Maragall acabava amb un 'Adéu Espanya' decebut: un comiat en efecte. Espriu sembla començar amb un 'Bon dia, Espanya' esperançat dins la tragèdia: una salutació.
En la mesura que uns homes parlen de la mateixa manera - quan parlen naturalment - es mantenen en una unitat retallada, incisiva, entre els homes que parlen d'altres maneres. Una llengua no és tota la societat: és, però, la seua clau de volta, deia Fuster.
Maragall més decebut va arribar al punt de lucidesa d'entendre que amb Espanya (Madrid) no hi havia res a fer, mentre Espriu, més místic i il·lús, creia possible entendre's amb Espanya, catalanitzar-la, allò que Pujol en deia explicar-se, fer pedagogia. El temps ha demostrat que Espriu o Pujol (aquest ho ha reconegut) estaven perdent el temps, que amb Espanya, com li passava a la iaia del vetllament de mort de Cioran, quan li deia: no hi ha res a fer, senyor, no hi ha res a fer. I això Maragall ho tenia molt clar.
Dit això, he recuperat un text antic que crec era de Gregorio Luri, però no n'estic segur, encara que val la pena quedar-se amb la seva reflexió:
"També caldria reconèixer que a Catalunya el problema és que no hi ha nacionalistes en termes de política real. Catalunya cansa, a tots, als de dins i als de fora. No per la permanent reivindicació, més o menys comú en diversos graus, sinó per la reiteració i la falta d'una realpolitik, que estableixi l'avui de cada dia com a fórmula prioritària i el nacionalisme com a magma, secundari si es vol, però alimentador d'acció i voluntat.
Aquí "la voluntat de poder" de la qual parla Nietzsche és d'una brutalitat tremenda i l'assetjament de les formacions polítiques a elles mateixes desmoralitzador. Quan es parla d'una refundació nacionalista s'intueix una fractura enorme a la societat catalana, a l'estil de la basca. I si no es parla d'ella el que es pretén és fagotizar als nacionalistes que van d'un lloc a un altre sense saber on quedar-se."
Ciceró, en l'enfrontament entre Cèsar i Pompeu, va escriure al seu amic Àtic una frase fantàstica que va al pèl : se d'on vull sortir però no a on anar".
Dit això, he recuperat un text antic que crec era de Gregorio Luri, però no n'estic segur, encara que val la pena quedar-se amb la seva reflexió:
"També caldria reconèixer que a Catalunya el problema és que no hi ha nacionalistes en termes de política real. Catalunya cansa, a tots, als de dins i als de fora. No per la permanent reivindicació, més o menys comú en diversos graus, sinó per la reiteració i la falta d'una realpolitik, que estableixi l'avui de cada dia com a fórmula prioritària i el nacionalisme com a magma, secundari si es vol, però alimentador d'acció i voluntat.
Aquí "la voluntat de poder" de la qual parla Nietzsche és d'una brutalitat tremenda i l'assetjament de les formacions polítiques a elles mateixes desmoralitzador. Quan es parla d'una refundació nacionalista s'intueix una fractura enorme a la societat catalana, a l'estil de la basca. I si no es parla d'ella el que es pretén és fagotizar als nacionalistes que van d'un lloc a un altre sense saber on quedar-se."
Ciceró, en l'enfrontament entre Cèsar i Pompeu, va escriure al seu amic Àtic una frase fantàstica que va al pèl : se d'on vull sortir però no a on anar".
Permíteme una frase de Benedetti :
ResponEliminaUno casi nunca puede hacer lo que quier, pero tiene todo el derecho de no hacer lo que no quiere.
salut
Creo que lo primero que se debe saber en esta vida es lo que se quiere y como se quiere. En este caso no hay ideas posteriores al día después de la independencia, ni como se va a gobernar, ni con que criterios. Eso es lo que veo yo, mientras no muestren el futuro estado, no llegará la independencia.
ResponEliminaAl final no estamos tan mal, hay muchos países que están mucho peor, de hecho la gran mayoría están peor que nosotros y eso en la clase media acomodada, da miedo.
Los testigos de la Guerra Civil, sus victimas están muriendo, se nos van testigos directos de la miseria y el hambre, no tan lejanas en el tiempo. Damos por hechas muchas cosas de nuestro bienestar y no lo son.
No digo que tenga que pasar, digo que hay miedo, ¿cuanta gente ha saltado por los robos oficiales, la corrupción y el mangoneo generalizado en España? pocos a los que llaman radicales, los demás en la sombra a la hora de la verdad.