Recordeu aquell poema de Martí i Pol que diu “aquest soroll que se sent no és el vent: han prohibit el vent…”? Doncs això: la realitat és inconstitucional. Catalunya sap –majoritàriament- que és una nació i, com a tal, té sobirania. Així, el Parlament, caixa de ressonància política de la nació, ho estableix de forma solemne (el PSC s’esgarrifa, el PP es desmaia, C’s s’irrita). Ara la Constitució diu que això no es diu, que d’això no se’n parla, que calladets. És absurd que la realitat no encaixi en la Constitució, però també és cert que d’aquest principi –la realitat que supera el marc- neixen totes les revoltes que han eixamplat els límits posats d’antuvi a la llibertat.

Dit això, la batalla contra la realitat avança en tots els fronts, i no és casual que siguin tots alhora. La qüestió del “lapao” és ridícula però és un torpede en la línia de flotació del mercat cultural –que sempre és una pertinença, una consciència- català. Ens empetiteixen. Es vacunen contra futures reivindicacions. La maniobra d’atacar una llengua minoritària és directament anticonstitucional, perquè l’article 3 diu que l’Estat les ha de protegir. Però això els és igual. La llei Wert, a més de faèstica –de FAES- i retrògrada, busca el mateix. Un resultat a la valenciana: que les criatures que entren a l’escola com a castellanoparlants en surtin com a castellanoparlants. Han detectat dues coses: que l’ús del català com a llengua vehicular fa parlants i per això el nombre d’usuaris del català creix any rere any (però recula al País Valencià). I, dos, que qui parla diferent és diferent i, com diferent, fa nosa a la Constitució.

Les tres maniobres duen al mateix punt: encaixar-nos en la Constitució en contra de la voluntat, la democràcia i la consciència. Que vingui Europa i ho vegi, conseller Homs: ja va vostè en el bon camí. I, per cert, ja que hi som, aturem via municipal –que no es podrà- la bestiesa d’una Llei de costes que ens porta de pet als anys setanta, quan el general encara hi era.

un article de Patricia Gabancho a Nació Digital.