La làpida de la tomba en què des d'avui reposen les restes mortals de l'expresident del Govern Adolfo Suárez al costat dels de la seva esposa , Amparo Illana , té inscrits els noms de tots dos i una frase al·lusiva al període de la història d'Espanya que va viure al capdavant de l'Executiu: "La concòrdia va ser possible". I s'han quedat tan amples.
Succeeix sovint que les coses són com són i no com voldrien que fosssin, i aqui s'han invertit els termes.
Suárez i concordia vindria a ser un oxímoron, no estaba la concordia en el seu negociat. La concordia que no va existir, o bé la concordia que hi va haver, va ser la renuncia dels perdedors de la guerra, dels no franquistes, d'exigir una reparació, un acte de justicia vers els franquistes que encara alguns d'ells o els seus hereus continuen manant i manyuclant en aquest país (vegeu cognoms il·lustres de l'actual poder)
"Suárez va jugar a ser de centre-esquerra, a oblidar l'origen de la transició i d'ell mateix, a deixar que l'adjectiu "franquista" es convertís en un etiqueta amb el qual castigar Fraga, va donar a l'oposició una legitimitat que no tenia i, per congraciar-se amb ella, li va atorgar el despatx de títols de demòcrata i li va concedir més del que aquesta demanava, va incórrer constantment en il·legalitats com les "preautonomíes", amb les que imposava fets consumats a la Constitució, el disbarat del café per a tots; va ser el responsable de l'article que permet transferir competències de l'estat a les autonomies i de les martingales de la Constitució al marge de les Corts i per dos individuus com Abril Martorell i Alfonso Guerra, i un llarg etcètera.
I no va ser una qüestió d'ingenuïtat amb el PSOE i els nacionalistes, sinó una barreja d'ignorància històrica colossal i imperdonable en un polític, i de concepció de la política com un mercadeig barat i supeditació de la llei a les conveniències polítiques del moment. N'hi va haver que se'n van adonar en aquells moments i ho van criticar, però es van veure impotents perquè gairebé totes les forces polítiques s'estaven beneficiant del mercadeig, i els mitjans de comunicació, amb les excepcions de rigor, ja tenien el mateix baix nivell que tenen ara. Suárez va sortir amb un marge de maniobra amplíssim després de guanyar el referèndum de desembre de 1976, gràcies sobretot al disseny de Torcuato Fernández-Miranda. Llavors es va creure un geni de la política, es va treure la tutela de Torcuato i va començar a navegar pel seu compte i risc. El compte i risc d'un ambiciós ignorant i poc llegit, sense sentit de la història ni de l'estat."
Aquest text entrecomillat és de l'any 2010 i ho signa un tal Pío Moa. Viure per veure i veure per creure. Com diu Juliana, Suárez: 'Santo, subito!'.
"Suárez va jugar a ser de centre-esquerra, a oblidar l'origen de la transició i d'ell mateix, a deixar que l'adjectiu "franquista" es convertís en un etiqueta amb el qual castigar Fraga, va donar a l'oposició una legitimitat que no tenia i, per congraciar-se amb ella, li va atorgar el despatx de títols de demòcrata i li va concedir més del que aquesta demanava, va incórrer constantment en il·legalitats com les "preautonomíes", amb les que imposava fets consumats a la Constitució, el disbarat del café per a tots; va ser el responsable de l'article que permet transferir competències de l'estat a les autonomies i de les martingales de la Constitució al marge de les Corts i per dos individuus com Abril Martorell i Alfonso Guerra, i un llarg etcètera.
I no va ser una qüestió d'ingenuïtat amb el PSOE i els nacionalistes, sinó una barreja d'ignorància històrica colossal i imperdonable en un polític, i de concepció de la política com un mercadeig barat i supeditació de la llei a les conveniències polítiques del moment. N'hi va haver que se'n van adonar en aquells moments i ho van criticar, però es van veure impotents perquè gairebé totes les forces polítiques s'estaven beneficiant del mercadeig, i els mitjans de comunicació, amb les excepcions de rigor, ja tenien el mateix baix nivell que tenen ara. Suárez va sortir amb un marge de maniobra amplíssim després de guanyar el referèndum de desembre de 1976, gràcies sobretot al disseny de Torcuato Fernández-Miranda. Llavors es va creure un geni de la política, es va treure la tutela de Torcuato i va començar a navegar pel seu compte i risc. El compte i risc d'un ambiciós ignorant i poc llegit, sense sentit de la història ni de l'estat."
Aquest text entrecomillat és de l'any 2010 i ho signa un tal Pío Moa. Viure per veure i veure per creure. Com diu Juliana, Suárez: 'Santo, subito!'.
.png "English"){kind=small}
3 Comentaris
Ni como se le denostó en su momento ni como se le alaba ahora y menos por los que lo están haciendo.
ResponEliminaAquí las medidas no existen, como n existen ni para callarse delante del cuerpo presente de un muerto.
Menos mal que el chamarilero del Reyno lo ha arreglado.
A mi em fan gràcia els que diuen que hauria de servir d'exemple de saber escoltar... Precisament els que menys escolten!
ResponEliminaCreo que hizo lo que pudo en el ambiente que se encontro, lo del café para todos fue un error historico que más pronto que tarde pagaremos, pero los pactos autonomicos no los hizo Suarez y no se si estuvo de acuerdo con ellos, o no.
ResponEliminaHay que recordar que en aquellos años ETA asesinaba a una media de cien personas al año, en los entierros de los guardias, los actuales "democratas" como Aznar, Pedro J y compañia pedian la pena de muerte y el estado de excepcion.
¿Se equivoco? pues imagino que si, pero al final, para mi, su balance fue positivo. Fuimos de los pocos paises que pasamos de una dictadura a una democracia sin tiros (de momento). Una cosa que me ha sorprendio es saber que le embargaron su casa porque la habia hipotecado para curar a su mujer ¿donde estaban tantos amigos?. Una cosa que nadie le va a quitar nunca es su honradez, a ver si cunde el ejemplo.