Escriure al bloc té avantatges i riscos. Un avantatge és que, passat el temps, pots dir que alguna cosa que està passant ara ja ho vas anticipar amb antelació, i si no és així, no es comenta i esperes que ningú recordi el que vares desopinar. Això és el que em passa a mi pel que fa als partits de la nova política, que van sorgir a Espanya després de la justa eclosió dels indignats, ja que he sostingut des del principi que tots els seus líders, i en concret els de Podemos, no van ser els creadors d'aquest moviment, sinó que es van limitar a ser uns arribistes que es van enfilar a la carena d'una onada que ells no havien generat, sinó que la van aprofitar en veure-la venir, perquè els portés a les platges del poder. I llavors, impulsats els seus joves i agosarats líders per la força de l'onada provocada pels indignats, van donar a aquest moviment un biaix populista radical amb regust tropical, amb què van aconseguir un inesperat èxit sonat. Podem ha estat, des del principi, la crítica frontal de la transició. "Som l'alternativa a un règim que s'esfondra, un règim d'oligarques, el règim del 78", va clamar Iglesias en el seu primer discurs com a secretari general de Podem. Més o menys el mateix que li va passar a Artur Más amb el procés, i ja es veu on ha acabat.
Però han passat deu anys i el “règim del 78” segueix allà, vilipendiat, però vigent, aguantant abusos i traïcions, però sense que tingui cap altra alternativa que el caos. I, mentrestant, de Podem només en queda una vaga ombra del que va ser: l'ombra que precedeix l'ocàs definitiu. La protesta dels indignats, justificada i seriosa, mereix respecte. Podem, en canvi, va ser un miratge. Si em refereixo a l'esvaïment de Podem, ho faig perquè sí que cal extreure'n un ensenyament: que no cal deixar-se enganyar per les aparences, ja que moltes vegades sembla que ens anuncien desenllaços tremends, quan no són, en realitat, més que el fruit d'una aprensió enganyosa. Les aparences no enganyen, o no ens haurien d'enganyar, són aparences. Però no és ni serà així, perquè els fets són tossuts, i, per tant, les institucions també ho són, com l'Estat profund. I cal no oblidar, a més, la inèrcia com una de les forces determinants de la història. De tot això es dedueix que passaran els arribistes, passaran els revolucionaris inflamats, passaran els pares d'una pàtria idolatrada, passaran els constructors d'un nou ordre ideal, però la vida seguirà al seu ritme de sempre. Les noves polítiques se solen saldar amb sonats fracassos, sobretot per la manca de capacitat de consolidar-se en una estructura de partit, i el de Podem estava anunciat feia temps, gairebé des del moment de la seva fundació.
Aixó escrivía fa deu anys sobre Podemos: No son de este mundo, y, sino al tiempo, Podemos se irá diluyendo como lágrimas perfumadas de ginebra, mientras el Pp y hasta el PSoE, !Sí!, El PSoE, persistiran en el tiempo..., como lo que son, moscas cojoneras.
%20(1).jpeg)
