FALSOS TESTIMONIS 14.3.19

Aquí no es tracta d'estar o no d'acord amb l'article que ve a continuació, ni té res a veure en ser o no independentista, simplement, escoltant ahir els fets un no pot dir-se que si, que té raó l'articulista, aquest judici és un malbaratament de recursos públics, i als fets narrats en l'article em remeto...

"Els mateixos mitjans que van creure’s a ulls clucs les declaracions de Del Toro, Millo o Zoido ara descobreixen que hi ha testimonis que titubegen.

Jo no sé per què continuen malbaratant recursos públics en aquest judici inútil. Això sí que és malversació! En tindrien prou en preguntar al director de El Mundo. Si no, llegiu que diu a l’editorial: "La realitat és que les factures emeses per la CCMA al departament de Presidència, el titular del qual era Jordi Turull, acrediten l’ús de fons públics pel referèndum". Més clar l’aigua. No sé per què calen tantes proves, testimonis i factures proforma. La Realitat ja la saben a El Mundo, i punt.

Què els testimonis no avalen la tesi? La solució la trobem al mateix editorial: "El clima d’assetjament i omertà forjat per l’independentisme explica les evasives llançades ahir al Suprem per Albert Royo, màxim responsable del Diplocat durant el procés, o les incoherències d’Enric Vidal". Quin clima d’assetjament exactament? Doncs... com no ho sabem, imaginem: "Si l’excap de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, Manel Castellví, va rebre coaccions a les xarxes socials, a més de desqualificacions als mitjans afins al separatisme (...), no és difícil entreveure la pressió social que suposa testificar en contra de la línia sostinguda per les defenses". Doncs això, que no podem aportar ni un sol cas concret, però ho podem "entreveure", argument suficient per donar-li un valor zero a qualsevol testimoni aportat per la defensa. O les desqualificacions que aquests testimonis reben des de "mitjans afins" a l’acusació com El Mundo no compten com a pressions?

Ai espera, que Jaume Mestre responia amb "titubejos" i "monosíl·labs" i per això Marchena li va recordar l’article 460 del Codi Penal que castiga el fals testimoni. Res a veure amb la claredat i confiança –noti’s la ironia- de l’exministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido; les inconcrecions (deixem-ho així) documentables de la secretaria judicial Montserrat del Toro que va assegurar haver sentit Carme Forcadell increpant-la per megafonia, o les afirmacions de l’exdelegat del Govern espanyol, Enric Millo, d’un horrorós panorama de policies amb ossos fracturats que mai van passar per cap hospital. 

Però només en el cas de Mestre la Fiscalia ha demanat una imputació per fals testimoni, una petició "plenament motivada que reafirma el paper central i l’excel·lent preparació dels interrogatoris que està esgrimint la Fiscalia en la vista oral", segons aquest editorialista. Pressions? Algú ha sentit pressions?" 

Joan Canela, 14 de març de 2019 - naciódigital.cat

'LA SONRISA DEL RÉGIMEN' 14.3.19

Ara parlem de postveritat, per no dir directament, mentida o intoxicació, un terme que no s'utilitzava quan a Madrid van morir més de dues-centes persones els atemptats de l'11-M. Els sectors socials que van donar per bones les teories negacionistes sobre l'11-M no han desaparegut i són susceptibles de donar suport a qualsevol nova narració conspiranoica. Es tracta només de saber quin producte pot connectar més fàcilment amb les seves pors i prejudicis. Aquest és un públic molt agraït dels populistes, perquè no poden suportar les llacunes que formen part de la complexitat. Els crèduls no volen saber què ha passat, només volen refugiar-se en una trinxera de sentit que els permeti viure en el miratge de la certesa absoluta. 

Els ultres de Vox i Pablo Casado han aprofitat el quinzè aniversari d'aquella jornada de mort per reobrir la narrativa tòxica de l'11-M. Casado ha declarat que "si hi ha alguna informació que no coneguem els espanyols o no es posés negre sobre blanc durant el macrojudici, seria bo que se sabés simplement per rescabalament a les víctimes del terrorisme, que ho segueixen passant molt malament i volen saber si, a més dels que van ser condemnats, hi va haver alguna ramificació més". El dirigent del PP tracta de sembrar el dubte, per atacar a l'adversari, per poder repetir que "tot és ETA". La podridura dels miserables és immensa. Hi haurà algú decent que combati la immoralitat inacabable d'aquest discurs?. Pablo Casado és el miserable entre els miserables, sort que durarà poc, perquè el que fa ell no és política, és pura brossa, Casado representa el pitjor de la mala praxi en política i ja vaig dir al seu dia, que el seu somriure impol·lut em recorda molt a la 'sonrisa del régimen', el sinistre José Solís Ruiz, un ministre - per cert - en el que m'hi vaig cagar.

DE LA GAUCHE DIVINE ALS COMUNS 13.3.19

Si la ‘gauche divine’ hagués estat una religió, Bocaccio hauria estat la seva església i Oriol Regàs el seu profeta. Fa 50 anys –el 13 de febrer del 1967– Regàs va inaugurar el local del carrer de Muntaner per on havia de passar bona part de la intel·lectualitat barcelonina, la més divina –i la majoritàriament esquerranosa. - Àlex Milian.

Qui va inventar el terme de gauche divine, en Joan de Sagarra, diu que era una “broma”; l’escriptora Rosa Regàs la qualifica d'acudit; l’escriptor Juan Marsé −que sovint feia de contrafort de la barra del Bocaccio− en diu “entelèquia” i en Manuel Vázquez Montalbán, que també observava la fauna bocacciana des del tamboret, va escriure sobre ella “Un informe subnormal sobre un fantasma cultural”.

No estava constituïda, pocs n’acceptaven el malnom, no tenia socis ni  ha tingut hereus però tothom n’ha sentit a parlar, sovint relacionat amb el Bocaccio i és capaç de posar-hi alguns noms, a la cistella de la gauche divine: Oriol Regàs −fundador i ànima del local−, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Teresa Gimpera, Jorge Herralde, Rosa Regàs, Beatriz de Moura, Òscar Tusquets, Serena Vergano, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix, Ana María Moix i, al capdamunt del seu Olimp, Josep Maria Castellet i Carles Barral.

Una raó potser que, a diferència d’altres moviments espontanis, al contrari d’altres etiquetes imposades, la gauche divine va tenir uns cronistes gràfics que han deixat testimoni visual d’aquell corrent: els fotògrafs Xavier Miserachs, Oriol Maspons i la fotògrafa Colita es van encarregar d’immortalitzar l’elegant serenor dels interiors del Bocaccio i l’alegria esbojarrada dels divins: Jorge Herralde amb les seves secretàries ensenyant les calces; la coronació de Castellet per tota la troupe; els posats de Gimpera; els estius a la Costa Brava...

Amb certa malícia, Sagarra admet que allò va triomfar de la mateixa manera que han triomfat altres conceptes del seu encuny com “cultureta”, “patufetisme-leninisme” i “altres collonades que m’he inventat”. I, com aquelles, diu que se les ha pres “una mica a conya”. Té certa raó, doncs, la Rosa Regàs, quan diu a EL TEMPS que “gauche divine” era “un acudit del Sagarra”. Però també Jorge Herralde quan la qualifica d’“etiqueta simpàtica” perquè, “coneixent el personatge, podria haver sigut molt més aspra”.

El que és evident és que el Bocaccio va ser el rovell de l’ou d’aquell moviment més o menys real, difícil de descriure però en boca de tots. Els primers accionistes del Bocaccio van ser l’Oriol Regàs, el fotògraf Xavier Miserachs i la model Teresa Gimpera. L’escriptora Rosa Regàs, germana d’Oriol, descriu el context, l’època que va donar lloc al naixement del local: “Primer de tot s’ha d’entendre que estàvem en un moment que, molt a poc a poquet, les coses anaven canviant. I la gent tenia ganes que canviessin. Hi havia l’Stork Club, començava a haver-hi locals a Barcelona que eren menys  tradicionals i menys sòmines del que havien estat fins aleshores. La gent s’atrevia a ser una mica diferent. No és que nosaltres fóssim els més originals del món; és que a tot el món hi havia un corrent de ‘Fes l’amor i no facis la guerra’, un moment de protesta que a nosaltres ens arribava, molt molt suau però ens arribava”.

Paral·lelament a Madrid pels mateixos temps es va donar la movida madrileña, però aixó és una altra historia. El que és cert és que de la Barcelona de la gauche divine, fosca, bruta, liberal i canalla però molt reconeixible, hem passat a la Barcelona dels Comuns, més neta, poc endreçada, infestada de turistes escampats com taca d'oli per la ciutat, una ciutat impersonal i anodina, que ha acabat sent un enorme resort turístic, 5G aixó si. I aqui si que hem perdut molts llençols en la bugada.

PENSAR EN LA MORT 12.3.19

Sovint penso que la gent, les persones, no tenim realment consciencia certa que ens hem de morir, funcionem i ens movem per la vida com si haguessin de ser eterns, potser per culpa de l'ambició i deries variades que ens fan actuar d'aquesta irresponsable manera. Sobre la mort reflexiona amb lucidesa en aquest article el ginecòleg Santiago Dexeus, curiós que qui es dedica a portar la vida al món, reflexioni sobre la mort, potser perquè segons diuen, nomès nèixer ja comencem a morir.

"Sé que semblarà bastant sinistre el que pot continuar, després del ­títol contundent. Tot i això, no hauríem d’oblidar que aquest episodi, al qual arribarem indefectiblement, mereix la nostra consideració, ja que ­possiblement actituds tals com la vulgar ­supèrbia que sol acompanyar discutibles èxits personals, si acceptéssim la transitorietat de la nostra existència, desapareixerien.

La nostra actitud en societat seria molt més empàtica i tolerant amb els defectes aliens, que hauríem de pensar que po­drien ser com els propis, i en cap cas no motivar-nos la burla o el menyspreu.

En el terreny polític, estic segur que po­sicions aparentment irreconciliables, si els protagonistes pensessin en el judici molt més equànime que els seus seguidors es formularien després de la seva defunció, advocarien per actituds molt més dialogants.

Ressuscitar no està entre les nostres possibilitats, però sí que podem i hem d’evitar situacions que per motius diversos fan exclamar, els que tenen la desgràcia de patir-les, preferiria morir. El suport total i complet, de vegades, no és la cu­ració, desgraciadament, però almenys aporta al pacient sensació de benestar emocional, en comprovar i agrair un humanisme totalment exempt d’interessos bastards.

No puc imaginar i menys acceptar que personal sanitari, quan sospiten o coneixen el final fatalment irreversible d’un pacient, mostrin un desinterès sobtat, que el malalt, patològicament sensible, percep amb veritable tristesa.

Puc assegurar que l’exercici de la medicina m’ha convertit en un professional especialment respectuós en aquells casos en els quals la nostra ciència mostra les seves limitacions. Considero un deure d’ètica professional manifestar-ho a la persona que ha confiat en nosaltres, sol·licitant la seva autorització per consultar el seu problema amb un altre gi­necòleg de nostra o de la seva confiança; en aquesta última possibilitat, l’escollit ha de gaudir d’un reconegut prestigi pro­fessional.

En qualsevol cas, l’únic que els éssers humans sabem del cert és que morirem. No sabem quan, ni com, ni on, ni qui es trobarà al nostre costat, però c om a metges sí que estem obligats tant a ajudar a viure bé com a morir bé a aquell que estigui al nostre costat." - Pensar en la mort - Santiago Dexeus.