores sexual arreu del món”. Un missatge de solidaritat amb aquestes dones que treballen en condicions molt més precàries que les que hi ha a Amsterdam. Una picada d'ullet a aquestes treballadores sexuals que habitualment estan marginades, assenyalades amb el dit acusador de qui segurament després els demanarà uns serveis. Belle representa no només les prostitutes que han treballat i treballen al Barri Roig d'Amsterdam, sinó a les de tot el planeta. Després d'aixecar milers d'estàtues en honor a polítics, militars i dirigents sàdics que han portat la mort i la guerra a totes les parts del món, per què no crear un monument a aquestes dones que només busquen treballar i fer feliços els altres a través del sexe? El monument de Belle serveix per trencar un tabú que encara està molt arrelat a nombroses zones del planeta, on la prostitució no només és il·legal, sinó que està penada i perseguida, de vegades amb la mort. El tancament religiós porta moltes vegades a condemnar aquestes treballadores que només volen sentir-se escoltades, fer el que els agrada i viure tranquil·lament.  El treball sexual és un tema força polèmic a tot Europa i Amèrica, però almenys en aquests territoris el debat s'ha pogut obrir, i ja se'n parla. Un debat tan antic com la mateixa professió de les senyores.

AQUEST SEGUEIX SENT EL NOSTRE PROBLEMA 21.9.24

Howard Zinn va ser un historiador social, politòleg i anarquista estatunidenc. Els seus plantejaments van incorporar idees procedents del marxisme, l'anarquisme i socialisme. Des de la dècada del 1960, va ser un referent dels drets civils i el moviment antibèl·lic als Estats Units. Va morir a Santa Mònica un llunyà gener del 2010, però ens va deixar vídeos com el 'd'aquest és el nostre problema', i malauradament, quinze anys després de la seva mort, aquest segueix sent el nostre problema.

"El nostre problema no és la desobediència civil. El nostre problema és l'obediència civil. El nostre problema és la gran quantitat de gent al món que obeeix als dictats dels seus governs. Obediència que té lloc davant l'evident pobresa, la fam, la crueltat, la guerra i l'estupidesa. El nostre problema és que la gent és obedient mentre les presons estan plenes de 'roba gallines' i els grans lladres i criminals dirigeixen les nacions. Aquest és el nostre problema".