Per tancar el tema del català dels comentaris anteriors amb motiu de la Diada, he volgut recuperar aquest d'abril de l'any passat. Han canviat algunes coses, no masses a banda del Govern, i aquí ja es parlava de la immersió i de com acabaría l'Estatut, més o menys en 'camieta' com na Catalina de plaça. No he tocat ni una coma, tal qual copio i enganxo.


Fa temps que em pregunto si realment el nostre problema com a País només és Espanya, o el Govern o Governs d'Espanya. Ho dic perquè tenir una mosca collonera que tot el sant dia per més raons més o menys ben explicades que tingui, està emprenyant constantment sense saber encara que vol ser quan sigui gran, entenc ha de tocar i molt els bemolls, fins a treure de polleguera.

Cert és que amb el Govern Socialista encara s'ha complicat més la situació atès la consecució i aplicació del que va costar tant assolir com fou el nou Estatut, sembla l’historia interminable, amb el Tribunal constitucional desfullant la margarita. Però aixó ja se sabia des del moment en que sorprenentment i gràcies a l'11M ZP va guanyar les elecciones, i en el fons és un punt cojuntural més dins del nostre particular frec a frec amb Espanya. Entenc que el desencant mutu, aquest no trobar-se ve de més lluny i té causes més profundes i enquistades.


Sovint, diem que no ens entenen, cony! Si es que els primers que no ens entenem i aclarim som nosaltres, com volem que ens entenguin els altres. Quan fa més o menys dos anys l’Artur Mas parlava de la Casa comuna i de refundar el catalanisme, tot i que sembla aixó ja s'ha refredat, i ara es independentista, sobiranista o esnobista, depén del moment i la intenció de vot, però prenent-li la paraula, se m’acut que potser hauríem de refundar els partits polítics, perquè aquesta és bàsicament l’arrel del nostre problema. Tenim un garbuix de partits que no acaben de satisfer-nos, per manca de concreció en els seus plantejaments o per perdre’s en les menudeses miserables del dia a dia, lluny del Pacte Democràtic per Catalunya- per exemple – Partits que confonen els problemes, les preocupacions reals que tenim tots els que vivim en aquest país, amb els seus, de lideratge inclosos i entestats com estan en les seves picabaralles ometent el debat real de les idees, quan pel ciutadà el debat real i prioritari és el de la butxaca i resolt aquest, ja tindrà temps d’embrancar-se en si son garses o perdius. Com en el joc de trencar l’olla que amb els ulls embenats i un pal a la mà vas donat passes titubejants intentant encertar l'olla dins del desconcert que et produeix la foscor.

Aquesta és la sensació que hom percep en els nostres polítics, de desconcert i de desunió, situació ideal perquè els altres en vista del panorama se’ns vagin rifant i torejant, mai millor dit. De manca de lideratge der l'actual Govern i anteriors, no entendre que no és que vegi l'ampolla mig buida sinó que no hi ha ni ampolla. Al cap i a la fi, tot és molt senzill, si ens tornessin els diners del diferèncial que arrosseguem, no tindríem déficit, sinó superavit i de bon tros. I ja que és així i és de Justicia, no s'ha de negociar a veure que ens donen, s'ha de reclamar primer i sinó agafar-ho després que no és la primera vegada que aquí es tanca la caixa.

I emmig d'aquest panorama desolador, d'aquest ermot, si hauria d'afegir que el país com a societat, no està en general gaire per la labor, priven més les necessitats del dia i de l'oci i s'ha refredat aquell esperit contestatari de la transició. Ens hem acomodat - és cert -, la prova és com se'n va la gent de pont quant la celebració de la diada els últims anys i continuarà igual enguany malgrat la crisi. Crisi i el que comporta per a l'Industria i sobretot per les petites i mitjanes empreses, i com a conseqüència última, d'atur, i que potser si en comptes de perdre's en disquisicions i discussions estèrils internes i externes es podia haver previst (qualsevol mitjanament informat n'era conscient del que ens venia a sobre) i possiblement es podien haver adoptat mesures paliatives de manera que la sotragada no fos tan forta i dolorosa.
I en aquest aspecte com en altres del País, no si val de donar sempre la culpa a Madrid, ja no cola ni s'ho creu la gent, hi ha molta culpa interna de la ineficiència de la nostra classe política, Govern i oposició, (tanto monta monta tanto) perduts enmig de les seves miseries de politiqueig i amb nul·la visió de futur a mig i llarg termini. De vol gallinaci diría algún.....pitjor encara, aquests ni intenten volar, s'arrosseguen.

No se que hauria passat si en Josep Pallach no hagués perdut la vida aquell mes de gener de 1977, seria fer política ficció, és el mal de morir-se abans d’hora, pots esdevenir un mite o caure en l’oblit, ell era, crec, una referència que en el devenir polític dels anys següents hauria pogut canviar el curs de la nostra història. Però no fou així, i ves a saber com realment hauria anat, els fets són els que són i estem on estem. Votant com vaig ser durant anys de CIU, decebut pel pacte del Majéstic amb el Pp en la seva primera legislatura, la del català en la intimitat, i albirant cap on derivaria el tarannà d'Aznar, decebut i emprenyat vaig abandonar-los com a votant, refugiant-me en ERC on no m’hi acabava de sentir del tot còmode. Vaig votar-los no massa convençut amb el resultat que s’ha vist un cop han tocat poder.

I ara que faig? Em pregunto, i immers en un mar de dubtes, ja no sé a qui votar, ni si sóc català, espanyol, europeu o ciutadà de la Creu Alta. Ni tan sols estic emprenyat com deia al seu dia l’Enric Juliana. El que si sé és que estic decebut, fastiguejat i molt cansat, molt cansat, de partits de seleccions, de sobiranistes cridaners i esbojarrats, de tecnòcrates aturats, d'impresentables, de tot en general, de nacionalistes a ambdues bandes, de pàtries, de banderes, d’ideals i d’utopies. Cansat de transigir, d’exigir i de compartir, de ser solidari i a sobre acusat del contrari, cansat de que es censuri una cosa tan simple com pretendre expressar-me amb la meva pròpia llengua com si fos un acte gairebé terrorista, tot per demanar als qui viuen i treballen aquí que facin el mateix o almenys ho intentin. Cansat que professionals de la demagògia tergiversin situacions normals de la llengua, en un país modèlic en aquest sentit, on durant 25 anys s'ha aplicat amb cura i fins i tot excessiva prudència (perquè no s'enfadin) l'immersió lingüistica.

No se si val la pena aquest desgast, aquesta continua decepció en que ens trobem immers, aquest caramel enverinat amb que ens varen obsequiar tots els partits amb l’Estatut de Barcelona, que és en via morta al Tribunal Inconstitucional a l’espera que PSOE I PP decideixin que en fan, i que acabarà en un no res o en un nogensmenys com diria l'home estàtic.
Sincerament, no se si val la pena ser català, ja no ho sé, el preu a pagar és molt onerós i la recompensa escadussera; però la realitat és que no se ni puc ser una altra cosa més que Català, fins que em deixin.... o s'en vagi tot en orris....