CRÒNICA D'UN FUTUR INCERT



Fa onze anys vaig escriure la novel·la "El Darrer Home" que com totes les que he escrit llevat d'una ha anat a parar al Bloc de les Novel·les oblidades que segurament és el lloc que li pertoca. No obstant, aquests dos capìtols que nou anys enrere podien semblar molt agoserats, ara no ho són tant, sobretot veient com es van desenvoluppant els fets, en principi a Europa. Si us ve de gust llegiu-ho i si us voleu llegir la novel·la sencera, la trobareu aquí.


El Darrer Home (fragment)

"5. - A principis de l'any dos mil quaranta cinc el ja fràgil equilibri de la situació mundial es va esmicolar definitivament. La bombolla inflada de la economia Nord Americana després de més de cinquanta anys de guerres per tot el front asiàtic, no va resistir més. Aquestes guerres que varen començar arran dels fets del onze de setembre de 2001, quan l'atac per terroristes islàmics d'Ossama Bin Laden a les torres bessones de Manhattan, varen desencadenar una espiral sense fi d'accions militars per parts del Estats Units i alguns dels seus aliats contra el món àrab. L'Afganistan primer, la guerra i terrible postguerra a ’Iraq, a continuació Iran i Síria i enmig, l'etern conflicte entre palestins i israelians, generaren una tensió i despeses de guerra tan oneroses que foren impossibles de mantenir, tot i tractant-se d'una súper potencia econòmica com els Estats Units d'Amèrica, juntament amb alguns dels seus aliats europeus.
No era aquesta una guerra convencional, ni qüestió de més o menys milers de soldats. No es pot lluitar i menys guanyar a un enemic fantasma que està disposat fins i tot a immolar-se en nom de la seva creença i, aquest aspecte tan senzill com fonamental, no el varen saber entendre els caps pensants del seu departament d'intel·ligència i menys encara els seus dirigents que en tenien molt mes de taujà que no pas de cínics. Eren gent de curta volada i nul·la visió de la realitat, entestats en destruir un enemic que ells mateixos el feien més fort i més indestructible cada vegada que l'atacaven.En el moment de rebentar la economia nord-americana, simplement, tot el sistema capitalista de la mal anomenada societat del benestar, es va ensorrar. Les grans empreses començaren a caure una rere l'altre com un castell de naips i les petites i mitjanes també, arrossegades per les altres.
El crac de la borsa fou pitjor encara que el de l'any mil nou-cents vint-i-nou del segle anterior. Tot el complex sistema productiu de distribució de productes es va ensorrar i l'atur totalment incontrolat davant el desconcert de empresaris, sindicats i els propis Estats, es disparà fins a més del vuitanta per cent. El govern va perdre el control de la situació, la població desconcertada i necessitada es va revoltar. L'anarquia, el caos i la misèria s'escamparen primer per els Estats Units i a continuació l'efecte papallona es va estendre com taca d'oli per la resta del planeta. En qüestió de mesos tot l'ordre tradicional fou destruït i la rapinya, el desordre i la barbàrie, s'apoderaren de tots el països del planeta sense excepció. Hi va morir molta gent i no necessàriament d'actes violents, que ni hagueren i molts. Simplement en el moment en que s'ensorrà tota l'estructura, bàsicament el sistema d'avituallament logístic, la fam i la misèria propiciades per la manca de previsió, s'apoderaren del paisatge. Esgotades les reserves, després d'uns mesos inicials de desconcert, apressats els ciutadans per la necessitat primària de sobreviure, començà la rapinya a magatzems, supermercats i grans àrees comercials. Però aviat foren consumides aquestes reserves i en acabar-se, ja no quedava res. A continuació, els camps conreats, les finques i les petites viles foren arrasades per les turbes famolenques que vagaven a la recerca de qualsevol aliment i, a partir d'aquí un cop s'esgotaren els seus fruits i buits els graners, només quedà desconcert, desolació i misèria.
La policia primer i l’exèrcit després, en veure's impotents per controlar la turba embogida i amb propis problemes de supervivència també, abandonaren els seus quarters i s'uniren a bandes organitzades o simplement, pel seu propi compte arreplegaren quan varen poder.Es tractava de sobreviure a qualsevol preu, totes les normes de conducta civilitzada havien desaparegut, un salvis qui pugui producte de la fam el desconcert i la desesperació.
Davant l'absència de control de poder de l'ordre públic, el president dels Estats Units, des de la pròpia Casa Blanca, va convocar una conferència de Premsa per la TV Internacional a tot el món, en un desesperat intent d'apaivagar els ànims i intentar reconduir la situació. Hi havia mitjans informatius de tot arreu. La expectació era enorme, encara n'hi havia que confiaven en la seva gestió i expectants, esperaven que mitjançant la seva intervenció es produís un miracle.
El President, impecablement vestit, apareguè tens però somrient., atansant-se al faristol s'adreçà als ciutadans americans i als de la resta del el món, però a penes aconseguí encetar el seu parlament.
De sobte, la multitud que s'havia aplegat pels voltants de la Casa Blanca, començà a revoltar-se trencant totes les mesures de seguretat. S'havia escampat el rumor que al seu interior hi havia emmagatzemades ingents quantitats de menjar i res els va poder aturar. La turba, davant la impotència de la guàrdia personal i els agents de seguretat ho va arrasar tot, President i acompanyants inclosos. 

Era impossible aturar a una massa enfurismada. En uns minuts la plana major del fins ara poderós Govern dels Estats Units d'Amèrica, havia desaparegut, literalment trepitjat per la massa famolenca i desesperada. La situació s'agreujà definitivament, els telespectadors que horroritzats pogueren contemplar en directe el magnicidi, varen comprendre que tot s'havia acabat, que ja no hi havia més esperança que el propi instint de supervivència i les reserves que poguessin tenir emmagatzemades. Era la visualització en directe i per a tot l'orb de la fi de tot un sistema i d'una manera de vida, la terrible constatació que no quedava ja cap esperança. Els fets de la Casa Blanca foren determinants, al cap i a la fi, malgrat les recances que pugues despertar, el govern dels Estats Units era la única possibilitat remota que quedava i, amb la seva dramàtica caiguda, aquesta sensació què tot s'havia acabat es feu palesa per extensió a la resta del planeta....

I aquí és on entra en joc RANZA, i jo Abraham, el darrer home.
*

3 comentaris:

  1. Puede que tengas razon, es parecido a lo que sucedió con el Imperio Romano, se acaba la civilización y vuelve la barbarie...Sabemos más del siglo II que del VIII

    ResponElimina
  2. ya decia Fuster hace tiempo que nos merecíamos a los bárbaros, aún más bárbaros que nosotros.

    ResponElimina
  3. Me la bajaré para acabar de leerla.

    ResponElimina