L’origen de l’estelada, la bandera del triangle blau amb l’estel blanc de cinc puntes al mig sobre les quatre barres, ha estat durant anys una incògnita. L’any 1984, el periodista Joan Crexell va resoldre qui la va dissenyar i per què en el llibre Origen de la bandera independentista (El Llamp). El quan, però, va quedar inconclús. La fotografia més antiga que Crexell va trobar d’una estelada, apareguda en la publicació nacionalista radical L’Intransigent (1918-1922), datava del 1918.
Des d’aleshores s’ha considerat com la data més probable de la seva creació. No obstant, la recerca documental per biografiar el doctor i diputat Joan Solé i Pla (Barcelona, 1874 - Barranquilla, 1950) ha dut a la descoberta de la que podria ser la primera estelada, que va onejar per primer cop l’11 de setembre de 1915 a Barcelona. La fotografia és de la Lliga Nacionalista Catalana de París del 1908 on apareix una bandera catalana amb un rombe al mig i un estel blanc de cinc puntes a l’interior, però és la bandera dissenyada per Vicenç Ballester la que ha acabat sent el símbol per excel·lència.

L’estelada va aparèixer, doncs, més cap a principis de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) que no pas al final. La seva creació en aquell moment no és en va. Amb la puixança del nacionalisme arreu, moltes nacions sense Estat van veure l’oportunitat de fer sentir les seves demandes en el context internacional. A Catalunya bona part de la intel·lectualitat va arrenglerar-se amb França i els seus aliats i fins un grup d’homes procedents del nacionalisme radical va promoure l’allistament de catalans a la legió estrangera francesa per combatre Alemanya. Esperaven que, amb la fi de la guerra i davant la neutralitat d’Espanya –a qui, a més, acusaven de germanòfila–, els aliats els tornarien el favor.

En aquest context, membres de la Unió Catalanista, la federació d’entitats que a principis de segle XX aplegava les diferents sensibilitats del catalanisme, van plantejar la necessitat de dotar la bandera catalana d’algun símbol que, des del seu punt de vista, deixés clar l’objectiu darrer pel qual lluitaven: les aspiracions independentistes. Tot i que, tal com ha apuntat l’historiador David Martínez Fiol en el llibre Els ‘voluntaris catalans’ a la Gran Guerra (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1991), la majoria dels que van anar al front –prop d’un miler, i no dotze mil com diu el mite– ho van fer per motius econòmics o perquè vivien a França, i no pas per motius polítics.