Maragall acabava amb un 'Adéu Espanya' decebut: un comiat en efecte. Espriu sembla començar amb un 'Bon dia, Espanya' esperançat dins la tragèdia: una salutació.
En la mesura que uns homes parlen de la mateixa manera - quan parlen naturalment - es mantenen en una unitat retallada, incisiva, entre els homes que parlen d'altres maneres. Una llengua no és tota la societat: és, però, la seua clau de volta, deia Fuster.
Maragall més decebut va arribar al punt de lucidesa d'entendre que amb Espanya (Madrid) no hi havia res a fer, mentre Espriu, més místic i il·lús, creia possible entendre's amb Espanya, catalanitzar-la, allò que Pujol en deia explicar-se, fer pedagogia. El temps ha demostrat que Espriu o Pujol (aquest ho ha reconegut) estaven perdent el temps, que amb Espanya, com li passava a la iaia del vetllament de mort de Cioran, quan li deia: no hi ha res a fer, senyor, no hi ha res a fer. I això Maragall ho tenia molt clar.

Dit això, he recuperat un text antic que crec era de Gregorio Luri, però  no n'estic segur, encara que val la pena quedar-se amb la seva reflexió:

"També caldria reconèixer que a Catalunya el problema és que no hi ha nacionalistes en termes de política real. Catalunya cansa, a tots, als de dins i als de fora. No per la permanent reivindicació, més o menys comú en diversos graus, sinó per la reiteració i la falta d'una realpolitik, que estableixi l'avui de cada dia com a fórmula prioritària i el nacionalisme com a magma, secundari si es vol, però alimentador d'acció i voluntat.
Aquí "la voluntat de poder" de la qual parla Nietzsche és d'una brutalitat tremenda i l'assetjament de les formacions polítiques a elles mateixes desmoralitzador. Quan es parla d'una refundació nacionalista s'intueix una fractura enorme a la societat catalana, a l'estil de la basca. I si no es parla d'ella el que es pretén és fagotizar als nacionalistes que van d'un lloc a un altre sense saber on quedar-se."

Ciceró, en l'enfrontament entre Cèsar i Pompeu, va escriure al seu amic Àtic una frase fantàstica que va al pèl : se d'on vull sortir però no a on anar".