A començaments dels anys 70, acabat de casar, vaig viatjar per primera vegada a França, concretament a Montpellier, on hi viu familia de la meva dona. En creuar la frontera la impressió era d'arribar un altre país molt més endreçat, amb un nivell de vida més alt, amb unes carreteres i senyalitzacions que aquí no teníem (quan a senyalitzacions continuem gairebé igual) amb unes àrees comercials enormes, una d’elles es deia Mamut encara ho recordo, o Carrefour. I sobre tot un s’adonava que França era un país democràtic on hi havia molta més llibertat que a Espanya.
Aquí on la majoria anàvem amb sis-cents, 850 o 124, sorprenia en veure la quantitat d’automòbils Simca, Renault, Citröen o Peugeot que cirulaven, molt més moderns, i sorprenia sobretot per la varietat de colors vius lluny de la grisor imperant en els nostres. També sorprenia l’educació de la gent, mainada inclosa, les ajudes socials que rebien les famílies pels fills, impensable fins i tot ara aquí. La televisió en colors que és cert aquí n’hi començaven a haver, però allí eren de domini públic.
Montpellier era i és encara a dia d’avui una ciutat moderna, amb una important colonia universitaria, amplia, amb moltes zones enjardinades, on per cert hi tenen un bon servei radial de tramvies, i molt a la vora de la platja de la Grande Motte a Palavàs.
A mida que hi anava tornant de casament en casament o d’enterrament en enterrament la distància entre el sud de França, o Catalunya Nord i Catalunya s’anava escurçant, fins el punt que hom diria que els havíem arribat a superar, i tot i que si és cert que ara estem en recessió, ells ho estan també i la percepció és que el sud de França està encara per sota del nostre nivell de vida i bastant deixa’t de la ma del Govern de l’Elisi.
Aquí que ens queixem de Madrid, d’espolis, de diners que no arriben i d’estatuts que no s’apliquen, hauríem de mirar als nostres veïns del nord que estan al sud i que hom diria, “malgré tout” en molts aspectes possiblement es canviaren per nosaltres amb molt de gust. O així m’ho sembla a mi.

Quan a Montpellier, no la conec massa, però és una ciutat amplia, molt ben dissenyada radialment, amb un tranvia que connecta tota la ciutat i amb molts universitaris. Ho dic perquè la familia de la dona viu a Celleneuve, que seria ja a les afores de Montpellier, i es un nucli perifèric com qualsevol dels d'aquí curull d'immigrants, encara que aquí n'hi ha mols d'espanyols.

Aquest cap de setmana seré a Montpellier, però no per cap motiu agradable, ans al contrari, dilluns al matí tinc un funeral. Poc podré veure, ni massa ganes en tindré.