Miro entorn de la vidriera. No s'escapa ni un sospir, una mirada en franca millorança. Canvia el ritme dels sorolls, com si comencés un concert en ple carrer, les frenades, la conversa aliena, el plànol argumental de les imatges. Creuo el passadís corb. El riu porta poca aigua. Està menys pudent que en altres ocasions. Les gavines entrellacen les seves destinacions en el vol i una anciana crida la seva gana als ferits vents. Els altres s'espanten, passen, sobrepassen, senten, desentenen, aclareixen, justifiquen, reflexionen, imaginen altres vides al costat d'ella, al costat de la seva destinació falsa. Uns altres deixen relliscar una moneda, com a fidel apilament del seu honor i deslleialtat. És de nit quan ens n'anem, jo amb ells, jo amb tots, un més en el fantasmagóric irreal vagó dels idiotes. No hi ha més rumb que el de sempre, ni em pesa l'ànima sense deixar la petjada. És com acaben els quaranta graus. És com m'apropo al pont de l'absurd.
