Explicava Serrat que sabia quan anava a cagar un veí seu perquè cantava o taral·lejava sempre la mateixa cançó. Eren temps de safareig als blocs de pisos on tothom es coneixia. I això és el que és Facebook, un enorme safareig amb fira de les vanitats inclosa, del que ja he explicat en aquest mateix bloc que m'hi vaig apuntar i donar de baixa al cap d'una setmana perquè no m'aportava res i em distreia molt de les meves activitats. Abans, ja m'havia esborrat del Messenger i ja n'hi sé m'ha ocorregut donar-me d'alta al Twitter que em sembla i així ho dic, una autèntica bajanada per gent amb poca feina. A mi que carall m'importa que algú m'expliqui la seva vida amb 140 caràcters, per comentar-me bàsicament superficialitats sense importància o banalitats del mateix calat.

A Twitter l'han engrandit els mitjans, que l'han elevat del que era fins fa poc més d'un any, una nova joguina per gent avorrida, a categoria d'esdeveniment. I s'hi han apuntat polítics, artistes i personal en general sota un suposat toc de modernitat, allò que abans se'n deia estar a l'última. Estan en el seu dret, però en el fons Twitter no deixa de ser una eina de banal superficialitat com ho és Facebook, i que més endavant seran substituïts ambdós pero una nova i més moderna eina igual de banal. En el fons, tan Twitter com Facebook, no deixen de ser una mostra més d'una societat avorrida i banal, incapaç de manifestar una certa coherència i compromís davant les realitats del dia a dia. I no són temps, amb la que està caient per perdre's enmig de fotesses de safareig. 

No sé quan van a cagar els meus veïns, perquè ja no canten, i possiblement seria bo saber-ho, de fet molts d'ells ni tan sols se com es diuen, ni ens donem sovint el bon dia en creuar-nos per l'escala, d'apressats que anem uns i altres.