DE FOLLETS I MINAIRONS 30.9.13

El passat 20 de setembre vaig publicar a Collonades la història d'una fotografia del que seria una criatura del bosc possiblement un follet- captada en un camí entre Centelles i Tona està fent anar de corcoll els experts en fenòmens paranormals. La imatge va ser feta per Josep Maria Ferrer i la va enviar a la secció “Ver para creer” de l’emblemàtica revista Mas Allá.

Aquesta anècdota m'ha fet recordar la història de 'Lo Tarter dels Minairons' que vaig publicar l'any 2009.

LO TARTER DELS MINAIRONS

"L’hereu de la Borda del Feu, una masia de la Guàrdia d’Ares, tenia el canut dels minairons. Un matí anava amb el seu mosso a la fira d’Organyà per comprar una mula. Quan ja eren a la Collada del Pi­llat, l’amo es va recordar que s’havia descuidat el ca­nut a casa i hi va fer tornar el mosso:

—A sota del meu matalàs —li va dir—, hi trobaràs un canutet d’agulles. Vés-lo a buscar, però sobretot, no l’obris. No el destapessis per res del món!

El mosso, cames ajudeu-me, va tornar a la ma­sia. Va agafar el canut i, picat per la tafaneria, va vo­ler esbrinar què coi hi guardava el seu amo allí din­tre. De tornada, quan tot just si havia travessat el barranc, va obrir el canut. En traure el tap, va sortir un raig de minairons que feia feredat de sentir: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», brunzien neguitosos davant dels seus nassos com un eixam de mosquits. El mosso, tot desconcertat, no sabia cap on girar-se. Finalment se li va ocórrer de dir:

—Agafeu tots els rocs que trobeu i atartereu-los allà dalt.

Com emportats pel follet, els minairons es van afuar cap a l’indret que el mosso els assenyalava i, en un batre d’ulls, hi van traginar totes les pedres de la muntanya. Immediatament, van tornar a arremolinar-se damunt del seu cap: «Què farem, què direm? Què farem, què direm?», rondinaven cada cop més neguitosos.

—Doncs ara... —rumiava el mosso—. Doncs ara, fiqueu-vos dintre del canut!

En un ai, van colar tots per l’ull del canut, com si se’ls xuclés un remolí del riu. El mosso va enroscar el tap ben enroscat i va respirar tranquil. Encabat, va continuar el camí, fins que va trobar l’amo que ja l’esperava a l’Arreposador de Cabó.

L’endemà al matí, l’amo treia foc pels queixals.

—Què reïres de Déu me’ls hi vas fer fer ahir als minairons?

—Jo? No re... No el vaig pas obrir, el canut —bal­bucejava el mosso.

—No ho neguis, que bé m’ho he prou trobat aquesta nit. Estaven xops de suor.

—Perdoneu la meua tafaneria —va confessar fi­nalment el mosso—. No sabia què mana’ls, i al final, els vaig dir que traginessin rocs.

—Doncs tu sí que has tornat a nàixer, xicot! Si no els haguessis manat cap feina, t’haurien fet la pell allí mateix.

Des de llavors, l’indret del bosc on van actuar els minairons, es coneix com el Tarter dels Minairons. Són unes garberes de rocs i camals, allargassades com un riu i situades al mig del bosc, a l’altre cantó del bar­ranc de la masia del Feu."

* * *

Aquesta història de minairons o menairons i altres les recull Pep Coll a Rodamots, ho podreu trobar aquí, ell no ho cita però aquest text tinc entès s'hauria d'atribuir a Nicolau de la Pleta de qui no n'he sabut trobar informació. A l’Alta Ribagorça en diuen diablorins; al Pallars, a Andorra i a l’Alt Urgell, reben el nom de minairons —amb les variants de manairons o menairons—; i encara, en altres indrets meridionals, més allunyats del Pirineu, són coneguts per femilians. Tots aquests noms es refereixen a uns mateixos éssers diminuts que algú guarda tancats din­tre d’un canut d’agulles. Sobre la natura real d’aquests és­sers, també hi ha diversitat d’opinions. Alguns padrins em parlen de cuques, així en general, sense aclarir per exem­ple, si aquestes bestioletes poden volar o no. Altres em diuen que són com un eixam de mosquits petitíssims, gairebé in­visibles. N’hi ha que prefereixen comparar-los amb els bo­rinots, a causa de la brunzidera que fan en sortir del canut. Ningú no dubta, però, que són tan remenuts que en un canut de canya n’hi caben a milers i que quan hom el destapa, surten delerosos exigint un treball. En fi, que són un corcó de feina, encara que no siguin ben bé corcs.

VICIS SOLITARIS 30.9.13

Potser es pot practicar la virtut en la més absoluta soledat, i els Pares del Desert en serien un exemple. Però el 'vici', tots els 'vicis', demanen sempre companyia, o siga còmplices. No, no hi ha 'vicis solitaris', per més que de vegades ho semble ...  JOAN FUSTER

JUDICI TARDÀ 30.9.13

El judici contra els presumptes assassins del poeta valencià Salvador Iborra, de la mort del qual es complien dos anys ahir diumenge, començarà amb jurat popular el 21 de febrer a l'Audiència de Barcelona. Iborra va morir apunyalat durant una baralla al Barri Gòtic de Barcelona, presumptament per els inquilins del primer pis de l' edifici on vivia, després que aquests haguessin robat la bicicleta d'un amic .

Segons han explicat les mateixes fonts, el fiscal ha demanat 15 anys de presó per a imputat per un delicte d'homicidi, i l'acusació particular demana 15 i 18 anys respectivament per assassinat , mentre que les defenses volen la lliure absolució .

En declaracions a Europa Press, la família de l' escriptor, que exercirà d'acusació particular , ha considerat una " barbaritat " la lentitud de la justícia per la tardança a fixar judici, i ha lamentat que estiguin havent d'assumir el cost econòmic de la seva acusació, quan els imputats no.

La seva germana, Rosa Iborra, també ha criticat que els dos sospitosos estiguin en llibertat provisional i sense fiança des d'abril de 2012 - quan van sortir de la presó de Quatre Camins de Granollers ( Barcelona ) - perquè les proves d'ADN van resultar negatives i no es van trobar prou indicis de criminalitat .

Per a ella, que la prova no fos positiva no és motiu per deixar-los en llibertat, ja que tots dos imputats - marroquins, llavors de 18 i 19 anys - haguessin estat "molt burros" si no s'haguessin canviat la roba, rentat el cos i desfet del ganivet després d' presumptament apunyalar al poeta, autor de diverses obres com 'Un llençol per embrutar' ( 2003 ), 'Les entranyes del foc' ( 2005 ) i 'Els Cossos oblidats' ( 2009 ) .

"El patiment que això provoca a la família és innecessari , mentre que ells són al carrer gaudint de les seves llibertats com a ciutadans innocents" , ha lamentat , i tem que no es presentin al judici .

Ha afegit que la família espera una " condemna per indicis" , és a dir , que els condemnin malgrat la falta de proves concloents i la inexistència de testimonis directes que el veiessin .

Iborra va ser apunyalat presumptament per inquilins de l'edifici on vivia després que aquests robessin la bicicleta d'un amic, després de la qual la víctima va telefonar a emergències i va dir que sospitava que els lladres havien estat aquests inquilins, amb qui ja havia tingut problemes, segons han explicat fonts judicials.

Quan Iborra tornava a casa després d'acompanyar al seu amic a la plaça Sant Jaume de Barcelona i prestar-li diners per agafar un taxi, es va embrancar en una baralla amb un home que portava una bicicleta - recull l'atestat policial - , i després va arribar altra persona que presumptament li va clavar un ganivet .

Segons fonts judicials, quan els sanitaris van arribar cap a les 6.30, el poeta estava molt greu, amb una ferida sobre una orella i dos talls més: un sota les costelles i un altre al lateral del tors, el que li va provocar la mort abans de ser traslladat a l'hospital.

Sorprén una vegada més la lentitud de la Justicia en un cas on les evidències són tan clares, i tambè el fet que els pressumptes assassins del poeta estiguin en llibertat amb el risc de fugida que hi ha. Però la justicia és així, lenta i insegura.

MATAR A TEMPS 29.9.13

"ETA va matar per l'autodeterminació i no vam cedir. El PSC ho ha de tenir clar". Contundent advertència la que ha llançat aquest diumenge l'alcalde de Saragossa i exministre del PSOE, Juan Alberto Belloch, en una entrevista a l''Abc', on reitera que el PSOE no assumirà ni donarà suport al dret a decidir."

Juan Alberto Belloch, que és l'ombra d'ell mateix des que és alcalde de Saragossa ha perdut el nord, el sud l'est i l'oest del seu pensament polític, en una deriva radical espanyolista producte del panxacontentisme de qui té un càrrec pùblic cómode i ben remunerat i no vol complicar-se la vida, a banda de com a bon cànid, saber i agraïr qui li dona de menjar.

Aquest ex-demòcrata liberal diu que no pensa donar suport al dret a decidir com a membre del PSoE, i en un totum revolutum clàssic de l'espanyolisme ranci i ignorant ho barreja amb ETA i els seus 1000 assassinats. Invita al PSc a unir-se a la seva deriva paranoide adduïnt que Eta va matar per l'autodeterminació com ja he dit. O sia que el Sr. Juan Alberto Belloch és un ignorant, un pobre i acomodat ignorant. Eta no matava per l'autodeterminaciò - burru - ho feia per alliberar al poble basc del jou espanyol - un concepte com a mínim discutible -, però la questiò és que gràcies a ETA i als seus més de 1000 morts, el país Basc i Navarra tenen el concert econòmic que tenen i nosaltres no, potser perquè com si le va escapar una vegada a Jordi Pujol, nosaltres no varem tenir algú que matés a temps, i en canvi vàrem dissoldre Terra Lliure. 

És trist, però és així, potser caldria recòrrer a la violència per assolir els objectius de país però no és aquest el nostre estil. Si ni tan sols sabem recòrrer a la violència verbal que el Sr.Belloch i altres elements de la caverna mediàtica tant bé dominen i practiquen. Espanya és una unitat de destí en l'irracional.

¿CATALANITZAR ESPA.... QUE? 29.9.13

Esperanza Aguirre y Gil de Biedma que tant ens estima, parla ara de 'Catalanizar España' i sembla que ha estat capaç de convencer algú amb la seva sobtada conversió. De fet, aquesta senyora no diu res que no haguès dit fa  35 anys José Maria Carrascal, en un article publicat a l'ABC el 3 de febrer del 1978. Un article el de Carrascal que suposo ara en renegaria, atès és un altre convers al nacional espanyolisme.

No se quins motius obscurs poden dur a Esperanza Aguirre, que és més perillosa que una serp de cascabell, a parlar ara de Catalanitzar Espanya, però alguna carta amaga en la seva jugada. Esperanza Aguirre no és de fiar, prou ha demostrat la seva animositat vers Catalunya en múltiples ocasions, i tractant-se d'algú a qui no pots donar l'esquena ni un moment car ja t'ha clavat la punyalada, punyalada trapera, que d'estil en va molt justeta, puig lo seu es el casticisme madrileny ranci i hortera. 

Jo no li faria gens de cas, segur que en porta alguna de cap i no deu ser precisament favorable als interessos de Catalunya. Nomès cal revisar les seves declaracions a les hemeroteques. Digues que m'estimes encara que sigui mentida, li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford, i això és el que no demanem ni volem d'aquesta senyora, un personatge que no és de fiar, com l'escorpi que demana a la granota l'ajudi a travessar el riu, i li pot més l'acció de la seva mala bava, que les consequencies de la seva acció.

EL PROCÉS DE PUBERTAT de DE COSPEDAL 28.9.13

Nomès en un programa únic com 'Ilustres ignorantes' algú com Pepe Colubi pot dir qualsevol bestiessa irreverent, com que li hauria agradat seguir el procés de pubertat de Maria Dolores de Cospedal. A banda de Pepe Colubi hi ha algú que és qui jo voldria ser jo quan fos gran 'Cansado' el 50% de Faemino y Cansado; el presentador Javier Coronas, vindría a ser una versió ibérica d'Ignatius G.Reilly, i amb dos convidats més en la mateixa línia l'entertainment està més que servit. 
Si teniu Canal+ no us perdeu, 'Ilustres Ignorantes' és humor lùcid, desvergonyit, pocasolta i sempre intel·ligent, amb dos convidats més que solen donar molt de joc. En fi, una joia de programa.

Ah! si no teniu el plus, al començament us deixo l'enllaç on podreu veure alguns dels seus surrealistes programes.