Va aquests dies el personal esvalotat amb la neu i el fred, tot plegat per no gran cosa i amb un evident excés de zel per part dels del temps i els informatius en general. Ahir el TN va durar 25 minuts més només parlant de la neu, quan ja n'havia parlat abans en Tomás Molina a 'espai terra'. Potser la culpa d'aquesta obssessió pel temps ens ve del desaparegut Antonio Castejón, i tot i que encara no se n'ha parlat, no em sorprendria que aquests fenòmens de la naturalesa d'aquests darrers dies s'associessin al canvi climàtic, del que últimament no se'n parla tant, com tampoc de la capa d'ozó. 

De fet de canvi climàtic sempre n'hi ha hagut, nomès que la gent tenia altres problemes i no estaba per la labor. Quan un servidor tenia dos anys, l'any 47 va fer un novembre molt calurós, més que el de 2009 i no crec que ningú parles de canvi climàtic. I és que dins la meva ignorància (ho reconec) no tinc tan clar com sembla tenir-ho molta gent, que el canvi climàtic estigui propiciat nomes per les atzagaiades sovintejades a que estem exposant el nostre petit planeta. Els homínids, que no humans - encara – solem donar-nos més importància en general de la que tenim com a espècie, oblidant que no som més que un altre dels animals perduts que intenten sobreviure en aquesta boleta rodona que és com una agulla perduda dins un paller immens, en alguna part de l'Univers.
Som l’únic animal que ha necessitat inventar-se un déu a la seva imatge i semblança, que és l’acte de vanitat més gran que mai s’ha comés. en tot l'Univers, i ara ens volem erogar tota la responsabilitat del canvi climàtic de la terra, quan en gran part es tracte d'un procés natural que porta milions d’anys fent pel seu compte, fins i tot molt abans que nosaltres aterrèssim per aquí. Entenc que hi hem pogut ajudar una mica o un xic més, i que ho continuarem fent, no és que siguem molt primmirats en aquest sentit. per més reunions o cimeres que es facin. Però aquest catastrofisme que s’està imposant últimament, a banda d’alarmar innecessàriament a la gent de bona fe, en molts dels casos em dona la sensació que és sense massa fonament i amb foscos interessos al darrere.
No ho dic pel pol nord que és obvi s’està desglaçant, però no és la primera ni la última vegada que ho fa, forma part d’un procés natural de la pròpia Terra. No estic doncs alarmat per aquesta qüestió que a més a més, en el supòsit que la culpa fos nostra i només nostra, tampoc és que vegi als països que més contaminen, molt preocupats en deixar de fer-ho, i entre ells Espanya , tot i que ara hagim baixa't més que res perquè també ha baixa't l'activitat económica.
I malgrat pugui semblar dubtosa la sensatesa dels dirigents, un xic d’enteniment si deuen tenir en una qüestió com aquesta, si és que realment és tan greu. Al cap i a la fi, som com les rates, ens adaptem a tot, ara, el cost d'aquest canvi si que pot ser molt elevat económicament, no pel seu cost en si, sinó perqué d'una manera o altre aprofitaràn els Estats per fer-nos-ho pagar a nosaltres, de la mateixa manera que estem pagant la nostra pérdua de llibertats i intimitat per la qüestió terrorista d'Al Qaeda. 
El que si s’hauria de fer, a part del cas aquest concret, és agrair als ecologistes la tasca que han fet al llarg dels últims anys, exagerant de vegades per impressionar més les consciències de la gent, però aconseguint que comenci a haver-hi lentament un certa consciencia ecològica que augmenta dia a dia i que, mica en mica ha anat quallant, potser més a nivell local que no pas Estatal, i han aconseguit per exemple que al riu Ripoll hi torni a haver-hi peixos, ànecs, granotes i fins i tot garses reials, i que sigui un plaer passejar-hi a peu o en bicicleta per la seva riba, quan fa uns anys era un autèntic femer on no hi anava ningú. Però tampoc cal obssessionar-se per aquesta qüestió de la ecología fins a extrems gairebé patológics, però aixó, la tasca dels ciutadans, o millor dit, d'una part dels ciutadans d'una part del míon, vindria a ser la lletra petita del contracte que tenim amb la Terra, i l'altra part que són els Governants són els qui no estàn massa per la labor, sobretot els païsis en creixement.
Hem avançat en aquest sentit i ho seguirem fent, no hem d'oblidar per exemple que, cinquanta anys enrere el símbol emblemàtic de Sabadell, era una silueta de les fabriques en forma de serra i les xemeneies traient fum, i ara ja no en queda ni una. No ens esverem doncs, i donem-li a aquest fet la importància que te però sense dramatitzar ni exigerar, no ens passi com amb la capa d'ozo de la que fa ja temps ni s'en parla i escoltava l'altre dia que gracies a ella, a la seva protecció es desglacava menys el pol nord. De vegades em dona la sensació que en aixó no hi ha ningú que hi entengui un borrall. El que si sorprèn és quan sento dir: salvem el planeta!, com si a aquest l'importés gaire que la platja estigui a la Barceloneta o a Castellterçol, o un bosc sigui d'ací un anys un ermot. Som si de cas nosaltres, com a espècie els amençats en la nostra supervivència, pero en cap cas el planeta.

I no oblidem, que no hi ha res que no hagi succeït abans.