EL CEMENTIRI DELS BLOCS OBLIDATS


De la mateixa manera que a l’Ombra del vent Carlos Ruiz Zafón ens parlava del Cementiri dels llibres oblidats, ja ara i cada vegada més haurem de començar a parlar del Cementiri dels blocs oblidats a la xarxa, penjats allí “in eternum” pels qui els varen crear i pel motiu que sigui els han abandonat. Son blocs orfes, testimonis d’un moment en que algú decidí explicar les seves vivències o penjar-hi les seves fotografies o qualsevol altre treball i que per abandó forçat o no, allí s’han quedat, com aquell diari personal de la adolescència que en un moment es dona per acabat i guardat en un calaix mentre va passant el temps, fins que un dia per un trasllat o qualsevol altre circumstancia es retroba i rellegeix amb nostàlgia i segurament un lleuger rubor.
Em pregunto si algú d’ací uns anys quan ja ni tan sols se’n recordi, un dia retrobarà per atzar el bloc que va deixar oblidat i segurament s’omplirà també de nostàlgia.
De la mateixa manera que els avenços tecnològics han substituït el clàssic diari manuscrit personal, aquell que es guardava amagat en algun recó d’una calaixera, tancat amb un candau i que més d'uns pares havien tafanejat; Ara, perduda aquesta intimitat, és a la xarxa a l’abast de tothom. Ha canviat doncs el medi, però nosaltres continuem gairebé igual, només que hem perdut el sentit del pudor, tot i que sempre hi haurà coses que no hauríem escrit mai en el diari personal i segurament tampoc ho farem ara en l’electrònic.

Comparteix:  

Comentaris

  1. A casa meu, els oblidats tenen el seu espai propi. De tant en tant algún ressucita, per ràpidament tornar a caure en l'oblit. No som res. Bé, sí, som la font de la inspiració que un dia vam tenir. No és poc.

    Salutacions.

    ResponSuprimeix
  2. Oh Deu meu senyor, pero quinas coses diu voste!

    Oh els diaris!!!

    Bé, bé,

    Agraçada!!

    ResponSuprimeix
  3. Son unes grans sentencies!

    Crec que em vaig a anar a plorar, por la part que a mi em pot tocar.

    ResponSuprimeix
  4. no soc pas ni el primer ni l'ùltim que en parla, es un fet. Fins i tot hi ha una funeraria que es fa càrrec quan algú traspasa de solucionar aquest assumpte de blogs abandnats, feisbucks o twitters.

    Hi ha també blogs nonats com el teu Andri, - per exemple -

    ResponSuprimeix
  5. Un d'ells Ferran ja se l'ha quedat un altre, no se si era el cuirassat o un altre, però l'altre dia hi vaig entrar per nostàlgia i ja habia canviat de propietari.

    ResponSuprimeix
  6. Això passa, Francesc, és veritat! Un dels meus antics habituals, teòricament abandonat, hi entro fa poquets dies i la seva URL ara acollia una casa amb nou inquilí!

    Definitivament, no som res.

    ResponSuprimeix
  7. Jo se molt bé que´l meu es notat :). I com diu el Ferran: Definitivament, no som res.

    Petonets.

    :)


    Andri

    ResponSuprimeix

Publica un comentari