.

BLOCS D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ


VACANCES D'ESTIU


Confesso que m’agrada Quim Monzó, no ja com escriptor, que també, si més no com articulista i radiofonista (això de radiofonista estic segur li agradaria a ell, tot i que el corrector de l'ordinador em diu que no és correcte). Des del lloro el mico i el senyor... de Puertu Ricu, passant per les seves col·laboracions amb en Sergi Pàmies, sol, o amb l’Empar Moliner, Monzó traspua sornegueria, ironia, humor àcid i intel·ligència a dojo, i és d'aquells que sempre dona molt de joc. Com articulista té l'habilitat de fer un comentari de qualsevol nimietat, elevant-lo a un rang molt superior i sempre donant-li la volta a la situació. I com a contista és molt bó, o almenys m'ho sembla a mi que m'ho he llegit tot d'ell. Però hi ha un fet que em va succeir amb motiu de la lectura del seu llibre ”El millor dels mons”, que no l'he pogut superar, i d'això en fa ja uns quants anys.

Me’l vaig comprar nomes sortir i el vaig començar de seguida, però va sorgir un problema que a dia d’avui reconec encara em dura. El tercer conte - si no recordo malament “Vacances d’estiu” - em va angoixar tant, però tant, que vaig abandonar el llibre i no he estat capaç de tornar a agafar-lo. El tinc a la prestatgeria i ara el podria obrir i mirar si el conte es deia exactament així i si era el tercer. Ho sento, no puc, és superior a les meves forces.

"Aquest conte és la història d'un nen que neix mort. És divendres, gairebé al migdia. El metge li demana al pare que porti el fetus al laboratori  perquè puguin realitzar la autòpsia immediatament. Li allarga una bossa d'El Corte Inglés amb el nen mort dins. Però a l'hospital Clínic no accepten l'ingrés, i el protagonista passa el cap de setmana amb el nen a casa, a la nevera.  
Dilluns, de camí cap al laboratori, es desvia cap al carrer en que va passar la seva infància i sense donar-se'n compte li comença a explicar el fill com era casa seva, li ensenya el club de natació on va començar a nedar i el bar on va aprendre a jugar al milló. És un conte brutal, que admet múltiples lectures. El nen que va fins la bossa, ¿ és el seu fill o la infància perduda?, ¿o potser el record d'una época, d'una ciutat que ja no existeix?."
No he estat capaç de tornar a llegir-lo, o rellegir-lo, a veure si li sabia veure altres interpretacions.
Avui, he vist un senyor a Puerto del Carmen que anava pel carrer amb una bossa de El Corte Inglés, i el conte m'ha vingut de nou a la memòria.

11 comentaris :

  1. A mi el Monzó m'ha anat decebent a poc a poc. No tan sols perquè em sembla que està en decadència creativa (situació comprensible i que no és una crítica), si no perquè em sembla que ha estat elevat a intel·lectual oficial, i sento una al·lèrgia imparable davant d'aquestes contruccions mediàtiques i d'aquests personatges. Dic "personatges" perquè a Monzó -com a persona- no el jutjo, perquè no el conec.
    Algun dia ja en parlarem...
    En tot cas, el mític programa del LLoro, el moro... i alguns dels seus contes són molt bons.
    Sobre el programa de ràdio, em fa una mica de ràbia comprendre que avui estaria prohibit per la pròpia emissora.

    ResponElimina
  2. Le conozco personalmente. Vive casi enfrente de casa. Y además de seguirle an algunos de sus escritos, también le veo como vecino.
    Forma parte de la cultureta de la subvención. Y como dice LLuis, ha ido perdiendo frescura en sus escritos.
    Otra faceta que no me gusta es la de "opinador". En muchas ocasiones pija fora de l´orinal.
    salut

    ResponElimina
  3. estic d'acord amb tu Lluís, però el bagatge és important i cal tenir-lo en compte. Quan al lloro el mico i el senyor de Puerto Rico, segurament avui no es podria fer a cap emissora de ràdio.

    ResponElimina
  4. pixar fora de test ho ha fet sempre Miquel, és com és i cal acceptar-lo així; quan als escrits, els anys no passen en va i vulguis que no es va perdent la frescor inicial.

    ResponElimina
  5. A mi no m'ha agradat gens, amb excepció del seus primers contes, viu d'allò de 'agafa fama i posa't a jeure'. Com articulista no es mulla mai en res, no el trobo gens original i se'ls guanya molt descansat, no entenc gens el fervor que li té tanta gent, la veritat. Val més caure en gràcia...

    ResponElimina
  6. A mí em passa com a la Júlia i el Lluís. Monzó se acabó.

    ResponElimina
  7. Júlia, en part tens raó, però qui que més qui menys fa o fariA EL MATEIX, i agradi o no, però és un paio molt lùcid, àcid, brillant i enginyós. Que podia haver donat molt m és de si, d'acord, sobretot com a escriptor, però qui més qui menys s'adocena amb el pas del temps.

    ResponElimina
  8. Francesc, no cal que insisteixi en el fet que no estic d'acord amb tu, però el tema s'hauria de justificar amb una anàlisi fins i tot literària i no és el moment ni el lloc. Ni el trobo lúcid, ni brillant ni enginyós, potser fa anys ho era, i crec que ha 'caigut en gràcia' que és diferent, li passa una mica com, en un altre context, a Guardiola, que el que diuen sembla paraula de Déu. Allò de la gallina xica es va identificar amb una genialitat, que ja és gros. Sobre els programes de ràdio, crec que el mèrit era d'en Barnils.

    ResponElimina
  9. I una altra cosa, no saps mai si parla seriosament o no, àdhuc en temes ben 'seriosos', el seu pas pel 'convidat' encara me'l va fer sembla més carallot. Vaja, ja veieu que no és sant de la meva capella.

    ResponElimina
  10. I crec que si no ha 'donat més' és perquè no és tan dallonses com es creia al principi, o sigui, per incapacitat pura i dura. La novel·la va ser un 'bodrio', ara, li han fet propaganda del dret i de l'inrevés, no com a d'altres

    ResponElimina
  11. Júlia: deixem-ho en que s'ha quedat a mig camí com A ESCRIPTOR, I QUE EL PERSONATGE baliga balaga cinic i descregut que s'ha inventat li funciona, i va tirant de la rifeta.

    ResponElimina

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed - OddThemes