Gairebé sense adonar-nos-en, això és el que ens passa, que estem perdent la memòria. O per a ser més exactes. La memòria està perdent el lloc essencial, decisiu, que, des del principi de la humanitat, tingué i mantingué com a base de la cultura, la memoria 'cultural'. Avui dia, l'escriptura no 'reforça' o 'supleix' la memòria: la substituex, deia Fuster, pero a vegades, hi ha una altra pèrdua de memoria, una memòria que s'esborra cruelment abans d'hora, en plena vida, com els hi ha passat a Pasqual o al Pepitu entre altres, i això és terrible; de fet, és com morir en vida.
.png "English"){kind=small}
7 Comentaris
ResponEliminaFrancesc, vinc del bloc d'en Miquel(Provisionals) Li contesta "País secret" i diu: "Fins que aprens que no existeix la lògica i que el millor camí és anar reduint les seqüències al mínim, per no destarotar-los.I conservar, tant com puguis, la tendresa"
Doncs això mateix és el que vam haver de fer amb molta pena amb el meu pare primer i al cap d'un any amb la meva mare. Avui em deia Manel i demà em deia Lluís. Josep no m'ho vam dir mai. A la meva dona què era qui els cuidava només la coneixien per la veu. Què trits, molt trist.
provisionals
és la pitjor malaltia de totes Josep, el malalt no sap qui és, ni coneix a tots el qui ha estimat. Tinc un poema viscut d'una filla amb el seu pare. El buscaré....
ResponEliminaPARE I FILLA
ResponEliminaMe'ls vaig trobar l'altre dia,
quan anava a l'estanc.
Caminaven per l'acera,
poc a poc - ell era molt gran -
ella l'abraçava amb tendresa
i amb la mateixa intenció
just en l'instant de passar-los
ses paraules m'emocionaren:
Ara recordarem coses: li deia
Quants anys tens? Com et dius?
I l'home li contestava:
noranta i em dic Joan.
Aquell cervell cansat, atrofiat
pel pas dels anys, reaccionava
per la constància, la tendresa
i l'amor de l'acompanyant.
I jo que sempre xerro,
sovint quan no s'escau,
no vaig aturar-me,
per dir-li a aquella dona,
tot allò que ja no li podré dir mai
i vaig continuar caminant.
En sortir eren a la cantonada,
la seva imatge fonedissa
desaparegué com les paraules
que no l'hi havia sabut dir
tan sols feia un instant.
*
Malauradament aquí no tenim la oportunitat de decidir el nostre final com va fer Hugo Claus, escriptor belga, que va optar per l'eutanàsia assistida quan va saber el que l'esperava i en va notar els primers símptomes, de vegades m'estranya comprovar amb quina facilitat s'ha acceptat l'avortament, en certa manera, i les reticències que encara desvetlla algú que de forma personal i lliure decideix estalviar a la gent que estima la llarga decadència d'aquesta mort en vida. Jo no sé què faria però al menys podria tenir l'oportunitat de decidir.
ResponEliminahttps://ca.wikipedia.org/wiki/Hugo_Claus
Res a dir. Ja está tot dit
ResponEliminaM´agrada el poema.
Salut
Recordo el cas de Claus, Júlia. De fet, l'estat o l'esglesia no tenen cap dret a evitar que una persona decideixi acabar el viatge quan vulgui, és aquest un dret personal sobre el que no es pot legislar per part de ningú.
ResponEliminaAlgunas veces pienso que son más felices, en determinados casos, más felices. Aunque en otros es duro, sobre todo para quienes les rodean.
ResponElimina