Quan es torna a veure algú després de molts anys, caldria asseure's, l'un davant l'altre, i no dir res durant hores perquè, a l'empara del silenci, la consternació pogués assaborir-se a si mateixa. E.M.CIORAN.

El més de juny de l'any passat vaig publicar aquest escrit:

 Retrobo un vell company d'escola, feia molts anys que no ens veiem. Ens mirem, intentant reconèixer-nos tal com érem abans. Ha envellit malament - penso - i ell deu considerar el mateix de mi - Iniciem el ritual del recordatori d'aquests anys i poc després ens acomiadem cadascú amb l'evidencia de la mútua consternació. A vegades intento imaginar com em veuen els altres i sento una certa pena de mi mateix, ara que, ben mirat tampoc n'hi ha per tant. Són els altres els qui envelleixen.

 Gosaria afirmar que em va traïr el subconscient, car hi ha massa coincidència en el que afirmava Cioran i el que vaig publicar, consternació és una paraule que empro poc i Cioran sovint, i això em fa pensar en aquest sentit. No va ser un plagi conscient però és evident que d'això es tracta, o potser com deia Fuster, millor que s'escriguin plagis de coses sensates que no que s'escriguin ximpleries originals.