ÚLTIMS ESCRITS - ACTUALITAT - INFORMACIÓ - OPINIÓ - CULTURA - COSES DE LA VIDA

DE MORTS PREMATURES


A Catalunya cada any mor el doble de gent pel fet de suïcidar-se que d'accidents d'automòbil. Els trens no atropellen gent, és gent que s'hi tira. Abans, semblava que el suïcidi estaba reservat als artistes, als creadors purs que no suportaven seguir amb la seva existencia. Quan es dona un cas com aquest tornen els vells fantasmes sobre la relació entre la creativitat i l'autodestrucció sobretot en el cas dels artistes, com quan la genialitat portava incorporat un xip amb la condició d'una ànima torturada.

Aquesta percepció ha canviat, i avui en dia el suïcidi és considerat un acte sòrdid i covard davant del fracàs, lluny de poder ser considerat un exercici de llibertat personal o part del paisatge dels torturats genis creadors.

I és cert que morir-se voluntàriament no és gaire poètic, ni està ben vist avui en dia, i abans tampoc, llevat del cas d'en Ramón Cabau, que un matí es va agenollar a la porta del Mercat de la Boqueria, va dipositar un ramet de violetes al terra i es va prendre una ampolleta de cianur, mentre demanava perdó per les molesties que pogués ocasionar. En Ramon Cabau havia estat el propietari del restaurant l'Agut d'Avignon i va decidir llevar-se la vida. El Sr. Cabau lluia uns aristocràtics i decimonònics bigotis i un canotier, i amb aquesta posada en escena es va acomiadar d'aquest món en el que no hi sabia viure. Em va impressionar profundament aquest suïcidi del Sr. Cabau, com també em va impressionar el suïcidi de Goytisolo tot i que diuen els seus propers que no ho va ser, però com aquest acte tan personal sempre es disfressa de mort accidental, tinc els meus dubtes de que Goytisolo estés arreglant una persiana de cassa seva.

El suicidi com el sexe es tabú, no se'n parla, no existeix. Fixeu-vos que en el cas de l'exporter del Barça Robert Enke, alguns mitjans no parlaven de suicidi sinó d'accident, que de fet ho és un accident però no en el sentit que li volen donar pèr no reconèixer que una persona ha decidit treure's la vida per pròpia voluntat.

Semblaria que l’índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'Hivern, però en canvi, l'esser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'esser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat hi ha metges que diuen que si, que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme, amb excepcions com seria el cas del poeta Leopoldo Maria Panero, exemple de l'artista turmentat, immers en drogues i alcohol, ingressat en un Psiquiàtric, tot un clàssic que en teoria ja no hi hauria de ser entre nosaltres però malgrat el que he dit encara hi és.

En molts altres casos no s'arriba a consumar el suïcidi, potser perquè malgrat tots els malgrats, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d’ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic. Sembla que actualment se'n parla una mica més obertament del suïcidi, però molt entre cometes, amb l'aprensió que ens fa parlar d'aquests temes que hauriem d'afrontar amb més naturalitat. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps. 

Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com a l'Obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de llevar-se la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho. Amb aixó de la vida, passa com amb la democracia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arrivat a angoixar i preocupar molt, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit a decidir quan i com anar-nos-en, diria que seria aconsellable no exercir-lo, no soluciona els problemes i és un acte de valenta cobardia.

Deia Fuster que la sola cosa reprovable del suïci és que gairebé sempre es tracta d'una mort prematura. I, ben mirat, ¿és que hi ha alguna mort que siga realment prematura?. Tothom es mor massa tard.



11 comentaris :

  1. No verás nunca en la tabla de necrológicas la cantidad de suicidos en Barcelona.
    El Clinic, como hospital referencial, (Institut Anatomic Forens), sabe que cada día se suicidan entre 3 y 5 personas en Barcelona.
    Los cambios de Luna llena y Nueva y la Primavera son las épocas escogidas. Hombres mas que mujeres, y adolescentes, contra lo que se pueda suponer, antes que maduros y sexagenarios.
    Es un acto voluntario, de desespero, o de valentía, eso no se sabe y se lo lleva cada uno consigo.
    pero existir existe, y cada vez mas en esta sociedad a la que solo nos han enseñado el consumir.
    Como decía el Perez Reverte...queremos salir de la crisis para volver a hipotecarnos.
    salut

    ResponElimina
  2. Diuen que, parlar-ne pels telenotícies, pot incentivar a suïcidar-se.
    Potser sí que n'hauríem de tractar més obertament, sobretot per fer desaparèixer aquesta idea del suïcidi romàntic que, encara que menys, encara persisteix.

    ResponElimina
  3. Crec que està canviant, amb dificultat, la percepció del suïcidi i dels suïcides, condemnats per l'església fa dècades, no ho oblidem.

    Hi ha suïcidis molt diferents, els de gent jove sense motius aparents responen sovint a depressions, un altre tema és que algú molt gran i sol decideixi acabar, s'hauria d'assistir el suïcidi voluntari, com ja fan països com Bèlgica, per altra banda un país més o menys catòlic de tradició.

    Que no et deixin morir quan et sembla ja és gros. Bé, de fet tampoc neixes quan vols...

    ResponElimina
  4. No todos los suicidios son iguales, ni se pueden catalogar dentro una misma clase. Uno puede decidir libremente que no quiere vivir bajo unas condiciones indignas y dice "se acabo e euro" me bajo de la barraca y otra muy diferente es un suicidio influenciado por droga, alcohol o fracaso personal, que son cosas temporales. No son comparables aunque ambos se llamen de igual forma.

    ResponElimina
  5. Francesc, penso que el problema no és, com molta gent diu l'euro. Sempre s'ha suïcidat la gent en més o menys quantitat. Miquel, al meu modest entendre és qui millor ho explica. Fins i tot els especialistes en aquesta questió encara no han pogut esbrinar perquè més homes que dones o perquè el canvi d'estació influeix en el tema.En quan a la paraula suïcidi jo la comparo amb la paraula càncer. Abans, i tu et recordaràs era super tabú. la gent ho deia tot menys aquesta paraula.

    ResponElimina
  6. Perdó, Francesc. Volia dir "qüestió"
    Gràcies.

    ResponElimina
  7. Miquel, aixi és, jo que sempre l'he tingut molt present, penso que no ho he fet per una bestiessa com que prendria mal. Hi ha un pont sobre l'autopista anant cap a Gallecs qude l'evito, és molt alt i t'asseguro que em crida a llençar-mi...

    ResponElimina
  8. Loreto, el que es vol suïciar es suicida, ans al contrari, penso que si se'n parlés i es debatés ens n'estalviariem més d'un.

    ResponElimina
  9. Júlia,el crim no és suicidar-se, el crim es nèixer, a partir d'aqui un se'n pot anar quan li sembli.

    ResponElimina
  10. Temujin, el suicido no viene por el euro, aunque en parte si, ha existido siempre, lo que sucede es que la crisis y el paro aumentan el número de suicidios, recuerda que hubo varios de gente que iban a desalojar de sus viviendas.

    ResponElimina
  11. Estic amb tu Josep, ve d'abans, de sempre el suïcidi, quan al càncer abans se'n deia un mal lleig, però no es deia la paraula càncer. Portava mala asturgança - deien -

    ResponElimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes