"Y aunque después Amalfitano, en la biblioteca de la universidad de Santa Teresa, encontró datos bibliográficos sobre Rafael Dieste que confirmaron lo que ya había intuido o le había dejado intuir don Domingo Garcia-Sabell en el prólogo, titulado "La intuición iluminada" y donde incluso se concedía el lujo de citar en Heidegger (se gibt Zeit. Hay tiempo), durante aquel atardecer en que recurrió como un latifundista medieval su reducido fundo baldío, mientras su hija, como una princesa medieval, se acababa de maquillar ante el espejo del baño, no pudo recordar, de ninguna de las maneras, ni por qué y dónde había comprado el libro ni como éste había acabado embalado y expedido junto con otros ejemplares más familiares y más queridos rumbo en esta populosa ciudad que desafiaba en el desierto entre la frontera de Sonora y Arizona...."

Aquesta historia inventada per Roberto Bolaño a 2666, té un punt curios, car Bolaño cita como a referencia on trobar el llibre de Rafael Dieste, la Libreria Follas Novas c/Montero Rios, 37 teléfono 981594406 - 981594418 a Santiago de Compostela. 
Fetes les comprovacions pertinents vaig constatar que el Sr. Rafael Dieste va existir i era un filósof gallec,i la llibreria Follas Novas també, car en trucar a un dels telèfons esmentats, si va posar una noia molt agradable que em va dir que no era el primer que trucava motivat per la novel·la de Bolaño.
Rafael Dieste
Rafael Dieste va escriure també contes, com el que us deixo a continuació, diria que als cinèfils la història us sonarà molt: 
El nen suïcida 


 Quan el taverner va acabar de llegir aquella notícia inquietant -un nen s'havia suïcidat disparant-se un tret a la templa dreta -va parlar el rodamón desconegut que acabava de menjar molt pobrament en un racó de la taverna marinera, i va dir:

 - Jo sé la història d'aquest nen .

 Va pronunciar la paraula nen d'una manera molt particular. Així que els quatre bevedors d'aiguardent, els cinc d'albariño i el taverner van callar i escoltar amb gest inquisidor i atent.

 - Jo sé la història d'aquest nen -va repetir el vagabund. I després d'una sagaç i ben mesurada pausa, va començar:

 - Allà pel 1830, un beata que després va morir de por en veure sortir del cementiri florit i olorós del seu llogaret a un vell molt vell nu. Aquell vell era un nadó. Abans de sortir del ventre de la terra mare havia escollit ell mateix aquesta manera de néixer. Quant millor anar de vell a mosso que de mosso a vell!, Va pensar sent esperit pur. A nostre Senyor li va xocar la idea. Per què no fer la prova? I així, amb el seu consentiment, es va formar en el si de la terra un esquelet. I després amb carn de cuc, es va fer la carn de l'home. I en la carn de l'home va formiguejar la caloreta de la sang. I com tot estava llest, la terra - mare va parir. Va parir un vell nu.

 "Com després el vell va trobar roba i aliment és cosa de riure. Va arribar a les portes de la ciutat i com encara no sabia parlar, els agutzils, després de tirar-li una capa a sobre, el van portar davant del jutge, com si haguessin estat testimonis: Aquí us portem a aquest pobre vell que va perdre la parla amb la pallissa que li van donar uns lladres desaprensius. No li van deixar ni la roba.

 "El jutge va donar ordres i el vell va ser portat a un hospital. Quan va sortir, ja ben vestit i alimentat, li deien les monges: Va fet un bon mosso. Fins sembla que hagi perdut anys.

 "Aleshores ja havia après a parlar una mica i es va fer captaire. Així va caminar per moltes terres. A Lourdes hi va estar dues vegades, la segona tan rejovenit que, els que li havien conegut la primera vegada, van pensar que havia estat un miracle de la Verge .

 "Quan va adquirir prou experiència va pensar que el millor era mantenir en secret aquella estranya condició que el feia més jove com més anys correguessin. Així, no sabent ningú -tret un o dos amics fidels - podria viure millor la seva veritable vida.

 "Va treballar de vell i es va fer ric per descansar de jove. Dels cinquanta als quinze anys la seva vida va ser el més feliç que pugui imaginar. Cada dia agradava més a les noies i va caminar embolicat amb moltes i amb les més boniques. I fins i tot diuen que una princesa ... Però d'això no estic segur.

 "Quan va arribar a nen se li va començar a complicar la vida. Li feia por la sorpresa amb que el veien entrar tan lliure a les botigues a comprar llaminadures i joguines. Algun lladregot de visera calada l'havia seguit a vegades al llarg de molts carrers tortuosos, i alguna vegada va menjar les seves llaminadures tremolant d'angoixa, amb les llàgrimes als ulls i l'almívar als llavis. L'última vegada que el vaig trobar - tenia vuit anys - estava molt trist . Quant pesaven en el seu esperit de nen els records de la seva vellesa !

 "Després el va començar a empaitar dia i nit una obsessió tremenda. Quan passaran alguns anys el recollirien en qualsevol carreró perdut. Potser alguna senyora rica i sense fills. Després ... Qui sap el que passaria després! La lactància, les passejades en un carret, amb un sonall de cascavells a la tendra maneta, i al final... Oh! el final donava espant. Complir el seu destí d'home que viu a l'inrevés i refugiar-se al si de la senyora rica -potser quan ella dormís- per anar-s'hi consumint fins a transformar-se primer en una sangonera, després en un corpuscle, i després en petitíssima llavor..."

 El rodamón es va aixecar molt pensatiu, amb les mans a les butxaques, i va començar a passejar molt amargat. Finalment va dir:

 - M'explico, sí, m'explico que es donés un tret a la templa el pobre noi.

 Els quatre bevedors d'aiguardent, se'l creien. Els cinc d'albariño somreien i dubtaven. El taverner negava. Quan tots discutien més animadament, el taverner de sobte es va aixecar de puntetes i es va posar a mirar al voltant amb els ulls molt oberts. El rodamón havia desaparegut: sense pagar.