Catalunya en miniatura

Hi ha coses que un les recorda amb una enorme nitidesa, la narració breu que ve a continuació, la vaig escriure el dia 26 de desembre de l'any 2000, evidentment gairebé 11 anys després han canviat algunss dels personatges, tampoc tants, però les premonicions que aquí s'albiraven s'estan complint o repetint punt per punt.

"Oh Bongònia!

Hi havia una vegada un petit país sense estat, manat per un senyor petit també, amb pinta de botiguer i que semblava ser tenia problemes amb el joc. Aquest senyor feia ja molts anys que manava, tants, que al cap de l'oposició, que era molt sorneguer, els cabells i el bigoti se li havien tornat blancs de tant de temps esperant arrabassar-li el càrrec. N'hi havia un altre que sempre estava fastiguejat, també li havien sortit cabells blancs i malgrat tenir molta iniciativa, tampoc va sortir, fins al punt que va plegar. Un que parlava rar i es deia PePe, deambulava per allí sense saber on darla. Finalmente un grassonet que concentrava tot el cabell que li faltava al cap i  en el seu poblat bigoti, sempre estava donant la llauna, però no és que li fessin massa cas tampoc.
Malgrat aquesta fauna variada, el país anava fent sortosament d'esquenes a ells, però com gairebé era tan petit com la poca amplitud de mires de la majoria dels seus habitants, instal·lats gràcies al senyor botiguer abans esmentat en una cofoisme provincià i un constant, aquí em queixo, aquí rondino, però sense ser capaços de fer valer els drets reals que tenien sobre el seu propi territori, anaven perdent competitivitat a marxes forçades i regalant - gràcies a la brillant gestió del botiguer - dos bilions de pessetes cada any al país veí. Amb els cosins del sud del principat no s'entenien molt, potser perquè manava allà era molt amic d'en PePe, encara que cal dir que, aquests, instal.lats en una terra mítica, cada vegada anaven millor, ja que el cosí de PePe era molt amic d'un senyor que també era baixet, aquest proveït d'un estrany bigoti i poca cosa més era l'oncle d'en PePe i qui manava al país veí. Aquest petit país doncs, satisfet i convençut de la seva capacitat de treball i productivitat, perdia capacitat dia rere dia, mentre es mirava i remira al mirall com la madrastra de Blancaneus, repetint-se que maco era i que bé que ho feia tot, però no era capaç d'adonar-se que el seu idioma, moltes de les seves costums ancestrals i sobretot la seva identitat com a poble, s'anaven perdent, immers en disbauxes consumistes i altres servituds de poc vol, sense polítics d'altura - i no em refereixo a la física - sense intel·lectuals - n'hi havia però no es veien o no els deixaven veure, o no els escoltaven -. 
No hi havia doncs cap referència on agafar-se. Aquest petit país, com un vaixell amb el casc foradat, s'anava enfonsant poc a poc sense que ningú fes absolutament res per evitar el naufragi, condemnat a desaparèixer com a identitat i com a poble, no tenia salvació, entre tots el volien matar i ell sol s'anava morint, enterrant-se en els seus fonaments. L`'únic que es pot al·legar en desgreuge d'ell i dels seus ciutadans és que la seva lenta desaparició estava envoltada d'una certa dosi de dignitat i que almenys, aquest procés es feia sense deixar rere seu rastre de violència i sang.

Deu anys i mig més tard, poc canviaría d'aquest text. El botiguer, o l'hereu del botiguer torna a manar a Bongònia, el cap de l'oposició dels cabells blancs va plegar avorrit dels altres i dels seus propis, en Pepe continúa deambulant per Barcelona i el Sr. de la inciativa està col·locat a la cosa dels greujes,  havent deixat un ermot rere seu. El Sr. de poblat bigoti ha plegat després de tocar mamella i ha deixat rere seu la banda de l'Empastre. I parlant de bandes, i els cosins de la terra mítica?. Bé gràcies a Camps! L'ùnic "canvi" ha estat en el Sr. del bigoti rar, però aviat un lacai seu ocuparà el seu nom. Ens en varem sortir d'un gallec i ens en tocarà patir-ne un altre, demòcrata aixó si!, però tampoc tant, almenys a Badalona.
Res, que em sembla programo l'escrit per d'ací a deu anys i un dia. Tot seguirà igual o possiblement pitjor i potser Bongònia ja s'haurà ensorrat del tot.