Si veritablement Déu, com a tal ser no ser existís, si les nostres debilitats primessin sobre les nostres resolucions i les nostres profunditats sobre els nostres exàmens, llavors per què preocupar-nos encara, si les nostres dificultats estarien ja resoltes, les nostres interrogacions suspeses i els nostres espants apaivagats? Seria massa fàcil. Tot absolut - personal o abstracte- és una forma d'escamotejar els problemes, i no només els problemes, sinó també la seva arrel, que no és altra que el pànic dels sentits.

Déu: caiguda perpendicular sobre el nostre esglai, salvació caient com un llamp enmig de les nostres recerques que cap esperança enganya, anul·lació sense pal·liatius del nostre orgull desconsolat i voluntàriament inconsolable, encaminament de l'individu per un atur de l'ànima per falta d'inquietuds ...

Què més renúncia que la fe? És cert que sense ella un s'endinsa en una infinitat de carrerons sense sortida. Però fins i tot sabent que no pot portar a res, que l'univers és només un subproducte de la nostra tristesa, per què sacrificaríem aquest plaer d'ensopegar i trencar-nos el cap contra la terra i el cel?

Les solucions que ens proposa la nostra covardia ancestral són les pitjors desercions al nostre deure de decència intel·lectual. Equivocar-se, viure i morir enganyats, vet aquí el que fan els homes. Però hi ha una dignitat que ens preserva de desaparèixer en Déu i que transforma tots els nostres instants en oracions que mai farem.

EMIL MICHEL CIORAN