Explicava Allau el seu bloc que Hergé el pare de Tintín había begut de les fons de Louis Pawels iJacques Bergier i que fins i tot Bergier sortía en una de les històries de Tintín.
Hans Hörbiger
Aixó m'ha dut a recordar un llibre llegit fa una munió d’anys, però que en el seu moment em va impressionar profundament,  - del que ja n'he parlat en alguna ocasió - perquè en certa manera era la novel·la fundacional d’un gènere que els seus autors n’anomenaven “realisme fantàstic” i no deixava de ser una intel·ligent especulació pseudo científica sobre fenòmens paranormals o parapsicologics, una manera d’entrar dins el pensament lateral, intuïtiu, oblidar-se de tot alló que pugues ser el pensament racional i immobilista.
Em refereixo a “Le matin des magiciens” que en castellà es titulà “el retorno de los brujos” d’en Louis Pawels i Jacques Bergier, escrit al 1960 i que va aconseguir el prestigiós premi Goncourt.
El llibre que es molt amè, complert i complex puig toca moltes tecles, vindria a ser una espècie de iniciació als fenòmens estranys de tot tipus que tan de moda es posaria més endavant en programes de pseudo divulgació científica.
Tornant al llibre, recordo una de les teories de Hans Horbiger. Horbiger era un pseudocientífic obscur, un visionari sense massa fonaments, tot i que al llibre el presenten com a un intel·lectual. Desmesurat en tot quan feia, formava part dels set homes de Spandau, una colla de savis que investigaven a les ordres del Führer Adolf Hitler, sobre l’Univers, el foc, el gel, els superhomes i totes les qüestions paranormals, que al Führer tant l’hi interessaven. Ell, avalava aquesta colla que investigava sobre el futur, el passat i el que fes falta, desenvolupant en moments determinats teories tan surrealistes (Hans Horbiger) com que la terra era una esfera buida i nosaltres vivíem a la part inferior del perímetre i al centre hi havia el sol.
D’aquestes i altres teories n’hi ha per un comentari llarg. Malgrat tot, Hans Horbiger va desenvolupar també una de les poques teories que tenien cara i ulls, la de les quatre llunes. Segons Horbiger, la lluna provenia de la Terra i com la força d’expulsió era inferior a la de atracció, la lluna acabava caient cada ics milers d’anys esmicolada i esmicolant-se sobre la terra, reiniciant-se el procés que manera que aquesta que tenim ara seria la quarta lluna i la tercera la que hauria acabat amb els dinosaures. Segons ells mica en mica la lluna s’aniria acostant a la Terra, de manera que alteraria la força de la gravetat, les aigües dels oceans pujarien i els animals en sentir-se alliberats del seu propi pes creixerien, així com els raigs còsmics que produirien mutacions, i noves races d’animals, plantes i homes gegantescos. No deia quan cauria la actual. Hi ha moltes mes histories que amb la deguda prevenció val la pena de llegir d’aquesta novel·la, “El retorno de los brujos”, que no sé com haurà envellit després de gairebé cinquanta anys, o dit d'una altra manera, com es llegirà a dia d'avui. Si el voleu llegir, el podeu trobar aquí.