Quan tenia nou anys, abans d’anar a l'escola anava a plaça amb la bicicleta i el remolc a recollir el que el meu pare havia comprat al Mercat per la botiga de comestibles (abans ens deia així i no queviures) que teniem i portava la meva mare, i després a esmorzar al costat de casa, a cal forner; Sisu Carreras es deia ell i Catalina la seva dona. Ell era un home alt i gran i ella molt menuda i simpàtica. Esmorzava a la rere botiga on hi tenien una espécie de menjador cuina tot-terreny la majoria de forners antics, i on hi feien practicament la vida diària, esmorzar i dinar, escoltar la radio o llegir el diari. Encara a dia d'avui hi ha moltes d’aquestes rere botigues ara amb televisió incorporada. Alli en aquesta rere botiga d'en Sisu i na Catalina hi havia una enorme prestatgeria curulla de novel·les de “l’oeste” desde Fidel Prado a Marcial Lafuente Estefania, o Zane Grey, que jo devorava amb la avidesa pròpia de la edat. 


M’agradaven sobre tot les de Zane Grey “Huracan, la heroina de Fort Henry, etc” que em semblaven molt més ben escrites que les altres que eren més de pim pam pum. Cada dia esmorzava pa de pagès, acabat de coure i un xic calent encara que diuen no és bo per l’estomac, però si ho és pel paladar, almenys el meu, acompanyat de pernil, llonganissa o anxoves que m’agraden amb bogeria encara a dia d’avui.

En Sisu fins que es va comprar una màquina de pastar helicoïdal - una Saus - amassava encara a ma, i el pa fermentat com cal, fet sense pressa era boníssim, prenent-se el seu temps, que és el gran aliat del bon pa. Quan pels voltants de les set havia acabat de coure el pa del dia, en Sisu esmorzava i se n’anava a dormir, fins al vespre que pels voltants de les deu començava a fer el pa del dia següent. La flaira quan sortia del forn de sola encara la puc recordar i sentir-la no fa gaire quan voltava per més d’un forner a primera hora del matí. 
En aquella època, el pa es venia a pes i si no hi arribava, et donaven “la torna” que solia ser un tros de coca o de pa, i la venta era pel matí. A la tarda la persiana dels forners romania mig entre oberta per si algú en necessitava o havia de menester que es deia abans, i gairebé mai en sobrava o en faltava, el forner ja tenia apamada la seva clientela i tallava gairebé just.
Ha passat molt de temps i ha canviat molt el món del forner; cert és que molts ja no s’hi posen a les deu de la nit, però ho fan a les tres o les quatre de la matinada, i la jornada laboral no s’acaba a les 7 sinó que és pràcticament continuada (amb aturades esporàdiques per mal trencar la són) amb l’invent aquest del pa calent tot el dia, al que hi hem d’afegir que en reparteixen per bars i restaurants. El forner que abans tancava el diumenge o el dilluns, ha passat a treballar 363 dies l’any, matí i tarda i malgrat aquest esforç d’adaptació als nous temps està sucumbint en la seva comtessa contra la venda del pa precuit, que venen a punts de venda concrets, supermercats, benzineres, bars , paquistanis de cal mai tanquis, "Horno Manoli de pan cocido con leña," o grans centres comercials i a sobre normalment a un preu inferior.
No se si la gent sap valorar l’esforç del forner en oferir una gama variada de productes artesanals que s’han anat ampliant els últims anys, en un esforç de no perdre competitivitat davant aquest poderós enemic; fixeu-vos la variada i saborosa oferta que te un forner del barri o del poble en aquest esforç per no perdre el tren del seu negoci, perquè cert és que aqui s'ha perdut la cultura del pa que en canvi els francesos han sabut preservar. De cinquanta anys enrere es compra pa a qualsevol lloc, supermercat, benzinera, paquistaní, etc etc, sense preocupar-se per la qualitat del producte adquirit a bon preu, aixó si.

Hi ha una franja generacional que encara és consumidora de pa a cal forner, que seria els de cinquanta i pocs anys en endavant, encara em vaig trobar l'altre dia al meu germà Lluís que anava a buscar el pa a l'Antic i no hi viu pas a la vora, però dona valor al producte de qualitat, ben fet i amb una bona varietat d'oferta. Sense anar més lluny l'altre dia em varen regalar els del Forn Sant Jordi de Granollers un pa de parroquia i un pagés amb cinquanta hores de fermentació que eren de pecat mortal. 

Però rere aquesta generació venen els consumidors de plàstic envassat que van al super i carreguen de tot fins i tot el mateix pa. Perquè? una nova manera de viure, o la comoditat, o a vegades la necessitat, el cert és que la cultura del pa aquí s'ha perdut en poc temps, mentre que a altres països com a França han estat capaços de mantenir-la, i cert és també que l'Estat Francés hi ha posat el seu gra de sorra, mentre el d'aqui el nostre ha passat de l'assumpte olímpicament, i hom gosaria a dir que continúa passant.

No s’ha perdut la guerra però si moltes batalles, una d’elles la generacional; pocs son els fills de forners que volen continuar el negoci dels pares i prefereixen una feina encara que sigui a precari de 8 hores diàries de dilluns a divendres i un més de vacances; el forner te també dificultats per trobar dependentes disposades a treballar dissabtes, diumenges i festius; les noves normatives de sanitat i la modernització dels obradors han suposat una elevada despesa difícil d’amortitzar i que no compensa, i la competència esmentada abans ha fet forat, de manera que estan plegant forners i curiosament l’obrador que anys enrere es considerava el pla de pensions del forner, a dia d’avui no val res; l’únic valor és el punt de venda com a tal, punt de venda que en un intent se sobreviure s’ha transformat en molts casos en granja degustació, venda de plats precuinats i queviures de primera necessitat. Fa uns mesos va ser noticia el Gremi de Forners per la seva queixa d'aquesta competència deslleial que pateixen, davant l'administració. Demana el Gremi entre altres qüestions que el pa que no es ven als forns s'ofereixi al consumidor envasat per garantir les mínimes condicions d'higiene i que s'en sàpiga la seva procedència, com es fa amb qualsevol altre producte de consum, o que les mateixes, reiterades i "colloneres" inspeccions de Sanitat que pateixen fins a vegades exasperar, s'estenguin també a aquests altres punts de venda, diguem-ne "al·legals"

D’ací a uns anys, no gaires, cap nen podrà anar a la rere botiga d’un forner a menjar pa de pagès acabat de coure amb anxoves, mentre llegeix una novel·la "del Oeste" i sentir com li entra pel nas la flaira que ve de l'obrador, perquè els forners com a concepte hauran desaparegut, igual que al seu dia ho feren en Sisu i na Catalina, del forn de pa Carreras, al carrer de Vilarrubies, 73 a Sabadell, només que el seu cas va ser per causa natural i en el temps que pertocava i en el cas dels forners actuals, malauradament em temo no serà així.