Mort durant un bombardeig a Sarajevo  Juny de 1992  Foto: Gervasio Sánchez
- Parlavem amb un company de periodistes o corresponsals de guerra i de la llibertat d'informar, així com de les dificultats per dur a terme aquesta feina i el risc per la pròpia vida. Vida que varen perdre 57 periodistes que a diferents conflictes del món varen ser assassinats l’any pasat, sent Mèxic el país on n'han mort més.

Feina dura i arriscada la de corresponsal de guerra o corresponsal en zones amb guerra encoberta com seria Mèxic entre l'Estat i els narcos, o enviat espècial que es diu ara, tot i que actualment no hi ha guerres, sinó conflictes armats com es sol dir eufemísticament, encara que els morts i són igual a diferència que ara a penes moren soldats i si molts civils, que moren per alló dels danys col·laterals o fins i tot el foc amic. I aquí, en aquest context de guerra bruta és on comencen els assassinats a aquests arriscats professionals de la informació en directe. Abans, en les guerres convencionals hi havia una sèrie de pactes no escrits ni signats però que s'acomplien, de respectar Hospitals, vehicles de la Creu Roja i periodistes que anaven convenientment identificats; entre d’altres raons, perquè aquests últims eren qui amb les seves cròniques explicaven la guerra de primera mà.
Però ara que ja no hi ha guerres, nomes conflictes. No interessa sovint que la premsa informi del que realment està passant, per aixó ja hi ha el propi gabinet que cuina i preparà les noticies com els hi convé donar-les, aspecte que per cert han copiat també els partits polítics quan estan en campanya electoral. A dia d’avui doncs, en un conflicte, un periodista independent que no serveixi a ningú i tingui per únic amo la llibertat d’expressar el que veu, molesta a les dues o més parts del conflicte, i com no hi ha ja ni pacte ni cavallers, a la que molesten, simplement els eliminen i no passa res.
El cas de José Couso demostra de manera fefaent la impunitat en la que un Exercit com els del Estats Units emparat pel seu govern i amb la connivència de la resta de països dins i fora de l’Otan fins i tot Espanya si hem de fer cas a Wikileaks "el Caso", pot sortir impune de la mort d’aquest periodista gallec, fos un error humà o no el que va causar la seva mort. Cert és també que hi ha periodistes i periodistes com el cas d’en Miguel Gil que era un eixelebrat i no tenia por a res fins se li va acabar la sort, o alguns com descrivia a Territorio Comanche en Perez Reverte que feien fotomuntatges com si fossin al front i estaven a quilòmetres d’ell, o fa uns mesos Emilio Morenatti que va perdre un peu en un atemptat, que és el que s'en podria considerar part del risc de la feina, o víctima d'un dany col·lateral.
Dura i poc reconeguda la feina i les vides vessades dels periodistes de guerra, o conflicte, gent que de la majoria no en coneixem ni el rostre. O és que potser els periodistes tenen el rostre de l’instant, de l’horror; perquè la guerra o el conflicte és abans que res l’horror, l’expressió mes brutal de l’esser humà en estat pur, capaç de matar per matar, sense raó, fonament ni tan sols ideologia. Els conflictes actuals han perdut si és que les guerres n’havien tingut, una certa èpica, una lluita per uns ideals, res d’aixó ara, els conflictes actuals són purament per interessos religiosos, económics o d'explotació de riquesa, i maten als morts i també als vius de per vida. Aixó ens porta a unes consequencies posteriors que ens acabem afectant malgrat aquestes guerres siguin lluny d'aqui. Quan ho has perdut tot, que importa assaltar una masia per robar i matar el seu propietari. Si ja estàs mort, no et pots ja morir, és el mite del “zombi” els morts en vida, morts perquè ja no tenen ànima, només instint animal de supervivència, i amb aquest panorama quin valor se li dona a la vida d’una persona o en el cas de les guerres o conflictes a la vida d'un periodista. Cap, zero, res... Aquesta de reporter de guerra o de conflicte, és d’aquelles feines que es fa perquè s’és un idealista o perquè s’està boig, que ve a ser més o menys el mateix, i tant uns com altres a sobre, solen ser menystinguts per la pròpia societat.
L’any passat varen ser assassinats a tot el món 57 periodistes, però no es pot matar el missatger, no els varen poder fer callar, en tots els casos hi ha algún algun company que ha agafat el relleu, perquè tot i que ningú se'l vulgui escoltar, perviveixi la llibertat d'informar a qui ho vulgui estar de la tragedia i l'horror, encara que aixó li costi a vegades la pròpia vida.