Confesso que pertanyo a la generació salvatge de la postguerra del segle passat. Per a mi, com a la majoria de la mainada en la meva època era normal veure la iaia com li clavava garrotada a un conill per matar-lo primer i cuinar-lo després o com els hi trencaven el coll a les gallines. Als nou o deu anys a L'Estany on anava a passar l'Estiu, a Can Toneu, davant mateix del monestir al bell mig de la placeta que hi havia davant la botiga, feien la matança del porc, primer el degollaven entre xisclets fins que es moria i després el cremaven amb un bufador per deixar-lo sense pel i l'obrien pel mig per esquarterar-lo, i hom com la resta de mainada a primera fila veient-ho amb tota naturalitat.
En aquesta edat també a l'Estany, mentre anàvem a un turó que hi havia rere l'era de l'oncle, agafem "didortes" que és una espècie de canya amb espores i les fumaven o trèiem fum d'elles, malgrat picava a la llengua de nassos, i un dels esports favorits era fer baralles amb fones a "pedrada limpia" cada vegada que hi havia algun partit de fúbtol o qualsevol altre baralla i acabava com ara, o sia com el rosari de l'aurora. El meu berenar favorit era el pa amb vi i sucre i el diumenge de postres una mica de flors del remei o Aromes de Montserrat, perquè era un digestiu.
Ja de més gran em llevava a les sis del matí, i hivern o estiu, i amb una bicicleta amb remolc al darrere i sense casc, anava al Mercat a buscar la fruita i verdures que el meu pare havia encarregat abans per a la botiga de comestibles que tenien al carrer de Vilarrùbies, i en tornar anava a la rere botiga de Cal Siso Carreras el forner, a esmorzar mentre llegia novel·les de l'Oest de Fidel Prado, Silver Kane o Marcial Lafuente Estefania, i apali, cap l'escola a rebre palmetades a la mà del mestre de torn, que en el meu cas era invàlid i fumava a classe amb pipa.
Com era molt poc de vida em tenia de prendre abans de dinar una cullerada d’oli i fetge de bacallà que era nauseabund, no tant com l’invent posterior de la meva mare, pel matí i en dejú, (segons ella feia agafar gana), un rovell d’ou deixatat en un got de cervesa calenta.
Ja en començar a treballar, m'enduia l'esmorzar embolicat amb una pàgina de la Vanguardia i agafava l'autobús del Martí, normalment penjat literalment de l'exterior de la porta del darrere del vehicle, aguantant-me només d'una mà de la barra que hi havia (amb una mà feia mes fatxenda), tant quan anava a escola com en començar a treballar, per cert que treballar o anar a l’escola, tocava fer-ho també el dissabte (no existia encara el cap de setmana) i em vaig desvirgar anant de putes com s'esqueia en l'època i a l'edat més o menys adequada.
Ja en començar a treballar, m'enduia l'esmorzar embolicat amb una pàgina de la Vanguardia i agafava l'autobús del Martí, normalment penjat literalment de l'exterior de la porta del darrere del vehicle, aguantant-me només d'una mà de la barra que hi havia (amb una mà feia mes fatxenda), tant quan anava a escola com en començar a treballar, per cert que treballar o anar a l’escola, tocava fer-ho també el dissabte (no existia encara el cap de setmana) i em vaig desvirgar anant de putes com s'esqueia en l'època i a l'edat més o menys adequada.
Vaig fer la “mili” on em vaig fumar algun que altre porro i agafar unes quantes torradores, i vaig conèixer molt bé la Plaça Gomila de Palma de Mallorca i les seves discoteques.
Per tot aixó i tal com es porta a dia d'avui la mainada, podria afirmar que vaig conèixer el costat salvatge de la vida, i malgrat tot he sobreviscut fins el dia d'avui. En les circumstàncies actuals, per molt menys, als meus pares els hi haurien retirat la meva tutela i hauria passat part de la meva infantessa i joventut en alguna dependència de la Molt Honorable Generalitat de Catalunya (si hagués existit en aquella època). No va ser així i entre altres coses varen servir totes aquestes pàgines viscudes de la meva infantesa i joventut, per a no convertir-me en un vailet infeliç, poruc i a més a més sobre protegit.
I tot de puta mara ¡¡¡
ResponEliminaSense traumes , ni psicolgs, ni pastilles per adormir..
Aquesta és la generació idiotitzada per els pares i el estat...
jejeje...imbécils ¡¡¡
Salut...osties..molta salut
La culpa també és dels 'de baix' que volem que el Papa Estat ens protegeixi de tot mal i de tot risc i així ens va, quan més et 'protegeixen' més et controlen i esclavitzen. No m'hagués pensat mai que arribéssim a aquest grau d'imbecilitat col·lectiva en temps suposadament democràtic.
ResponEliminaI no només hem sobreviscut, sinó que tenim una experiència insubstituible!
ResponElimina
ResponEliminaMira que content et contesta el Miquel!
Digues que si Francesc!. És que s'ha perdut els jocs del carrer, i ara es prefereix l'ordinador, i la televisió / sofà,
La vida d'abans feia que els nens ens "busquéssim la vida" de les poques coses que hi havia.
Però crec que això no és per culpa de la democràcia com se sent dir a vegades, és l'evolució de les coses, que poden agraden o no, però són així, hi ha mi tampoc m'agraden, com no m'agradava el Aigua del Carme o aquella poció de la Quina santa no-se -que. O que em deixessin sense cabell perquè al cole havien polls. I ara quan penso en el guàrdia que ens perseguia perquè el patinet que ens havíem construït no podia circular pel carrer em recordo del seu pare i de les 50 pessetes que ens posaven de multa per jugar a futbol al carrer. També recordo que la nostra farmàcia era la font i la vena el mocador brut. I que ningú era un delator quan el "guripa" enxampava a un xaval i l'obligava a dir on vivien els altres nens, i no ho deia, tot que li pegava dues hòsties.
Francesc, et felicito. El teu article és molt bo.
és curiós Miquel i ho faig extensiu a tots: en temps de dictadura els nens erem molt més lliures que ara, i segurament més feliços, encara que tinguessim moltes mancances.
ResponEliminaPer cert, d'adolescent gastaba tones de mercromina per les rascades que em feia triscant pels carrers empedrats de l'Estany, sense oblidar els tiradors en forma de Y amb una goma per fer baralles de pedres.
Lliures, lliures, no se que dir-te. Si parlem d'un poble no ho sé. Però a la ciutat, i en particular al barri on vaig néixer, no.
ResponEliminaEstàvem controlats pel capellà de la parròquia a través de l'escola. La falange passava un dia a la setmana per explicar que bo era ser fletxa i preguntar si algú es volia apuntar, i alhora preguntaven si algú era Escolte (Boy Scouts). Les confessions ja saps que a vegades eren preguntes familiars. No, no érem tan lliures com sembla. Fore de tot això, -que havies d'anar amb molt de compte-, més feliços crec que si.
Josep, jo vaig nèixer al 45, el que passa es que l'escola on anava a Sabadell era particular, a Cal Sr. Vall, pensa que les classes les feien en català i a l'Academia Caldes on vaig fer el batxillerat la majoria de classes eren en català, és més els dissabtes al matí als qui voliem ens donaven classes de català. Tot aixó que expliques jo no ho vaig viure.
ResponEliminaDoncs jo, tot i que sóc més jove, estic més a prop del Josep. A les escoles on vaig anar el català no era ni al diccionari i la Falange la vaig ensumar fins a l'institut.
ResponEliminadeu ser això Enric, cadascú s'explica segons li ha anat el seu paper en l'auca. Es més a Batxillerat tenia el profesor de Dibuix, Llatí i Formación del espíritu nacional que era Falangista, i com anava molt bé de llatí i sobretot de dibuix, als qui anavem bé ens arreglava els exàmens de Formacion del espíritu Nacional, vaja que aprovabem si o si, aprovat i prou, aixó si.
ResponEliminaFrancesc, Aquí al poble que estic ara passava el mateix que expliques tu. Si, això anava per barris. Mai millor dit. He vist en alguna ocasió que com a mínim coincidim en un parell de coses: que vam néixer al 45 i que vam "Servim a la Pàtria" a Mallorca, Un servidor donant voltes per l'illa amb una emissora. No, no volia parlar d'això. Si llegeixes aquesta carta veuràs que està signada per un senyor de Sabadell. Sembla ser que van haver diverses manifestacions a favor d'aquest senyor i aquest tema, només t'ho dic per si et recordes d'aquest cas o al coneixes
ResponEliminahttp://vivenciesjosep.blogspot.com.es/2010/09/autismo-carta-de-un-abuelo.html
Moltes gràcies.
No recordo el cas, en conec algun d'autisme pero no amb aquest cognom de Pellicer, i clar, a Sabadell som més de 200 mil habitants. Quan a les manifestacions, com visc a la Creu Alta, aqui no n'hi ha, i el centre m'agafa lluny.
ResponEliminaSalut.
Yo no vi la matanza porque mis padres son de ciudad, mis abuelos son de ciudad y no tenia antecedentes rurales. Pero si me he partido la cara varias veces, he bebido vino en las comidas, quina en los cumpleaños y no habia tanta gilipollez como ahora y eso que tengo 45 años (aunque aparente 44)
ResponElimina