El ritual del diumenge és gairebé sempre el mateix. Em llevo a les sis a l'estiu i a les set a l'hivern, surto una horeta amb la bicicleta, m'enduc el mòbil i la càmera de fotos, ah! i Coca Cola fresca al bidó. Vol dir doncs que surt-ho a passejar, no a fer competició, però m'agrada anar amb bicicleta i contactar amb la natura del meu entorn més proper (si fa molt de fred no surto amb la bici). Arribo a casa, em dutxo, prenc un cafè i me’n vaig a veure al meu pare, na Mercè i la Tina. Agafo el cotxe atès no tinc cadena per lligar la bicicleta i em nego a lligar-la a un fanal o a qualsevol fòtil perquè no me la prenguin, i amb una altra cadena lligar el seient perquè no me’l prenguin també. Abans, i no m'agrada parlar massa d'abans, la gent als pobles quan sortia de casa deixava la clau posada al pany per la part exterior per si algun veí havia de menester alguna cosa. Aixó es va acabar fa temps quan algun pispa espavilat se’n va adonar i es va dedicar a buidar les vivendes dels confiats habitants.
Tornant al diumenge, compro el pa acabat de sortir del forn i me'n vaig a esmorzar amb el Santiago, el meu pare, la Mercè (la seva companya sentimental atès ambdós fa anys que són vidus) i la Tina la gosseta que tenen. El ritual sempre és el mateix, la Tina que m'olora quan encara no he trucat des de baix, el Santiago que com sordeja no ho sent i quan intueix que he trucat obre la porta del pis, la Tina que continua bordant i la Mercè que li diu al Santiago "obre la porta de baix que és el teu fill". Aixó - us ho juro - passa cada diumenge de l'any.
El Santiago té el cap molt clar malgrat els seus 95 anys, i els diumenges xerrem, i com té el cap clar parlem d'aspectes de la actualitat quotidiana, no ja de política, ambdós hem perdut fa temps la fe en aquesta patuleia, tot i que indirectament sempre n'acabes parlant. Un diumenge d'aquests parlavem de l'enrenou que s'havia organitzat a Barcelona per la prostitució al carrer, i l'home no ho entenia.
Sempre n'hi ha hagut de putes i fins i tot se'ls hi tenia una certa consideració, al cap i a la fi feien una tasca social, d'aprenentatge vers el jovent i de consol als qui no trobaven el que buscaven a casa o a la gent gran que se sentia sola, quants pares no iniciaven als seus fills duent-los de putes. Perquè la puta d'abans era molt més que una simple màquina de cardar, era una consultora sentimental, un refugi on acollir-se, una refugi amb qui confessar-se. Recordava el meu pare com després de la guerra que la prostitució s'havia prohibit i com no varen tenir més remei que tornar a deixar que continués atès era una necessitat social pels mateixos soldats invasors, sobre tot els legionaris, i com s'havia regulat des de la Casita Blanca, a les cases de cites, als pisos i a les que dins l'estrat més baix exercien la seva feina al "barri Chino". Tot aixó ha canviat molt Santiago - li deia - ara les putes son de l'est o d'aquesta entelèquia anomenada subsahariana, i es limiten a cardar ràpid i a robar el que poden sense ni guardar les mínimes formes, son esclaves del sexe i prou i per quatre euros. Les putes d'en Serrat o de l'Ovidi han desaparegut i a penes queden “madames”, tot forma part del declivi d'una manera de viure d'una ciutat com Barcelona, víctima de si mateixa i d'un Ajuntament inoperant que ara, perquè va sortir un travestí donant pel cul a un paisà publicat a el País, s'han esverat i esquinçant-se les vestidures demanen que és prohibeixi la prostitució a Barcelona que seria com demanar que es prohibissin els polítics que encara són pitjors, i de la mateixa manera que no es poden posar portes al camp ni barreres a la mar no es pot prohibir la prostitució, que aixó de cardar bé de vell, tant de vell com el feixuc ofici de viure o de forner, i a la gent en general ens agrada. Qui no hagi passat per la primera d'en Serrat, potser no ho podrà entendre, però les putes, les nostres putes d'abans eren en general de bona fusta i complien una funció social important. les d'ara ja no són de les nostres, com els politics, i al meu pare i a mi, francament, no ens interessen gens.