English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

EL MÓN NO S'ACABA AL NOSTRE MELIC


"O de la educación comparada.
O de por qué la educación es inevitablemente política... aunque nosotros nos empeñemos en reducirla a psicopedagogía. 
O de cómo la relación bueno-malo tiene sentido político cuando los buenos son los fuertes.... y los tenemos como aliados.
O de que el mundo no se acaba en nuestro ombligo. 

Foto: La Academia de jóvenes cosacos en Volgogrado, antigua Stalingrado, donde por cierto, están volviendo a sus pedestales las imágenes de Stalin. Más información AQUÍ."

Aquest text, tal qual, l'he tret del bloc del filòsof navarrès Gregorio Luri. Luri, té una mirada a vegades falsament displicent, amb una certa indolència, i diu aparentment molt més del que diu realment, cal saber llegir-lo entre línies. 
En aquest cas la fotografía que il·lustra el seu escrit és terrible i poc més hi ha afegir. Fixeu-vos en la mirada del nen en primer pla, hi ha desencís i per sobre de tot fredor, una incómode i inquietant fredor.

El món no s'acaba al nostre melic, potser ho fa en el dels altres, però s'acaba. Mentre seguim manipulant als infants, no tenim futur.

EL PRINCIPI DE DILBERT



Heus ací un llibre, dos en realitat, per llegir a estones: EL PRINCIPI DE DILBERT. El terme va ser encunyat per Scott Adams, creador de la tira còmica Dilbert. Adams va explicar el principi en un article del Wall Street Journal l'any 1996. Adams va ampliar llavors el seu estudi del principi de Dilbert en un llibre satíric edital el mateix any i amb el mateix títol, que és lectura obligatòria o recomanada en alguns cursos de gestió empresarial, de fet el llibre en part li varen fer empleats que explicaven els seus casos, alguns realment frikis a les empreses on treballaven.
El principi de Dilbert és una variació del principi de Peter, que tracta sobre la pràctica de les organitzacions jeràrquiques d'usar els ascensos com a forma de recompensar als empleats que demostren ser competents en els seus llocs actuals, afirmant que, a causa de aquesta pràctica, un empleat competent acabarà sent ascendit a un lloc en el qual serà incompetent, i on romandrà.
El principi de Dilbert, d'altra forma, indica que els empleats incompetents són ascendits intencionadament per a evitar que produeixin danys (com reduir la qualitat del producte, ofendre als clients, als empleats, etcètera). El Principi de Dilbert utilitza la idea que en determinades situacions, els llocs superiors d'una organització poden tenir molt poca rellevància en la producció actual i que la majoria del treball productiu i real en una companyia es fa per persones de la part baixa de l'escala de poder. És també possible veure ambdós principis simultàniament en una mateixa organització.

Una de les històries que s'expliquen en el llibre, és la d'una empresa que tenia una màquina ja acabada de dissenyar molt sofisticada, i com feia molt de temps hi treballaven i al departament de disseny s'havien produit canvis, ningú en tota l'Empresa sabia per a que servia la màquina en qüestió. O una altra Empresa que tenia un departament de Màrqueting molt ben valorat per direcció per les seves campanyes, però l’Empresa que era de informàtica cada vegada venia menys i no sabien perquè. Finalment un consultor extern els hi va aclarir els seus dubtes: Els de màrqueting presentaven uns catàlegs publicitaris – la base de la seva venda – En aquests catàlegs es parlava de l’ordinador XZM324 (per exemple) explicant totes les seves prestacions i virtuts, però al final de la presentació s’avisava que en breu es llençaria al mercat un nou producte l’XZM325 molt més complert, ràpid i econòmic, hi és clar, la gent que es llegia el fulletó s’esperava a que sortís l’XZM325, que a la seva vegada el fulletó avisava que l’XZM326 que sortiria més endavant, encara tenia més prestacions, etc, etc.
-
O una altra, que amb l'interruptor encés tenia un pilot en verd, i apagat estava en off o sia apagat, doncs hi varen afegir un pilot d'un altre color (suposo vermell) perqué se sabés segur que estava apagat.

O exemples com aquest: Aquesta és una història sobre quatre persones que es deien Tots, Algú, Qualsevol i Ningú. Hi va haver una feina important per fer i tot el món estava segur que Algú ho faria. Ningú podria haver-ho fet, però Ningú ho va fer. Algú es va enfadar al respecte, perquè era el treball de tots. Tots pensaven: Qualsevol pot fer-ho, però Ningú es va adonar que tots no ho faria. Va concloure que tots varen culpar Algú quan Ningú va fer el que Qualsevol podia haver fet!
-
Paràgraf 5.5.1 of ISO 9001:2000 Apartat 5.5.1 de la norma ISO 9001:2000 exigeix "que les responsabilitats i les autoritats estan definides i comunicades dins de l'organització" per evitar que això torni a passar mai. A propòsit de la ISO 9001 diu Dilbert en el seu principi que aquest (9001) és el número de cervesses Heineken que es varen beure els qui varen tenir la brillant idea una tarda nit a Brussel·les.
-
Com aquestes, a banda de les seves tires còmiques en trobareu moltes, val doncs la pena que us compreu el llibre, aixó sí no us l'endueu a la feina i de fer-ho, millor no us el vegi el vostre cap. No crec li fes massa gràcia.

MISSATGE DE SOCORS



Atenció! es busca un entrenador i també un equip de fúmbol sencer que s'han perdut. És molt urgent. Si algù els troba que es posi en contacte amb el Fúmbol Club Barcelona. No hi ha recompensa, però es donaran les gràcies.



LA NINA I LA NOIA



Fa llàstima la nina, es veu que no és feliç. Hi ha tristesa en els seus ulls cansats d'haver vist tant de món, esgotada de viure en una eterna infantesa, tancada dins d'un cos de plàstic no reciclable. El rellotge del temps no corre per a ella, instal·lada en un etern no res, emmig d'enlloc. La nina no riu perqué les nines no riuen mai...i tampoc poden plorar. Fa llàstima la nina, es veu que no és feliç, com molts humans, és incapaç d'expressar els seus sentiments. Rere seu, la noia dorm.


*

Viatjar, viatjar sempre, no ser d’enlloc ni de ningú, sense lligams de cap tipus; una manera d’evadir-se de tot, de viure en un món imaginat, per oblidar-se de la difícil i dura realitat.

*

Fins i tot en aquest món imaginari, virtual, s’ha de ser honest.

*

Enganyar-se un mateix,és una manera de justificar mancances i errors propis mai admesos, però solem fer-ho sovint, donant sempre les culpes als altres o a les circumstàncies.

*

Ningú que tingués dos dits de cervell, deixaria que algú llegís aquests pensaments, però jo no soc ningú, car ningú es l’altre.

*

Sigues útil, encara que sigui una sola vegada i per una sola persona; però aixó sempre ho poden fer els altres.

*

En la història de la humanitat, l’únic que ha anat canviant al llarg dels anys, és la qualitat de la posada en escena, car l’argument i els actors es repeteixen incansablement fins l’avorriment infinit.

*

M’agradaria volar com un ocell, poder marxar molt lluny, fins que les ales diguessin prou i aleshores esgotat, caure en un abisme profund, infinit.

*

HABEMUS EXPAPA


L'edat i la salut han hagut d'influir en la decisió del papa Benet XVI de renunciar al seu càrrec i passar a ser un Papa emèrit, que no deixa de ser en certa manera un eufemisme, com parlar d'una amiga entranyable referint-se a la 'querida' del Borbó (amistansada). Ni emèrit ni endergues, exPapa i au, cap a Castengadolfo a resar no se perquè ni per a qui. Però el seu gest, efectiu des d'ahir a les vuit del vespre, quan ja descansava a la seva residència de Castel Gandolfo, suposa també "el reconeixement d'un fracàs, de l'esgotament d'un model de govern de l'Església". 
Les lluites pel poder deuen ser terribles en aquell sinistre Estat, L'última dictadura que queda a Europa, dictadura per i d'homes, això si. Tot plegat per canviar un Papa per un altre que serà igual que l'anterior, sense aportar res de nou, ancorat en un immobilisme anacrònic, i tot per continuar mantenint aquesta gran farsa del cristianisme per part d'aquesta secta de cràpules del Vaticà. 

Ja ho deia Nietzsche: "Jo condemno el cristianisme, jo formulo contra l'església cristiana la més gran acusació que s'hagi dit mai per part d'algun acusador. Ella és, per a mi, la més gran de totes les corrupcions imaginables,...... ella ha negat tots els valors, ha fet de tota veritat una mentida, de tota rectitud d'ànim, una vilesa......jo dic que el cristianisme és la gran maledicció, la gran corrupció interior, el gran instint de venjança, pel el qual cap mitjà és massa verinós, secret, subterrani, sota la gran vergonya eterna de la humanitat." I consti que Nietzsche no en devia saber de la missa de la pederàstia ni la meitat de la meitat, encara que ja pot ser que vingui de vell, que viciosos si que ho son prou. 

I el que no entenc, és l'innecessari i desmesurat tractament que en fan premsa i televisió (potser les ràdios, no tant) d'una noticia que no és noticia i suposo que només deu interessar als seus, 'el ramat', que aquest s'ho empassa tot i canta amb alegria les seves lloances al Papa, sovint representat per unes mongetes que freguen o aixó sembla, el border line, o és que són així de beneites. I mentrestant, fins que no facin el poti-poti del conclau per escollir el nou Papa, la barca de Roma s'ha quedat sense pescador i no la maneja ni Remedios Amaya, ni el grumet de la 'Gene' que prous problemes té amb conduir la seva encara no sap a on. Ah! i a tot això el Junqueres s'ha transformat en 'Harpo Marx'. Això si què és preocupant. Molt preocupant.

SERVEIS AMB VISTES


Uns anys ençà, quan la gent ja no era innocent, als corrals es representaven obres de "teiatru". La gent portava cadascú la seva cadira, i els altres, els que vivien allí mateix contemplaven l'espectacle des del balcó del seu (encara no ho sabien) apartament amb vistes. En el quefer diari aquest mateix corral era com una mena de safareig on tothom s'assabentava del que feia la resta de veïns, i ho dic amb coneixement de causa, atès no fa tants anys (bé, uns trenta) A Granada, vaig entrar a un bar, apressat per les necessitats de desembussar el conducte rectal i dipositar el producte interior brut al lavabo , només demanar un tallat vaig anar esperitat de cara a la feina (potser seria millor dir de cul). 
Mentre estava enfeinat fent aguas mayores, vaig sentir damunt una remor de veus, i en aixecar la vista em vaig adonar astorat que l’esmenta’t lavabo (que no era precisament un prodigi d’higiene) no tenia teulada i des d'allí talment com hom podia contemplar una part del corral, el corral podia contemplar a hom. 
No se si es varen fixar amb mi, potser les veïnes ja hi estaven acostumades, o possiblement jugaven a tafanejar als visitants del "retrete" o ves a saber. Des d'aquell dia però, dono una ullada general quan vaig al lavabo en llocs en que com aquest de Granada no hi solc anar sovint.

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ