L'expresident Tarradellas va dir allò de què en política es pot fer tot menys el ridícul, el qual no deixa de ser molt relatiu, atès qui fa el ridícul gairebé mai n'és conscient i l'apreciació del contrari sempre es interessada. Però el que no es pot fer en política és amagar el cap sota l'ala, ningunejar i intentar aixafar al contrari.

Hi ha una dita castellana que diu 'aquellos polvos trajeron estos lodos', i sol complir-se. Llegint la història al revés, no cal ser molt espavilar per adonar-se que hem arribat on som ara a Catalunya, per un fet anterior, la ribotada a l'Estatut que va fer Maragall, tant mal vist en aquells moments per federalista, causa que abraça ara el que en queda del PSC, un Estatut recorregut pel Pp de Rajoy, amb aquelles recollides de signatures publicitades arreu. Un Estatut que tampoc era res de l'altre món, però que entre tots se'l varen carregar i ara uns i altres en paguem les conseqüències. I com amb aquest personal no hi ha res a fer, vegis com avui Werth i el PNB s'han posat d'acord amb el tema de la Lomce mig d'amagatotis aprofitant el soroll de la velocitat supersònica del Tribunal Inconstitucional, per tant no hi ha més solució que tirar endavant el carro, caigui qui caigui, peti qui peti, no en seria massa partidari, però és que no hi ha cap altre opció. I consti que ens hi han portat els uns i altres, però ja posats, s'ha de tirar endavant. Això, o fer el ridícul, i consti que no el fa només el Sr. Mas, el fem tots els catalans.

En el fons, i ja ho he dit en més d'una ocasió, el problema és de PIB, i el de Catalunya és molt més alt que el del País Basc, i això nostre, Espanya no s'ho pot permetre  - per les bones -.