L'home d'aquesta foto és el Santiago, el meu pare, el 22 de maig farà 96 anys. 
Fa servir el bastó fa només dos anys, atès segons considerava, això del bastó és pels  vells. Des que ell - així ho explica - va atropellar a un autobús i li va quedar una cama tocada és quan el fa servir. Resulta que es va saltar un semàfor de vianants en vermell - tenía pressa - i l'autobus el va atropellar, poc si haguès estat jove i molt per a una persona de la seva edat.

Té el cap clar, molt clar, ara que el tinc a la Clínica del Vallès, com ja es troba bé hem estat xerrant tota la tarda, i és curiós la frescor de memòria que té. Recordava el que pesava i quan mesurava quan es va, o el  varen allistar als republicans 1'72 i 62 quilos de pes, ara mesura 1'68 i pesa 50 quilos. 
Mica en mica es va fonent com una espelma que es consumeix, i em comentava que li és més fàcil recordar coses del passat que no pas de fa quatre dies. Té molt presents els records de la guerra, de quan va estar a la batalla de l'Ebre conduint un camió JHC que li deien 'Jóvenes hermanos comunistas' i la retirada i quan es va amagar a cal Gambus fins que varen entrar els nacionals i va sortir al carrer com un ciutadà més. A Olis Gambus hi va treballar tota la seva vida fins que es va jubilar. El Santiago és fill de Lluís de l'oli i la Maria de can cotillaire. A Sant Feliu de Codines, jo, sóc el noi del Santiago.
La seva vida ha estat una vida anònima i corrent com la de la majoria, llevat que el Santiago, és el meu pare, i això el fa únic i diferent, almenys per a mi i els meus dos germans.

Deia Cioran que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però ben mirat jo diría que més aviat es tracta d'una cruel venjança.