Deprimeixen a l'home del cafè els dies rùfols com el d'avui, pensa en això mentre contempla el carrer a traves de la finestra del Casino, espurnejada per les petites gotes de pluja que s'adhereixen al cristall, les veu lliscar lentament fent la ziga zaga fins a arribar a la cartel·la de la finestra. Hi ha menys gent aquesta tarda al Casino, certament el dia no convida a sortir i és més pràctic quedar-se a casa. Hauria pogut quedar-s'hi l'home també, però ha d'assistir a l'enterrament d'un vell amic. Vell amic més jove que ell, però que la naturalesa habia decidit l'avancés en el seu viatge de retorn al no-res etern. Andrés, que així es deia el seu amic, era pintor, no extraordinari peró si bo, o bastant bo, el seu estil hiperrealista agradava a galeristas i compradors i a més conseguia vendre'n bastants a l'any i a bon preu. Ana, la dona d'Andrés li va explicar ahir a la nit quan va anar al Tanatori, que Andrés habia estat uns dias pioc, però el dia que va morir, semblava trobar-se millor, fins i tot va pujar a l'estudi que tenia a l'altell de la seva casa per a acabar de retocar un quadre que li habian encarregat. Sembla que només va poder donar alguna pinzellada quan el seu cor va dir prou. Així és la vida Anna, li va dir l'home, no avisa i t'ataca quan menys t'ho esperes. Ho sé, va contestar ella, així és de cruel.
Recorda l'home del cafè a Andrés, i el seu record és el d'un home jovial, enormement viu, que gaudia amb el seu treball, que ell seguia dient-ne afició. Prefereix recordar-lo així, com en una foto fixa presidida per l'existència de l'amic, una foto intemporal en el record.... El so de l'alarma del mòbil, li recorda que és hora d'acostar-se al Tanatori per a assistir al Funeral de l'amic mort.