Parlava el juny passat de l'home dibuixat, que ve cada mati a peu del Raval de Ca n'Amalia fins el semàfor del carrer de Vilarrubies on demana diners. No obre boca, el caminar pausat amb la mà dreta permanentment disposada a rebre diners com un caixer automàtic, la mirada perduda i el cabell laci llarg el faràn inconfusible als vostres ulls. Sembla talment un zombie, un no viu, o un no mort, un residuu humà, o l'home dibuixat. Pensava avui que l'he vist, en que potser podria parlar emb ell i que m'expliquès - si volia - la seva vida, fer-li alguna fotografia perquè el poguessiu veure i entendre el que intento explicar d'ell. Potser canviaré d'opinió, però de moment he decidit no importunar-lo, en primer lloc per a no difondre la seva deteriorada imatge física i molt em temo si parlés amb ell, l'encara més deteriorada imatge psíquica. Les dues coses per pur respecte pel que segurament havia estat i avui en dia ja ho és.

Avui diumenge pujava de baix el riu amb la bici quan me l'he trobat al seu lloc de treball o de pidolar, i hem parlat. No és un home sinò una dona, Antonia Barba Gil, diu que es diu, i  m'ha explicat que està pendent de cobrar una indemnització d'un accident que va patir i que mentre demana per anar fent, per menjar vaja!. Li he donat dos euros, ja se que no és molt però era tot el que duia al moneder.  Ànima de déu, m'ha preguntat si la foto que li he fet sortiria als diaris, Li he dit que no, que sortiria en un altre lloc on també hi passava gent però no als diaris. Haig de parlar amb ella, m'ha d'explicar més coses de la seva vida, però necessito una llibreta i un llapis que no duia avui.