Aquest matí he sortit d'hora de casa amb la bicicleta.Sobre les vuit del mati ja es veia molta gent pels carrers de Sabadell amb la samarreta groga, motxilla i moltes estelades, i és curiós com els brillaven els ulls i el lleuger somriure a penes esbossat que els acompanyava, un somriure d'il·lusió. Després ha començat a ploure i he tornat a redòs de casa. He escolat en Basté a Rac1 que avui anava més que mai de holligan en comptes de periodista o radiofonista fins el punt que ha tancat la radio per insuportable. Més tard he escoltat Artur Mas parlant de Luther King, i es veu que el món sencer està pendent d'aquest enorme happening o perfomance que avui han organitzat els de la ANC, i jo, ho sento, però no m'hi sento. Sóc incapaç d'identificar-m'hi, potser perquè ja no crec en res ni he tingut cap somni, i no crec ni en pàtries ni en banderes, i el meu desencís és massa gran per trempar amb situacions infantiloides cumbaias com la d'avui.
La gent, els transeünts idiotitzats, igual es posen una samarreta per anar a veure el Barça, Fernando Alonso, Marc Marquez, o avui van a la Via; en el fons és el mateix, la necessitat d'amuntegar-se els uns amb els altres per reafirmar la seva mediocritat sota qualsevulla causa. Ja ho deia Cioran. "Esos transeúntes idiotizados... -¿Pero cómo hemos podido caer tan bajo? ¿y cómo imaginar un espectáculo así en la antigüedad, en Atenas por ejemplo? Basta un minuto de lucidez aguda en medio de esos condenados para que todas las ilusiones se derrumben."

Que volti la verra! però no per a mi. No he tingut cap somni, però si un malson, un any més els màxims representants polítics del País han continuat fent l'ofrena floral al Monument de Rafael de Casanova. És que no aprenen res n'hi han entès res.