L'objectiu immediat de la Moncloa no és, en tot cas, la regeneració democràtica, sinó que Illa governi la Generalitat. És l'únic escenari amb què cobraria sentit l'estratègia socialista, ja que es tancaria definitivament la pàgina del 'procés', el PP quedaria en mal lloc i el president prendria impuls per a les europees. - Esther Palomera a el diario.es

Pedro Sánchez ho ha tornat a fer, sí. El PSOE no va estar a la gestió dels cinc dies d'abril. El Govern tampoc. Ni el gabinet monclovita. Només el president i la seva mismitat. Un té dret a debatre amb ell mateix quan li plagui. Només faltava! De fet, en aquests temps en què el soroll copeja fins a la salut mental és molt convenient fer-ho de tant en tant. I no és qüestió de feblesa. Aturar, pensar, decidir, actuar… És un procés natural davant de la presa de decisions. Una qüestió diferent és que quan la sentència afecta directament tercers –en aquest cas un partit, un Govern i fins i tot un país– no es comparteixi ni abans ni durant ni una vegada presa la determinació.

"Però no és Feijóo, no, el més indicat per llançar gripaus i colobres contra el president del Govern per haver fet un parèntesi a la seva agenda institucional i sotmetre el seu partit i el país a una tensió innecessària, ja que ell va fer el mateix fa anys amb el seu i amb els gallecs. I no cinc dies, sinó 15. Recorden? Amb un breu “ens quedem”, el llavors president de la Xunta va comunicar al seu cercle més estret la seva decisió de no abandonar la presidència gallega per liderar el PP nacional. Aleshores, també hi va haver tensió i, després, alleujament. El líder de l?oposició és de memòria fràgil. Ha oblidat això, com també oblida el reguitzell d'insults que ell mateix ha abocat sobre el president del Govern, encara que digués antany que no venia a Madrid a ofendre i encara que insisteixi avui en entrevistes sense repreguntes que no ho ha fet mai."

Hemeroteca a part i descartat el punt final després dels dies de reflexió, Sánchez demana a la majoria social que es mobilitzi en una aposta decidida “per la dignitat i el sentit comú”. La seva ofensiva a favor d'una regeneració democràtica té dues fortaleses i dues febleses. Les primeres tenen a veure amb l'encert de situar el focus en dos assumptes que haurien de preocupar tots els demòcrates: l'excessiva toxicitat de l'esfera pública, la politització de la justícia i la desinformació. Les segones, amb no haver posat sobre la taula un catàleg de propostes amb què obrir el debat i generar la discussió ara just en el moment que ha estat el seu entorn familiar l'afectat per una brutal campanya de bitlles, mitges veritats i mentides i no quan ho van ser uns altres.

Ningú sap si de tot el que ha passat, Sánchez surt més fort o més debilitat, però el que sí que sembla obvi és que no n'hi ha prou amb lamentar-se i que, més enllà de debats col·lectius sobre si hi ha jutges alineats amb la dreta i la ultradreta entestats a tombar a un govern progressista i de si el periodisme ha entrat a l'UVI per la proliferació de libels i xerraires, l'Executiu no pot romandre impassible. Això no és una croada contra els jutges i tampoc contra els periodistes, als quals ara defensa amb entusiasme un PP que treu i posa caps als mitjans de comunicació que li són afins, estigmatitza qui qüestiona les seves estratègies i amenaça de triturar i tancar a aquells que publiquen allò que no els agrada.

Això va, sí, que un partit no pot mantenir bloquejada la renovació del CGPJ durant sis anys perquè cregui que la majoria li correspon per mandat diví. Això fa que hi ha magistrats que han de decidir sobre assumptes que afecten el govern i es prodiguin per les ràdios i les televisions per alertar de la fi de l'estat de dret i de la separació de poders. I això va també dels qui s'anomenen periodistes, però són només agitadors, escampadors d'odi i difusors de bulls i, per això, reben diners de les administracions públiques.

Més enllà d'això, l'objectiu més immediat de la Moncloa no és la regeneració democràtica, sinó que Salvador Illa, a més de guanyar les eleccions del proper 12M, governi la Generalitat. És l'únic escenari amb què cobraria sentit l'estratègia de Sánchez amb Catalunya i l'independentisme. El PP quedaria en mal lloc, es tancaria definitivament la pàgina del procés, Puigdemont se n'aniria, com ell mateix ha dit i el president prendria impuls per a les europees.

Si la jugada li surt bé, farà bona aquella frase d'un tertulià que deia: si Sánchez es llença des d'un 15e pis, jo vaig darrere d'ell, segur que en sortirà indemne.