Els aforismes - els meus com els de tothom - són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també. -- JOAN FUSTER.
- Aquest aforisme m'ha creat dubtes. No estaria d'acord amb el Sr. Fuster, els aforismes - precisament - el que tenen és que no són falsos, ni intrínsicament ni perversament falsos, potser són reduccionistes en sintetitzar com un haiku un pensament, una idea en poques paraules, però no falsos, sobretot els de Joan Fuster.
Sovint és d'agrair, una novel·la no deixa de ser un haiku, un aforisme o un conte allargat, sovint tediosament i excessivament estiregassat.
Pensava en tot aixó a ran del comentari de Júlia que parlava de 'El Verano de los Juguetes Muertos' de Toni Hill, que em va semblar fluixa, plena de tòpics i avorrida per allargada barroerament i innecessàriament. N'hi han publicat una altra a aquest senyor, vol dir que es debia vendre la primera, lo qual vol dir que o jo tinc gusts literaris rars o n'hi ha qui els té (amb perdó) al cul, en el sentit d'una certa complaença o co ndescendència vers l'autor, però no és aquest el meu cas, que en literatura sóc molt radical, i ja són les segones vacances que em passa. Les anteriors s'em va ocórrer endur-me 'en el nom del Porc' d'aquell del croissant que és una altra desgràcia literària. Enguany (dilluns) m'enduc a Lanzarote 'Les veus del Pamano' en un tercer i definitiu intent, en els dos anteriors he estat incapaç de digerir-la, i no és pas culpa de l'autor, que aquí parlem d'un escriptor molt seriós, sinó meva, que no vaig tenir la receptivitat necessària. Veurem!
Pensava en tot aixó a ran del comentari de Júlia que parlava de 'El Verano de los Juguetes Muertos' de Toni Hill, que em va semblar fluixa, plena de tòpics i avorrida per allargada barroerament i innecessàriament. N'hi han publicat una altra a aquest senyor, vol dir que es debia vendre la primera, lo qual vol dir que o jo tinc gusts literaris rars o n'hi ha qui els té (amb perdó) al cul, en el sentit d'una certa complaença o co ndescendència vers l'autor, però no és aquest el meu cas, que en literatura sóc molt radical, i ja són les segones vacances que em passa. Les anteriors s'em va ocórrer endur-me 'en el nom del Porc' d'aquell del croissant que és una altra desgràcia literària. Enguany (dilluns) m'enduc a Lanzarote 'Les veus del Pamano' en un tercer i definitiu intent, en els dos anteriors he estat incapaç de digerir-la, i no és pas culpa de l'autor, que aquí parlem d'un escriptor molt seriós, sinó meva, que no vaig tenir la receptivitat necessària. Veurem!
Tags:
M
Quan l'acabis ens fas crítica, oi? i et llegeixes, si vols, la meva modesta opinió:
http://kalamarlee.blogspot.com.es/2013/03/lapidaries.html amb la mateixa foto de capçalera
Ho podem dir d'una altra manera: qualsevol afirmació pot contrarestar-se amb l'afirmació contrària, també perfectament plausible.
(actualment hi ha una tendència a allargassar innecessàriament els llibres. Potser és una percepció subjectiva condicionada pel fet que tinc més temps que mai i mai no n'havia tingut tan poc)
Jo no he entès mai del tot la devoció al Cabré, a mi Les veus del Pamano em va semblar un rotllo, la veritat. Però, mira, el que tu dius, tot són gustos. Pel que fa al Hill, en el camp de la novel·la negra ven qualsevol cosa que segueixi amb una mica de grapa les directrius per enganxar el públic que donen a les escoles d'escriptura del moment.
Salvo el Fra Junoy, aixó sí, que em va impressionar.
Les veus del Pamano no me acabó de hacer el peso, casi me aburrí. Creo que todos tenemos concepciones de ver las cosas diferentes , y de ahí a lo que leamos se nos presente diferente.
ai kalamar! que se m'estàn passant les ganes de llegir Cabré, m'he comprat avui als encants un bon totxo 'Y dios entró en la Habana' del Manolo Vazquez Montalban. Ja veuré que faig
Miquel, recordo que una de les proves del càsting de Vostè Jutja efra precisamrnt això, defensar primer una idea amb una serie d'arguments i després rebàtre-la amb uns altres oposats, i com jo no tinc criteri me'n vaig sortir.
Mo se pas si ho intentaré Júlia amb les referències que m'aneu donant, val és deixar-ho còrrer.
Miquel, el pregunto si a algú li ha agradat 'les veus del Pamano'
Francesc, t'asseguro que em sento malament, només de pensar que davant de persones que sabeu molt més que jo us hagi de dir que a mi si que em va agradar.
Des del meu punt de vista és una novel•la excel•lent. Tot i que la trama es desenvolupa a partir d’uns successos que s’esdevenen durant la postguerra, hi ha una gran quantitat de temes transversals que fan d’aquest llibre quelcom més que una novel•la històrica. És cert que el lector pot aprendre moltes coses d’un moment històric que ha marcat negativament la memòria històrica del nostre país: l’ús del poder dictatorial per part de les autoritats competents locals, les rancúnies entre les diferents famílies que habiten en un mateix poble per motius polítics, l’absència de llibertat per expressar una opinió personal contrària al règim franquista, les incursions dels maquis i la confrontació armada que posaven en pràctica, la determinant influència de l’àmbit econòmic en les decisions de la santa església… Però també s’ha de considerar l’èmfasi que Cabré atorga a la moralitat dels personatges, ja que és gràcies a aquest aspecte que la imatge d’aquest moment històric determinat (la postguerra) és acurat i exacte. La feblesa d’esperit o la valentia, la manca d’escrúpols o una gran sensibilitat envers el patiment dels altres, l’acumulació d’odi o l’acumulació d’amor… Tot són extrems que influeixen, negativament o positivament, en qualsevol persona per prendre una determinada decisió, que comporta uns efectes irreversibles. I com si no és forja la història d’un territori? Sorprèn el fet que la història sigui ficció, ja que és totalment versemblant. De la mateixa manera, la tècnica narrativa emprada (simultània en diferents espais temporals) i la capacitat que demostra Cabré per sorprendre en tot moment al lector són aspectes destacables de Les Veus del Pamano.
Imprescindible per no perdre la memòria, Encisador el llenguatge provincial. Ha estat traduïda a tretze idiomes) més,--crec-- també amb excel•lent acollida en algun d'ells. Destaca el cas d'Alemanya, on la novel•la de Cabré va causat furor: no tan sols va ser un dels llibres estrella de la Fira de Frankfurt de l'any 2007 -que tan entretinguts ens va tenir al seu moment- sinó que, a data d'avui, porta més de tres-cents mil exemplars despatxats, i les crítiques encomiàstiques dels crítics alemanys li han plogut a tort i a dret. Deu ser que la cosa de la memòria històrica també els toca la fibra sensible, als alemanys.
La llegiré Josep, tinc 10 dies per fer-ho, encara que no des pot fer massa cas de les traduccions, tambè han traduït una novel·leta insulsa com la Pell Freda a no se quants idiomes, d'aixo no en facis cas, mira Dan Brown.
Tot són gustos i m'allargaria en excés justificant el que dit sobre els llibres de Cabré, pel que fa a Vázquez Montalbán també em sembla absolutament sobrevalorat.
també, Júlia, Manolo era més articulista que no pas escriptor. Vaja! no vegis amb Espriu la que estant cel·lebrant enguany, com si no hi haguessin molts més i millors poetes que aquest amb fila de comptable malcarat, Vinyoli, sense anar més lluny, però ja se sap que més val caure en gràcia que ser graciós. Ara, amb Papasseit no poden, els supera.