Confesso que m’agrada Quim Monzó, no ja com escriptor, que també, si més no com articulista i radiofonista (això de radiofonista estic segur li agradaria a ell, tot i que el corrector de l'ordinador em diu que no és correcte). Des del lloro el mico i el senyor... de Puertu Ricu, passant per les seves col·laboracions amb en Sergi Pàmies, sol, o amb l’Empar Moliner, Monzó traspua sornegueria, ironia, humor àcid i intel·ligència a dojo, i és d'aquells que sempre dona molt de joc. Com articulista té l'habilitat de fer un comentari de qualsevol nimietat, elevant-lo a un rang molt superior i sempre donant-li la volta a la situació. I com a contista és molt bó, o almenys m'ho sembla a mi que m'ho he llegit tot d'ell. Però hi ha un fet que em va succeir amb motiu de la lectura del seu llibre ”El millor dels mons”, que no l'he pogut superar, i d'això en fa ja uns quants anys.

Me’l vaig comprar nomes sortir i el vaig començar de seguida, però va sorgir un problema que a dia d’avui reconec encara em dura. El tercer conte - si no recordo malament “Vacances d’estiu” - em va angoixar tant, però tant, que vaig abandonar el llibre i no he estat capaç de tornar a agafar-lo. El tinc a la prestatgeria i ara el podria obrir i mirar si el conte es deia exactament així i si era el tercer. Ho sento, no puc, és superior a les meves forces.

"Aquest conte és la història d'un nen que neix mort. És divendres, gairebé al migdia. El metge li demana al pare que porti el fetus al laboratori  perquè puguin realitzar la autòpsia immediatament. Li allarga una bossa d'El Corte Inglés amb el nen mort dins. Però a l'hospital Clínic no accepten l'ingrés, i el protagonista passa el cap de setmana amb el nen a casa, a la nevera.  
Dilluns, de camí cap al laboratori, es desvia cap al carrer en que va passar la seva infància i sense donar-se'n compte li comença a explicar el fill com era casa seva, li ensenya el club de natació on va començar a nedar i el bar on va aprendre a jugar al milló. És un conte brutal, que admet múltiples lectures. El nen que va fins la bossa, ¿ és el seu fill o la infància perduda?, ¿o potser el record d'una época, d'una ciutat que ja no existeix?."
No he estat capaç de tornar a llegir-lo, o rellegir-lo, a veure si li sabia veure altres interpretacions.
Avui, he vist un senyor a Puerto del Carmen que anava pel carrer amb una bossa de El Corte Inglés, i el conte m'ha vingut de nou a la memòria.