El Govern espanyol està obligat per la normativa europea a disposar d'una llei que reguli la interrupció de l'embaràs i, com va confirmar divendres passat la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, Espanya seguirà tenint una llei de l'avortament, però modificada. A diferència de la que està en vigor des del 2010, que permet que l'embarassada decideixi durant les 14 primeres setmanes si manté la gestació o no, la nova norma serà «una llei de casos», que analitzarà la circumstància de cada dona abans d'autoritzar o denegar un avortament. Falta per saber quina figura jurídica o mèdica analitzarà cada gestant i quina estructura social assumirà aquesta funció. El ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va avançar fa una setmana que la norma que prepara no considerarà legal aturar un embaràs quan el fetus pateix malformacions greus, contra el que passa a tots els països europeus amb les excepcions de Malta i Irlanda. L'anterior llei espanyola (1985-2010) autoritzava aquests avortaments fins a les 22 setmanes de gestació. L'actual no posa límit temporal, però obliga que es constitueixi un comitè mèdic que supervisi el cas. Amb aquesta decisió els drets de tohom estàn en perill, i la nova llei significarà un clar retrocès. Fa un parell d'anys vaig parlar de la meva posició sobre l'avortament, a ran d'una manifestacio organitzada a Madrid per  Monseñor Rouc Varela.en contra de l'avortament...

“Haig de reconèixer que no sóc a nivell personal partidari de l'avortament, però no ho sóc per qüestions religioses, i possiblement ni tan sols ètiques, simplement no em sembla bé de la mateixa manera que de vegades no saps perquè t'abelleixen unes coses i altres no, perquè unes decisions determinades et repugnen i altres simplement les comprens i justifiques. I no ho dic per la lletania dels catòlics intransigents, que si és matar o assassinar un fetus, i bajanades demagògiques d'aquestes que s'eroguen en erigir-se ells en el bastió d'un comportament ètic que tant poc han practicat, i practiquen i que a més a més ens volen imposar. El problema de l'avortament tal i com jo ho veig és que ningú té cap dret a interferir-hi, ni l'Estat, ni la Justícia i menys encara l'Església, perquè és aquesta una decisió personal de responsabilitat absoluta de la dona embarassada.
Malgrat quan he dit i com afirmava al començament no en sóc partidari perquè un embrió, un fetus és ja vida, però no vida donada per Déu, vida a seques, i no em sembla bé el fet d'avortar, ara, no sóc jo ningú per condemnar-ho o criminalitzar-ho com fan sobretot els catòlics, a banda que s'haurien de preocupar dels seus, però aquests catòlics volen controlar la vida de tothom i imposar la seva ètica i moral a tothom, que aniríem arreglats també si els féssim cas. No són precisament allò que se’n diu un exemple a seguir al llarg de la seva història de més de dos mil anys, perquè si algú hi entén d'anorrear son ells i quan s'hi han posat, s'hi han ben posat.
He vist néixer les meves filles, totes tres, i el miracle de la vida, aquella menudalla que surt per un forat angost, que sembla impossible pugui passar i treu primer el cap i mica en mica va sortint i tarda una eternitat en arrencar el plor, i te la donen, i l'agafes com si fos una delicada figura de porcellana i la sents bategar sobre teu, i aquella cosa menuda, ploranera, arrugada, bruta encara, vermella, que ja té la seva pròpia entitat, i diguem-ho clar, lletja de nassos, és com un gran i inexplicable miracle que passa a formar part de la teva vida......per sempre.
Tant que ens entabanem en buscar quin és el sentit de la vida, i potser sigui aquest, tenir fills, que ens donen nets i al pas que anem, nets que et donaran besnéts. Néixer, reproduir-se i morir, per perpetuar l'espècie, que semblant poc, ben mirat és molt.
No estic a favor de l'avortament, però tampoc hi estic en contra, no sóc qui per jutjar ni dir que ha de fer ningú en una qüestió tan personal i important com aquesta, puig qui dona la vida és qui decideix arrabassar-la, si li sembla o es veu en la necessitat, i no hem d'oblidar que la vida la dona la relació d'una parella, i no Déu, si de cas la pròpia naturalesa, que és qui al cap i a la fi, també ens l’acaba arrabassant, i no sempre en el moment més oportú.”