Quan a l'any 1982 varen guanyar les seves primeres eleccions els socialistes de Felipe González, semblava que la cosa aquesta d'Espanya s'havia d'ensorrar: fuga de capitals, adéu a les inversions estrangeres, la banca preocupada així com els grans empresaris, l'esglesia enfurismada olorant sofre per tot arreu.... I varen començar a Governar i a topar amb la realitat: No va haver-hi fuga de capitals, les inversions varen continuar, la banca es va quedar tranquil·la i els empresaris tambè, ah! i vàrem dir SI  a l'OTAN, quan abans era NO!, amén de renovar el concordat amb la Sant Seu. 
O sia que mes o menys, tot va seguir igual fins que va acabar com va acabar perdent les eleccions enfront de José Maria Aznar (el águila de Quintanilla de Onésimo), que tambè va anar fent fins que va perdre les eleccions  enfront de Jose Luis Rodriguez Zapatero (més conegut com ZP), que tambè va anar fent fins que va perdre les eleccions enfront Mariano Rajoy (el plasma). Aquest no va fer res, inaugurant una nova manera de gobernar que consisteix en laissez fer i a veure que passa, que qui dia passa legislatura empeny.
Arribats fins aci i després de les municipals del passat dia 24, tenim al personal esvalotat amb Ada Colau i Manuela Carmena, sobretot la 'derechona' que estàn que trinen, considerant que aquest parell de senyores duràn amb elles com a minim l'apocalipsi, el desideratum i el acabose. I dic jo que com a mínim se'ls hi hauria de donar a ambdúes els cent dies de marge de rigor, no escrits però utilitzats normalment en política. Pitjor que els seus antecessors dificilment ho podràn fer i tant Colau com Carmona no són dues aprenentes de bruixot acabades d'arribar, rere seu i ha un llarg bagatge que els hi hauria de donar la força i serenitat per Governar amb encert els seus respectius territoris, un encert en el que si estic segur és que hi predominarà la lògica i el sentit comú. Temps al temps i no cal desitjar-els-hi sort, no crec la necessitin, estàn prou preparades.