OBSESSIÓ DEL PAS DEL TEMPS


La meva vella obsessió: trencar amb tot, retirar-me a una cova ... Ai! Si no temés tant el fred, sé que s'ajuntaria el coratge suficient com per abandonar-ho tot ... Aquesta debilitat m'aplatana i m'empeny a tots els compromisos.

Pensar que cada instant que passa ha passat per sempre! Aquesta observació és trivial. No obstant això, deixa de ser-ho quan la rumias estirat al llit i penses en aquell precís instant, que se t'escapa, que s'enfonsa irremeiablement en el no res. Llavors et venen ganes de no aixecar-te mai més i, en un accés de saviesa, penses en deixar-te morir de fam. 
Jo percebo físicament la caiguda de cada instant en l'irreparable. I després penso en tal o qual passatge de la meva infantesa: ¿on és el que vaig ser? Som tan insubstancials com el vent, i, per molt que escrivim poemes o correm darrere de les veritats, només són reals les certeses de la inanitat. Tot és va, excepte el pensament de la vanitat! 
¿No ens preguntem des de sempre en què consisteix l'acte de pensar, qui és el que pensa? Qualsevol que no accepti les coses tal com són. El primer pensador va ser sens dubte el primer maniàtic del per què. En el fons, hi ha molt pocs homes que pateixin aquesta mania. De fet, jo l'he trobat en un nombre molt restringit. Anar al fons de les coses, voler arribar més aviat, patir per no aconseguir-ho, exigeix ​​un tipus d'esperit més rar del que es creu. En tot cas, el per què és una malaltia insòlita, i per tant res contagiosa. E.M.CIORAN




3 comentaris:

  1. Ciorán es mucho Ciorán

    ResponElimina
  2. el que no sabia es que anès en bicicleta, almenys a la foto.

    ResponElimina
  3. Sovint em llevo abans de tant pensar...
    Per tant, no ho podria fer així.
    Impacta l'escrit.

    ResponElimina