Peter Sloterdijk és un dels filòsofs més grans les últimes dècades i, segurament per això, no li falta humor. Després d'una distesa conversa a quatre per parlar del seu darrer llibre Gris. El color de la contemporaneïtat. A la vanguardia l'han entrevistat, i preguntat, a ell que ja va polemitzar amb Jürgen Habermas sobre les millores genètiques en els humans i que la tècnica no li és gens aliena: ¿Què passarà amb la intel·ligència artificial?

“Jo ja era una intel·ligència artificial abans que algú comencés a parlar-ne. Perquè com a animal que parla, soc una intel·ligència artificial, les frases no creixen en els arbustos i els arbres. Ja som força artificials com a éssers vius que parlen”, respon amb ironia. “Però és cert –reconeix– que som al llindar d'un capítol nou en la història de la intel·ligència. I pot ser que la intel·ligència hagi estat mal entesa fins ara. Potser els antics teòlegs van tenir la bona intuïció quan van creure que Déu és intel·ligència i que els humans són epifenòmens de la intel·ligència divina. I potser la intel·ligència artificial que estem creant ara és el capítol següent en la història de l'autorealització de la intel·ligència divina. Aquesta seria una resposta teilhardiana. Teilhard de Chardin va parlar de qüestions d'aquesta mena ja als anys quaranta i cinquanta”.  

“De tota manera –conclou– crec que la millor manera d'abordar aquesta qüestió és recordar la teva pròpia artificialitat. I sorprendre't que siguis capaç de parlar un idioma, més d'un idioma. I que un nen de tres o quatre anys pugui dominar la seva llengua materna, cosa que s'assembla al fet que un nen t'expliqués la teoria de la relativitat general d'Einstein, et sorprendries encara més, però en realitat, dominar la gramàtica de l'espanyol, de l'alemany o del polonès és, des del punt de vista de la complexitat, comparable al que fan aquests físics.  Així que jo els aconsellaria que desenvolupessin més la seva autoestima com a intel·ligències artificials”.